dimarts, 28 d’octubre de 2008

Els textes i les imatges de les conferències, les comunicacions i la taula rodona de la 1a Jornada del CDIAP Mollet.







El dijous 23 d'octubre es va celebrar la 1a. Jornada del CDIAP Mollet. Prèviament, en el blog, es van penjar els resums de les conferències i de les comunicacions. Els textes de la Taula Rodona, en gran part, són els mateixos què també estàn publicats.
Estem a l'espera de poder-vos oferir els textos complets, tant bon punt els tinguem disponibles. També us mostrarem algunes de les imatges què vàrem poder captar.
Si ens voleu fer arribar els vostres comentaris, ho podeu fer a peu de pàgina de cadascún dels articles.

divendres, 17 d’octubre de 2008

Intervencions a la Taula Rodona, dels diferents membres de la Xarxa d'atenció a la infància




A la Taula Rodona de la tarda, de la 1a. Jornada del CDIAP Mollet, hi vàren participar els diversos membres de la Xarxa d'atenció a la infància i va estar moderada per na Ana Martínez Westerhausen, psicòloga clínica i psicoanalista, supervisora del CDIAP Mollet. Les exposicions respectives, van ser les següents:


ELS LÍMITS
(atenció primària de salut)

Avui en dia és freqüent motiu de consulta a l’equip de pediatria d’atenció primària el COM i el QUAN dels límits en els nens.

Molts pares no saben com fer que els nens els obeeixin, i trobem casos de nens de pocs mesos en el que algunes mares ja ens comenten que” l’Infant té molt caràcter, i que ja fa el que vol”.
És important saber que els límits són part d’una bona criança i educació dels nens, des del moment del seu naixement.

Si posem límits des del naixement probablement serà més fàcil controlar la conducta dels nens de dos i tres anys que és quan arriben les rebequeries, i també durant la resta de la seva infància.
Primerament hem de pensar què és un límit, una primera resposta, encara que òbvia, és que un límit implica delimitació; un a fora i un a dins; una prohibició però també un permís.

Molts pares es pregunten com poden indicar límits a nens els quals no poden entendre encara allò que els hi estan dient: Consisteix a fixar rutines per menjar, per dormir, pel bany...És important que el nen des de petit reconegui hàbits que es van repetint tots els dies, que sàpiga quin és el lloc per dormir, quin per menjar, a quina hora i on es pot jugar i estar despert, i a quina hora ha de quedar-se al bressol i dormir.

Els límits han d´administrar-se de forma progressiva. S’ha de permetre que el bebè explori, toqui, jugui...., i aprofitar el principi de l’acció per posar el límit (fins els 12 mesos –amb cares i gestos que indiquin NO).

Quan el nen va creixent, ha de comprendre el significat de la paraula NO, i aquesta s’ha de dosificar, ja que hi ha una tendència a donar ordres permanents als nens petits: no obris, no pugis, no et moguis, no t’embrutis, etc. El nen probablement deixi de fer cas al tercer NO que rep. Entre l’any i els dos anys la paraula NO hauria de reservar-se per evitar perills, és a dir, s’ha de dir NO quan veritablement sigui important, i així ho ha d’entendre el nen. S’han de donar breus explicacions del per què no pot fer alguna cosa.

Més endavant quan el nen comprèn raonaments s’han d’explicar els motius de les ordres, tenint en compte que l’explicació s’ha de donar en moments en que el nen estigui disposat a escoltar i no enmig d’una baralla o rebequeria.

Els límits a establir han de ser clars, precissos i coherents. Aquests no es poden negociar i perquè funcionin s’han de mantenir. Per tant no han de ser excessius, perquè l’excés els acabaria tornant ineficaços.

Aquestes delimitacions s’han d’orientar cap al comportament del nen, i no a l’expressió dels sentiments. Se li pot demanar que no faci alguna cosa, però no se li pot demanar que senti ràbia o que plori.

La frustració que es genera davant un NO és inevitable, i el nen ha d’aprendre a tolerar-la i a conviure amb ella. El prendre consciència dels límits per part dels nens fa que aquests puguin anar diferenciant les conductes adequades d’aquelles que no ho són, i d’aquesta manera els hi estem donant seguretat i alhora protecció.

D’altra banda, cal destacar que per afavorir l’acceptació dels límits és necessari que existeixi un bon clima familiar; que els pares estiguin convençuts i que es mostrin coherents amb allò que estan demanant, ja que l’exemple també ensenya.
Cal que els pares es mostrin raonablement flexibles, segons les circumstàncies i l’edat de l’Infant.

Els efectes de no posar límits condueixen a un nen que mai té suficient, que exigeix cada cop més, que tolera cada vegada pitjor les negatives, i en definitiva que creix amb una escassa o nul·la tolerància vers la frustració.

Les maneres que utilitzen els adults per ensenyar a un infant com afrontar les seves primeres frustracions i problemes creats pels seus jocs, són importants per orientar-lo, almenys psicològicament, en situacions semblants que se li presentin més endavant.

Per tant, els pares / educadors tenen la gran responsabilitat d’assumir el rol de guia vers els seus fills ( recolzats per professionals de salut, escola, etc ....). Aquesta tasca no és gens fàcil i han de ser conscients d’allò que desitgen per les seves criatures. Quins valors volen transmetre? Quins hàbits volen inculcar? Com volen que es relacionin amb la família i altres persones?......


Cecília Crusats
Infermera Pediatria
ABS Plana Lledó
Mollet del Vallès-2

LÍMITS
(La casa del petits)

Recentment ha canviat molt la societat en la que vivim, s’ha transformat en una societat de la immediatesa (aquí i ara) on l’instant és la totalitat i la única realitat. Aquesta societat es regeix pels models ideals, la família també vol ser la família ideal i tenir l’infant ideal. Com a conseqüència d’aquest fet quan el nen o nena no s’ajusta a l’ideal o presenta símptomes de malestar, genera inseguretat en els pares que intenten evitar el conflictes amb la seducció, la negociació, la capitulació, la remuneració, ... com si tinguessin por de ser rebutjats pel propi infant.

Un altre canvi molt important que ha viscut la nostra societat és la consolidació de la democràcia, que ha generat dubtes i desorientació en el món de l’educació, ja que tenim por de poder semblar uns pares antiquats o de ser titllats de dominats, reaccionaris i prohibicionistes. Actualment, degut a aquesta desorientació i manca d’unes guies clares, la paraula “disciplina” i autoritat és equiparada normalment a les paraules càstig i repressió, i l’evitem, des de la nostra inseguretat. Però, hem de tenir present que la paraula autoritat es deriva del verb llatí “augere” que vol dir ajudar a créixer i aquesta és en realitat la meta de qualsevol pare i mare.

Per ajudar a créixer als nostres fills ens valem de l’educació, l’objectiu de la qual és donar les eines necessàries per poder enfrontar-se a la vida adulta dintre d’una societat concreta i poder resoldre els diferents obstacles que es vagi trobant al llarg de la vida.

Si aquesta manca d’un camí clar i marcat per on hem d’encaminar l’educació dels nostres fills ens provoca tota aquesta angoixa i inseguretat, us podeu imaginar com es sent un infant de dos anys en aquesta societat en la que no para de rebre tot tipus de missatges contradictoris?

L’infant necessita sentir-se segur i protegit, unes normes que li ofereixin una estructura sòlida a la que aferrar-se i que siguin un punt de referència constant. Aquestes normes i aquesta seguretat la trobarà a través dels límits que nosaltres li marquem.

Molt sovint, a l’hora de posar límits caiem en l’error de buscar una recepta màgica que ens doni les pautes que hem de seguir, però aquesta recepta màgica no existeix, ja que cada infant és únic i irrepetible i reaccionarà diferent davant la mateixa situació. Per tant la base d’aquests límits ha de ser els valors que nosaltres volem transmetre i sobretot hem de tenir molt present el sentit comú, que ja sabem que és el menys comú dels sentits, a l’hora d’aplicar-los.

Per tal de poder donar aquest límits d’una manera efectiva, és necessari tenir present que la responsabilitat recau en nosaltres, ja que molts cops la causa de la desobediència és la dificultat de donar seguretat a la situació per part de l’adult, que ha de marcar les normes.
Aquesta seguretat a l’hora de marcar els límits la trobarem si anem imposant el NO gradualment des de petits, sempre acompanyat de l’explicació que el motiva, utilitzant un llenguatge que estigui d’acord amb les característiques evolutives de l’infant, així, mica a mica l’infant anirà aprenent a acceptar i gestionar la frustració.

Els NOS han de ser pocs, clars i precisos i comptar sempre amb la cohesió entre la parella, per tal d’aconseguir donar–li seguretat. Cal tenir en compte que l’evolució pròpia de l’infant comporta el transgredir les normes posant a prova als pares per tal d’anar creant mica a mica la seva personalitat. Per aquest motiu és molt important predicar sempre amb l’exemple i fer-lo responsable dels seus actes de la mateixa manera que nosaltres mateixos també ho som.

A l’hora de posar límits és molt important donar una oportunitat a la bona conducta, per aquest motiu és bo donar-li la oportunitat de rectificar una primera vegada i avisar que de continuar així s’aplicarà la sanció, ja que un dels objectius dels límits és guiar la conducta del nostre fill fins que es trobi en harmonia amb els valors que li volem transmetre.

L’element clau mitjançant el qual aconseguirem que l’infant interioritzi quins son els seus límits, és la fermesa amb que nosaltres li mostrem el camí a seguir. L’infant ha de tenir molt clar que un NO és inamovible i no es pot negociar.

Per poder mantenir un NO amb la fermesa necessària l’adult ha d’estar convençut que està fent el correcte, del contrari es transmetrà, aquest NO, amb poca convicció. Quan li diem NO ho hem de pensar bé, ja que no hi ha marxa enrere. Per exemple: si li hem dit al nostre fill que marxarem del parc si continua barallant-se amb la resta de nens perquè no vol compartir les joguines amb ells i no rectifica, no haurem de reconsiderar el NO, encara que el nostre fill plori o supliqui, sinó que marxarem. Si no mantenim aquest NO amb fermesa l’infant sabrà que pot aconseguir sobrepassar una altra vegada els límits. Per tant són irreals els NOS que fan referència a llargs temps, com per exemple: no tornarem mai més al parc, perquè el més provable és que no el puguem complir.

El No ha d’anar sempre acompanyat amb la mateixa reacció paterna davant el seu incompliment, sense rebre influència del nostre estat anímic. No serveix de res un NO sense conseqüències immediates. Per exemple: l’infant està tirant un objecte a l’aire que es pot trencar o fer-li mal, nosaltres l’avisem repetidament que NO ho faci, ell no modifica la seva conducta i nosaltres no actuem sinó que ens donem per vençuts davant la situació, el NO perd tot el seu significat; cedint, ens costarà molt recuperar el respecte per les normes.

A més a més en aquesta situació on nosaltres repetim sense parar el NO, estem deixant veure a l’infant que ja som conscients que no ens obeirà a la primera, i li mostrem la nostra inseguretat. Per aquest motiu és molt important mostrar-nos ferms, sense confondre aquesta fermesa amb manifestacions de desgrat i enuig o amb reprimendes.

El NO sistemàtic també ens resta autoritat i serà contraproduent, ja que la frustració en aquest cas pot arribar a ser patògena si afecta massivament necessitats bàsiques, no hem de perdre de vista que el fet de moure’s i experimentar és necessari pel seu desenvolupament. Donat aquest cas, és convenient fer un petit recés per prendre distància amb la situació, per tal de pactar amb la parella quins són els límits inamovibles i en quins podem permetre petites concessions, ja que hi ha normes bàsiques que no poden ser objecte de revisió o de diàleg.

Cal que tinguem sempre present que sovint els infants demanen atenció i a vegades el seu comportament és un crit d’ajuda, infants que estan desconcertats, que no tenen marcs de referència i es senten sols i perduts en el món. Els límits són delimitacions del camí que protegeixen i donen seguretat.

La manca de límits no garanteix ni la llibertat ni la felicitat de l’individu.
Que un nen o nena tingui un pare o una mare que obturi l’experiència de frustració i que no puguin dir NO és un obstacle seriós per al seu creixement. La frustració és inevitable per al creixement, amb la paraula es dóna sentit a les restriccions inevitables de la criança i es permet que l´infant aprengui a modular les seves necessitats i a distingir entre la presencia i l’absència d’estímuls agradables i a veure a la persona adulta com algú que vetlla pel seu benestar i que a l’hora imposa límits.

Si la frustració es manté dins d’uns límits, permet reconèixer la mancança i descobrir el desig, i sense desig no és possible ni el creixement ni l’aprenentatge.


Mirian Acero.
Educadora de la casa dels petits


ELS LÍMITS A L’ESCOLA BRESSOL
JUSTIFICACIÓ:
Per què treballem els límits a l’escola bressol? perquè són un dels pilars fonamentals del desenvolupament dels infants. S’han de treballar des de ben petits ja que entre els 0/3 anys es formen les bases dels diferents aprenentatges. Els límits ajuden als infants a conèixe’s a ells mateixos a nivell individual, però també com a individus que pertanyen a una societat. Els límits els hi donen seguretat ja que els indiquen la forma de comportament amb altres persones i amb ells mateixos. Els límits sempre seran treballats des del respecte cap a cada infant tot donant-li confiança i un reforç positiu.
DIFERENTS LÍMITS:

Els límits que treballem a l’escola van des d’algun límit de moviment, fins als límits d’actituds. Referent als límits de moviment, els equips de les escoles bressol procurem que a les aules els infants puguin tenir a l’abast tots aquells materials que necessiten per tal que puguin gaudir d’un moviment lliure però tot i així hi ha moments que cal posar-els-hi un límit; exemple: a les aules de caminants i al final de curs de lactants hi ha mobiliari adequat perquè ells puguin moure’s amb tota llibertat i puguin fer tot allò que en aquell moment necessiten, ja sigui des d’enfilar-se, grimpar, bellugar objectes... però dins d’aquesta llibertat hi ha uns límits, ja que hi ha mobiliari que no té aquesta finalitat, taules, la cuineta o la pica de rentar-se les mans.

Límits d’actituds. En aquestes edats els nens comencen el procés de socialització. Aquest procés inclou des de l’aprenentatge de les frustracions fins a l’aprenentatge de saber com actuar davant dels altres. Exemple, el primer contacte amb els altres acostuma a ser a través del cos i això inclou mossegades o esgarrapades. Però a l’aula dels grans on aquest primer contacte està superat, els aprenentatges que es preparen són els de saber compartir, saber esperar i en definitiva començar a jugar en petit grup. En tot moment hi ha d’haver unes normes o uns límits clars.

“Ara no toca” seria un altre límit que a l’escola es treballa molt sovint. Aquest límit és important que es segueixi i la mestra es mantingui ferma davant de la situació, ja que si no desorientem a l’infant, un exemple d’una situació seria en el moment d’anar a dinar o anar a dormir que l’infant es volgués posar-se a jugar.

En qualsevol situació on la mestra posa un límit a un infant, apareix el sentiment de frustració. Què es fa amb aquest sentiment? És molt important deixar que l’infant l’expressi i que nosaltres li podem posar la paraula de tot allò que ell en aquell moment sent. Aquesta és una tasca important en el treball dels límits.

COM TREBALLEM ELS LÍMITS AMB LES DIFERENTS EDATS.

A les nostres escoles els límits són un treball molt important. Però no només recau a sobre de la mestra i educadora de cada aula, sinó que recau en tota la feina de l’equip. Per tant hi ha una sèrie de límits que posem als infants que venen parlats i treballats des del equip docent Aquests serien, en un tant per cent molt important, els conductuals.

Però també hi ha els de cada aula, ja que tenim aules on hi ha infants de 4 mesos i aules d’infants de tres anys. Això vol dir que cada aula té uns límits diferents, ja que respectem el ritme i l’evolució de l’infant. Per tant no demanem res a l’infant que no pugui fer o no frenem ( en el cas d’un moviment)a un infant que ja està preparat per poder portar a terme aquella acció. Exemple: en el cas d’un nen que acaba de començar a caminar, no el deixarem pujar sol al tobogan, però en les aules de 2/3, sí.

A l’escola els límits els comencem a posar quan apareix el moviment i per tant amb l’inici de l’autonomia. Els primers límits és molt important que siguin marcats a través del gest i acompanyats de la paraula, ja que els nens no entenen el NO amb el concepte de negació. Exemple, quan els tens a coll i t’estiren els cabells, els has de dir que No enretirant-los les mans. Per tant d’aquesta manera poc a poc aniran relacionant el concepte. Mica en mica, el gest passarà a un segon pla i prendrà importància la paraula. Hem d’arribar a l’aula de 2/3 on la paraula és el més important i on després, i depenent de quins casos, apareix la conseqüència.

D’altra banda, és important assenyalar que els límits es poden posar amb altres paraules que no sigui el NO, ja que en la nostra tasca moltes vegades abusem d’ella. Hi ha moments que un límit el podem posar amb positiu i el nen també ho arriba entendre.

Un altre punt molt important en el moment de marcar un límit és la feina que realitzem conjuntament amb les famílies. Sense el seu suport mots límits que es posen a les escoles no tindrien ni importància ni raó. El treball fonamental de l’escola bressol és la relació amb els pares, nosaltres els podem ajudar en un determinat moment i ells a nosaltres. Exemple, en el moment que els hi expliques a uns pares que has cridat l’atenció a un infant per què ha mossegat, els pares han de remarcar el fet que estan descontents si l’infant té aquesta actitud. És d’aquesta manera que els nens poden arribar entendre més bé el límit.

Una altra tasca que realitzem amb les famílies és la d’ajudar-los a entendre que per molt petits que els infants siguin, s’han de posar els límits clars per així ajudar-los a créixer.

CONCLUSIONS:

Per tant a l’etapa del 0/3 és important iniciar els límits ja que són la base del comportament de l’infant. S’ha de pensar que no tots els nens necessiten els mateixos límits i que per tant s’ha de tenir molt clar com és cada infant, en quin moment evolutiu es troba i quin ritme té. També és important no posar tots els límits en negatiu i remarcar quan l’infant fa les coses ben fetes. Amb els més petits és important acompanyar el gest amb la paraula i a poc a poc deixar que la paraula sigui important per ella mateixa. Tenir molt clar que quan es posa un límit s’ha de mantenir ja que si no es desorienta a l’infant.


Neus Gabarro.
Mestra d’escola Bressol La Filadora.




Mollet del Vallès, 22 de setembre del 2008



TREBALLANT LIMITS EDUCATIUS DES DE LÀMBIT DELS SERVEIS SOCIALS D’ATENCIÓ PRIMÀRIA

PRESENTACIÓ

Reflexionar sobre el treball dels límits educatius en infants, adolescents i llurs famílies requereix força temps i resulta més complexa del que sembla donat les diferents estratègies professionals que es donen a l’hora d’abordar el tema. Malgrat això, és ben cert que hi han més punts de consens a nivell conceptual entre els diferents professionals que treballen el tema que no pas desacords.
Als següents punts intentaré fer una petita radiografia de com s’emmarca i com s’implementa el treball dels límits educatius des dels equips d’atenció primària i altres serveis pertanyents als Serveis socials

L’EMMARCAMENT

Com ja es sabut, els principals professionals dels serveis socials provenen dels camps del treball social i la educació social. Mentre que el/la treballador/a social centra la seva intervenció en els adults, l’educador/a social s’especialitza en infants i joves. Malgrat això, la intervenció es fa en equip donat que es tracta d’una intervenció amb la família, entenent aquesta com un conjunt nuclear de normes, hàbits, capacitacions i determinats condicionants que afecten a tots els membres de la mateixa. D’aquesta manera, els plans de treball es fan de manera conjunta i consensuada com a requisit imprescindible, sobretot, en el que respecte a les estratègies a l’hora de donar pautes a les famílies sobre els límits en la educació dels fills i fins i tot en la gestió del quotidià familiar.

Però el consens sobre les estratègies respecte als límits educatius des dels serveis socials va més enllà del treball en equip i és necessari traslladar-ho cap a altres àmbits on intervenen altres professionals com pot ser l’escola o altres serveis especialitzats, per tal que els “missatges” que la família rep siguin coherents i no es contradiguin. Aquesta serà una raó més per donar a la coordinació entre professionals, si més no, el paper més rellevant de qualsevol estratègia.

Tot i així, el treball des dels serveis socials s’emmarca dins dos grans espais d’actuació: la prevenció i la acció educativa reconductora. Intentaré breument descriure aquests espais d’intervenció respecte el tema que ens interessa:

· La prevenció: la configuren les accions que pretenen evitar que es donin situacions que puguin desestabilitzar el nucli familiar incidint en els factors de risc que siguin detectats. Aquestes accions poden donar-se a diferents nivells: el familiar, l’individual, el grupal i, fins i tot el comunitari.
En el tema que abordem, es tracta de detectar aquest factors de risc que puguin influir negativament en el procés de socialització dels menors i que tenen a veure amb el model de persona i família que es promociona: les normes de convivència i la seva aplicació, els valors, les habilitats socials, la participació, etc.

En aquest sentit, des de la prevenció no es tant important fer èmfasi en el valor del NO a determinades demandes i desitjos, sinó evitar arribar a haver d’emetre un NO o haver d’imposar una norma, fins i tot, fora bo no haver-la de crear-la. És a dir, que el subjecte tingui prou eines per poder emetre demandes coherents i valorar per si mateix on està el límit.

· La acció socioeducativa reconductora: per desgràcia, és l’objecte de treball més freqüent als Serveis Socials, ja que es tracta de les accions sobre situacions amb clars elements de risc social i desestabilitzadors (tot i que encara es poden reconduir) i que es centren, sobretot, en modificar aquells factors dins el model familiar que estan provocant, desajustos en el procés de socialització dels menors. Per tant, les actuacions es troben molt centralitzades en l’individu i la família, mentre que el treball amb el grup i la comunitat serveixen per reforçar la intervenció.

Així, aquestes accions socioeducatives es centren en donar suport per modificar pautes i hàbits en el seny de la família per tal de donar coherència a les demandes dels infants i als NO i els SI que s’emeten en cada situació, treballant valors socialment acceptables i democràtics per reconduir el model educatiu de la família.

És aquí on hem de destacar la importància dels PEI (Pla Educatiu Individualitzat) com la eina que aglutina tota la realitat educativa de l’individu i totes les pautes a seguir en el procés de “normalització” de la situació d’aquest, i que afecta a tots els àmbits d’influència en el seu quotidià: escola, família, relacions, etc. Un PEI es troba dins d’un pla d’actuació familiar que afecta a tots els membres de la família, ja que aquests són agents socialitzadors de primera línia.

TREBALLAR EL LÍMIT, la reflexió:

Però, com es concreta tota intervenció?. La veritat és que cada professional té la seva habilitat per transmetre els “missatges” i elaborar estratègies. Malgrat tot, és important tenir alguns principis clars sobre el treball dels límits educatius i aprofito per fer una crida a la reflexió sobre les nostres actuacions i “missatges” emesos. Com a educador social i a partir de la meva experiència en Serveis socials i alguns casals infantils i centres d’acció socioeducativa destacaria les següents idees rectores que em semblen primordials per donar coherència a la nostra intervenció:

És primordial l’afectivitat en la relació pare/mare/cuidador i l’infant, i que aquest se senti estimat, sense que això signifiqui un abús en el consentiment dels desitjos per part dels primers. Però com diu Gustavo Martin Garzo en un article publicat en el diari El País([1]): “los efectos de esos excesos son mucho menos graves que los de la indiferencia o el desprecio”.

Hem de fugir de la mala interpretació de prevenció. Prevenir no es aplicar el NO taxativament. Una correcta interpretació seria la de fer un símil amb el concepte de “vigilar”, entès com el consentiment amb coherència d’acord a cada situació. Aplicar el NO donant per fet que el consentiment és perjudicial o que es farà un mal ús del permís concebut, només generarà una major frustració i un menor aprenentatge respecte la responsabilitat.

Cal desmitificar el NO y el SÍ. Sovint, els professionals hem adjudicat propietats educatives, tant negatives com positives, al NO i al SÍ. Tradicionalment el NO tenia mala fama per la seva utilització per part d’un sistema educatiu repressor no gaire llunyà, mentre que ara s’intenta recuperar l’aspecte positiu davant la creixent manca de límits coherents per part de les famílies. TOT el contrari que el SI, símbol de l’estima i la felicitat en els infants segons alguns.

Doncs be, sóc partidari d’entendre que ambdós no poden ser excloents, i que hem de fugir d’aplicacions extremes. Tant el SÍ com el NO han de ser promoguts, però els hem de posar mesura de manera consensuada amb els infants, posant-nos els adults en el lloc d’ells i fent-los posar a ells en el nostre lloc, però amb compte per que com diu Martín Garzo a l’article abans esmentat: “por eso tantos adultos se equivocan al pedir a los pequeños cosas que no estan en condiciones de hacer”

La coherència de la norma. Que existeix abans d’un SÍ o un NO. Hem de partir de les premises abans esmentades, prevenir (vigilar) i consensuada i factible. Tot i que en una societat tan ampla, diversa i complexa com la nostra és normal que existeixi un alt nivell de normativització i regulació de la vida quotidiana per afavorir la convivència, personalment trobo que, des del punt de vista del propi infant, hi ha un excés de normativa i difícil d’assimilar.

Hem arrasat, amb normativa i configuració urbanística, l’espai natural de l’infant per relacionar-se i desenvolupar-se socialment: és a dir, el carrer. Hem regulat i acotat els seus espais d’oci i els hem tret qualsevol possibilitat d’un temps de lleure lliure i obert. Davant d’això l’infant queda relegat a jugar a espais reglats i dissenyats per adults o al propi domicili en el seny d’una família que, conjunturalment, té més dificultats per a la conciliació familiar.
Així doncs, cal un retorn al sentit comú i la coherència en la elaboració i la aplicació de les normes i a tenir més present les necessitats de l’infant, que no vol dir només els desitjos.

D’altra banda, entenc que la norma també té un component educatiu i socialitzador, per la qual cosa també ha de permetre una flexibilitat depenent de cada situació i cada actor per a que sigui efectiva. Hem d’acceptar que “saltar-se la norma” té aquest component educatiu i comporta també un aprenentatge, i hem de estar preparats com a agents educadors per a donar resposta. En aquest sentit, la experiència m’ha fet veure com els infants de edats petites o primària utilitzen la norma per a valorar fins a on poden arribar les seves accions, on comença l’abisme. Mentre que els adolescents, sovint ja coneixen el límit, i més aviat sembla que amb la transgressió de la norma busquin conèixer quines són les conseqüències.

Així doncs, cal que s’entengui la flexibilitat de la norma com una adaptació a cada situació específica, de manera que hi ha normes que en situacions grupals han de ser impertorbables (tot i ser consensuades) mentre que les normes que afecten a situacions personals no es poden generalitzar. P.Ex.: si una norma indiqués el temps que els infants tenen per fer un número determinat de deures, aquesta seria conflictiva i inviable perquè cal tenir en compte que les capacitacions i característiques dels infants són diferents (ritme, concentració, nivell cognitiu, etc.)

Recuperar el valor de la educació: el punt més important i que vull que serveixi com a conclusió d’aquesta ponència.
De res servirà denunciar la responsabilitat que li pertoquen a les institucions educatives, ja sigui la escola com la família, si tots plegats no afavorim un altre model de societat que, clarament, està en hores baixes: un model on la educació i els educadors siguin el més valorat, per sobre de la economia mercantilista i el consum. A aquests ja els hi va be que escola i família es barallin entre ells.
Com diu Luis de Sebastian al seu article al diari El Periódico ([2]): “Miles de personas se han hecho ricas, y muy ricas, sin estudiar.” “Estas personas son el modelo de persona que muchos jóvenes quieren ser. Para escalar esas alturas, los estudios no son necesarios; mas bien estorban. Para cierta juventud, que busca afanosamente satisfacciones immediatas, dinero fácil, consumo intenso y diversiones, la espera que implican la formación primaria y secundaria es una pérdida de tiempo.”

Àngelo Marí
Educador Social
Responsable de Projectes Socials d’infància i joves a l’Ajuntament de Mollet del Vallès
Responsable del Casal Obert de Mollet (centre d’acció socioeducativa)
[1] Article d’opinió “La Educación de los niños” publicat a El País amb data 15/06/2008
[2] Article d’opinió “El problema de la Educación” publicat a El Periódico amb data 14/09/2008




LA IMPORTÀNCIA DEL NO I DELS LÍMITS



Diapositiva 2. Composició i funcions.
L’EAP de Montmeló atenem la zona educativa Vallès Oriental II que atén els municipis de Mollet, Montmeló, Parets, Montornès, Martorelles, Sta. Ma. de Martorelles, Sant Fost de Campsentelles i La Llagosta.
La seu està a Montmeló.
Els professionals que composem l’equip fem funcions d’assessorament i orientació psicopedagògica.
Les nostres funcions principals són: la valoració psicopedagògica dels alumnes, l’assessorament als docents sobre mesures educatives, l’atenció a les famílies per assessorar sobre recursos de la zona i per acompanyar-los en el procés educatiu de l’alumne amb NEE.
Nosaltres estem en coordinació amb la resta de serveis de la taula i amb altres serveis externs al centre que atenen als alumnes.
Diapositiva 3. L’entrada a l’escola.
Quan els nens entren a l’escola tant la família com l’alumne pateixen molts canvis:
1. Separació de les persones, espais, objectes que tenen habitualment.
2. Suposa un canvi d’horaris, de tipus d’activitats i de ritmes que venen donats per uns horaris, rutines i normes que ja no són només els de la família.
3. En aquest procés de socialització ha de relacionar-se i compartir amb 25 personalitats diferents.
De vegades aquests canvis suposen una estructuració positiva en la vida de l’infant i noves oportunitats de desenvolupar-se en diferents aspectes.
Altres vegades comporten un canvi difícil d’assumir pel nen perquè perd beneficis immediats que tenia a casa.
Diapositiva 4. Variables.
Tots aquests canvis venen condicionats per les interrelacions entre tres sistemes: ALUMNE, FAMÍLIA i CENTRE EDUCATIU, que hauran d’anar canviant internament per adaptar-se al nou sistema de límits i normes.
L’entorn també determinarà el funcionament, les possibilitats i característiques de cada sistema.
En qualsevol cas és un canvi necessari, ple de límits i de “no” que pot provocar estrès amb diferents formes de manifestació, que sovint són motiu de demanada d’intervenció de l’EAP.
Diapositiva 5. Conseqüències de la manca de límits.
En cada etapa educativa s’estableixen nous funcionaments i noves normes. Per tant, la manifestació de la manca o excés de límits en cada moment evolutiu i educatiu seran diferents.


Diapositiva 6. Educació Infantil.
En l’etapa d’Educació Infantil:
- Riscs Físics
- Problemes de relació
- Dificultats d’adaptació
- Dificultats d’aprenentatge, hàbits i rutines

Aquest conjunt de manifestacions provoquen DIFICULTATS D’ADAPTACIÓ GENERAL A L’ESCOLA.



Diapositiva 7. Educació Primària.
En l’etapa d’Educació Primària:
- Problemes d’adaptació i organització
- Dificultats d’aprenentatge
- Baixa tolerància a la frustració
- Problemes de relació
Aquest conjunt de manifestacions provoquen BAIXA AUTOESTIMA, DIFICULTATS DE SOCIALITZACIÓ I FRACÀS ESCOLAR.
Diapositiva 8. Educació Secundària.
En l’etapa d’Educació Secundària:
- Conductes de risc
- Desorganització
- Desmotivació
- “Fer el que vull quan jo vull”

Aquest conjunt de manifestacions provoquen BAIXA AUTOESTIMA, FRACÀS ESCOLAR, DESVINCULACIÓ DE L’ÀMBIT ESCOLAR.
Diapositiva 9. Conseqüències excés de límits.
Conseqüències de l’excés de límits
- Inhibició, manca d’espontaneïtat, dependència
- Excés de prudència
- Inseguretat personal
- Manca de satisfacció personal

- Conductes transgressores.

Dolors Gómez Isaac
Psicopedagoga de l'Equip d'Assessorament Psicopedagògic (EAP) de Mollet.

LÍMITS
(CSMIJ)

Nuestro trabajo en el campo clínico asistencial en salud mental con niños, adolescentes y sus familias, determina que nuestro interés se centre de un modo especial en el desarrollo y la etiología de la psicopatología. Este interés guía nuestra modesta aportación a esta jornada.

Si somos capaces de responder de forma suficientemente clara a la cuestión de qué condiciones tienen mayor probabilidad de promover un desarrollo saludable de la personalidad, los padres sabrán qué es mejor para sus hijos y las comunidades podrán ayudar a proporcionarlo mediante medidas de prevención sistemáticas y consensuadas.

Me referiré a la calidad de los cuidados que un niño recibe en sus primeros años de vida como una de estas condiciones. Un niño pequeño debe tener una relación cálida, íntima y continuada con sus figuras parentales para poder desarrollarse de un modo saludable.

El niño puede verse privado de estos cuidados cuando sufre abandono, es separado o pierde a alguno de sus cuidadores principales, pero también la privación puede ocurrir en presencia de los padres, cuando por diferentes razones no pueden ofrecer al niño el grado necesario de respuesta afectiva, un cuidado continuo o apoyo suficientes.

Los niños que han experimentado diferentes formas o grados de abandono, rechazo, abuso o cuidado inconsistente tienen lo que denominamos un apego inseguro.
Es obligada la referencia a Bowlby y al conjunto de conocimientos actuales derivados de las modernas investigaciones sobre el Apego. La teoría del Apego intenta con un conjunto de explicaciones dar respuesta fundamentalmente a dos cuestiones: Por qué los seres humanos tienden a establecer vínculos fuertes, selectivos y duraderos y cómo la alteración o amenaza de esos vínculos puede causar fuertes emociones y finalmente psicopatología (ansiedad, agresividad, depresión, aislamiento emocional, trastornos conductuales,…). Por ejemplo una excesiva angustia de separación en un niño puede indicar que se siente inseguro en sus relaciones básicas de apego. Otro ejemplo muy presente hoy día en nuestra sociedad es el fenómeno de la emigración. En las historias de nuestros pacientes y sus familias son frecuentes las experiencias de pérdida de lazos afectivos y las emociones que emergen en estos sucesos.

Sin embargo, para que surja un problema, para que se produzcan síntomas es necesario que el hijo segregue su propio modo de integrar las presiones que sufre y cada niño metaboliza de forma diferente las presiones (resiliencia).

Otras influencias marcan también la forma que adquiere una vida, la herencia genética, la constitución física, el sexo con el que se nace, los recursos internos que cada individuo posee para organizar las experiencias… La forma en que los individuos pueden negociar sus circunstancias depende también de las oportunidades que les da la vida y de los modos en que la sociedad interpreta la situación en la que están actuando.

Por tanto, deberemos considerar diferentes realidades, la individual, la familiar, la social y la económica. Es de vital importancia conocer el contexto interpersonal y social “real” del niño, prestando especial atención al relato detallado de acontecimientos pasados, la interacción familiar y el fenómeno intergeneracional (detrás de una madre está una abuela y detrás de ella un linaje de ancestros).

Nos hemos referido a los factores biológicos o genéticos, pero éstos hoy por hoy no son modificables, no disponemos de una ingeniería genética que pueda intervenir a ese nivel. Por el contrario, los guiones originarios que unen a padres e hijos, para lo mejor y para lo peor, no son permanentes; las cartas no están definitivamente echadas, sobre todo en la pequeña infancia. Es en este contexto que transcurre gran parte del trabajo asistencial que realizamos con nuestros pacientes y sus familias, propiciando la posibilidad de nuevos encuentros, de reeditar guiones en la base de nuevas experiencias relacionales, inter-relacionales.

El trabajo psicoterapéutico se basa en la posibilidad que tiene todo individuo de transformar a posteriori el curso de los acontecimientos pasados. El niño durante todo el crecimiento reordena los acontecimientos que vive, los encuentros que lo marcan, las angustias infantiles, de acuerdo a los modelos de explicación que se construyen progresivamente en el curso del desarrollo. Un niño de dos años explica lo que le sucede de forma distinta que a los cuatro o cinco años o años más tarde. Cada recuerdo adquiere una nueva dimensión en las diferentes etapas de la vida, la memoria no es un archivo donde se apilan las experiencias clasificadas de una vez por todas y para siempre; es activa y permite dar nuevos significados al pasado.
Por ello, las previsiones sobre el porvenir de un niño serán peligrosas si no tienen en cuenta el potencial de remodelación que hay en cada uno.


Gloria Cerdan
Psicóloga Clínica
CSMIJ Mollet( Centre de Salud Mental Infanto Juvenil)
Hospital Sant Joan de Déu

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Edificis on ha estat ubicat el CDIAP Mollet en els seus 23 anys d'història.

El CDIAP a l'avinguda Jaume I, entre 1985-87.
El CDIAP al carrer Palaudàries, entre 1987-2005.

Nou CDIAP, a partir del 2005, al carrer Riera.


Resum de la Comunicació: La alimentació com a element de vinculació i de diferenciació entre la mare i el fill. L'abordatge terapèutic des del CDIAP.

En aquesta comunicació, es mostra que no és el mateix considerar els problemes en la alimentació, de manera exclusiva, com un problema de l’organisme, sense tenir en compte el subjecte, que considerar-ho des d’un marc més complexa, com ho és el de la relació intersubjectiva, entre pares, fill i professionals, on hi ha una confluència de les respectives subjectivitats i desitjos, i a on hi queda inclòs l’organisme.

Es farà l’exposició d’un cas hipotètic, il·lustratiu de com intervé el terapeuta per afavorir el procés de subjectivació respectiva, com a manera de resoldre els conflictes què es presenten en la diversa simptomatologia.

Autors: Ascensión Martín. Fisioterapèuta del CDIAP Mollet.
Miquel Gómez. Psicòleg del CDIAP Mollet.

Resum de la Ponència: "Història i evolució del CDIAP Mollet".

En la presentació de la ponència es reconeix, que qualsevol entitat, viu i evoluciona per la contribució de molts esforços i de moltes persones. S’agraeix a totes elles el seu treball perquè ha permès que el CDIAP Mollet hagi pogut prestar ininterrompudament els seus serveis a la població, durant aquests 23 anys.
Es parla tot seguit dels principals referents històrics per poder entendre els orígens del CDIAP Mollet i les diferents etapes de la seva existència.
La concepció que es tenia als anys 60 del segle passat de quines eren les necessitats assistencials de l’infant amb deficiències identificant només aquelles vinculades a la rehabilitació neuromotriu i la reeducació.
La ignorància total de les necessitat subjectives de l’infant amb deficiència, com criticava Maud Mannoni l’any 1964 en el llibre: L’infant retardat i la seva mare”
La revolució del Maig del 68 que, entre altres coses, obliga a reconsiderar el concepte de la malaltia mental i a rebutjar mètodes “inhumans” de dubtosa eficàcia terapèutica. Això comporta el tancament de moltes institucions nosocomials i inspira la reforma de la Salut Mental a Catalunya.
Als anys 70 el surgiment d’un fort moviment reivindicatiu per part del col·lectiu de persones amb discapacitat física, amb molt ressò mediàtic, reclamant la desaparició de tots tipus de barreres discriminatòries: arquitectòniques, educatives, etc.
Finals dels 70 i començament dels 80, primeres experiències d’educació inclusiva, especialment a les Escoles Bressol d’iniciativa pública.
Als anys 80, promogudes per la OMS, publicació de les noves conceptualitzacions de les repercussions d’un problema crònic de salut sobre les persones, amb traducció castellana d’aquest treball l’any 1983 per part de l’IMSERSO.
Al juliol de 1985 publicació al DOG de l’ordre de creació del Programa Sectorial d’Estimulació Precoç.

Després es descriu com va néixer el CDIAP i es condensa la seva evolució en tres etapes històriques: la de l’edifici de Jaume I, la de l’edifici del carrer Batlle Tura o Palaudarias i la que comença al desembre de 2005, en l’edifici actual.
Finalment es comenten les característiques tècniques més destacades del projecte del CDIAP Mollet:
Atenció integrada de totes les necessitats de l’infant en els tres nivells de l’experiència: el biològic, el psicològic i el social.
Integració dins el propi servei. de tots els objectius o funcions assistencials: prevenció i promoció de la salut, diagnòstic, seguiment, tractament, coordinació amb els altres agents: de salut, educació i serveis socials del territori, investigació i docència.
La sectorització; delimitant la zona geogràfica on viu la població a la que va destinat el servei
La proposta d’una nova forma de treball en equip: la interdisciplinarietat
La transformació d’un servei d’estimulació precoç, en un servei de Desenvolupament infantil i d’atenció precoç, obrint el ventall de la població diana als infants amb problemes de desenvolupament no deficitaris i als infants en situacions de risc, tant biològic com psico-social..
La vocació d’esdevenir un servei públic universal i gratuït.
El plantejament de treballar concertadament amb els altres dipositius del territori; allò que, actualment, s’anomena treball en xarxa.








ANTONI CAMINO TABOADA.
Neuropediatre CDIAP-Mollet

Resum de la comunicació: "El límit en l'experiència corporal".

INTRODUCCIÓ

A partir del projecte de celebració d’aquestes jornades sobre els límits, ens varem plantejar parlar del límit de les capacitats motrius dels nens petits i de la seva relació amb els aspectes psicològics i de la interacció amb l’entorn.

Al CDIAP ens trobem habitualment infants que presenten una important simptomatologia en l’àrea motriu, sense tenir un diagnòstic de discapacitat, i/o afectació neurològica, i/o musculoesquelètica. És a partir d’aquests casos que ens varem proposar reflexionar al voltant del procés d’aprenentatge que condueix al nen al coneixement de les capacitats corporals. Observant que els factors físics, intrapersonals i interpersonals influeixen en aquest procés i com alhora, les competències motrius també influeixen en la formació de la personalitat de l’infant.

Ens plantegem qüestions sobre la construcció de l’esquema corporal, el coneixement del propi cos, les capacitats i limitacions, i la manera com se situa l’infant davant d’aquestes limitacions. Coneix, el seu límit? Ho té ben après? El coneix però actua per sota de les seves possibilitats? Actua per sobre de les seves possibilitats, posant-se en risc? Perquè?

ASPECTES PSICOLÒGICS SOBRE ELS LÍMITS MOTRIUS:

Per poder entendre el que significa conèixer els límits a través del cos és important recordar que el nadó neix amb una indiferenciació total entre el que passa dintre seu i el que passa fora. És la mare (o funció materna) l’encarregada d’organitzar tots aquests estímuls i sensacions que rep el nadó, per després retornar-li d’una manera més entenedora i significativa.

El procés de diferenciació, que es produeix des dels primers mesos de vida, permetrà que el nen acabi coneixent quina informació li arriba de l’entorn i quina prové del seu propi cos. De la mateixa manera, això li permetrà viure la seva mare con una persona diferenciada d’ell amb qui es relaciona contínuament, i a ell mateix com un subjecte diferenciat de l’altre.

A mida que el nen es va constituint com a subjecte, amb els seus propis desitjos, també començarà un procés d’aprenentatge de les seves capacitats sensoriomotrius, que el portaran a experimentar amb l’entorn mitjançant un sistema d’ assaig-error. Per que aquest aprenentatge sigui possible és necessari que els pares permetin al seu fill experimentar, comunicar-se amb el mon a través del moviment, i frustrar-se.

La frustració que sent el nen quan no arriba a aconseguir el que vol, és una experiència dolorosa però necessària per aprendre a tolerar i créixer a través d’ ella. És amb l’alternança del plaer i la desil·lusió com el nen pren consciència de sí mateix, aprèn lo que pot i lo que no pot fer, el que li està permès fer i el que està prohibit. (Míriam Botbol)

El dolor, és també un articulador del límit entre lo corporal i lo psíquic. Cada subjecte tindrà el seu propi llindar de dolor, i això li permetrà escollir quina experiència sent que és apte per a realitzar. La absència de registre corporal del dolor, tant en lo referit als límits del cos, com en lo referit a l’absència de por, de risc, o de dany corporal, porten al nen a un desdibuixament tal dels seus límits que connoten la no estructuració de la imatge. (Esteban Levin)

L’ APRENENTATGE MOTRIU EN EL NEN

El desenvolupament infantil és el resultat de la combinació de factors genètics i factors ambientals. És a dir, tot infant neix amb un potencial de desenvolupament, el desenvolupament d’aquest potencial vindrà determinat pels condicionants de l’entorn. Entenem l’entorn com un espai físic i d’objectes, i com espai de relacions amb adults i altres infants. Aquest conjunt de relacions acabaran configurant les capacitats de cada nadó tant a nivell motriu com a nivell de l’estructuració psíquica i mental.

No naixem coneixent el nostre cos de la mateixa manera que no coneixem l’entorn. El nen aprèn alhora el mon que l’envolta i a si mateix. A través d’aquest coneixement de si mateix desenvolupa allò que anomenem esquema corporal, entés no només com un coneixement de les diferents parts del cos (imatge figurativa), sinó que també inclou el coneixement de les capacitats i límits, allò que pot fer i no pot fer (imatge operativa).

A través de la interacció amb l’espai, els objectes i els altres, el nen arribarà a saber on està el seu límit en cada moment evolutiu. En el procés normal, el nen buscarà superar els seus límits situant-se en situacions de risc controlat que li permetin ampliar les seves capacitats. El reconeixement dels pares sobre aquests esforços de superació també són importants per motivar-se a continuar superant-se.

Factors que intervenen en aquest procés:
Característiques de l’espai.
Oportunitats de pràctica.
Desig i motivació del nen per explorar.
Reconeixement per part de l’entorn, dels aprenentatges i habilitats que es van assolint.
Relació amb els altres i amb un mateix.

QUE PASSA AMB ELS NENS QUE ACTUEN PER SOBRE DEL SEU LÍMIT, POSANT-SE EN PERILL? NEGUEN EL SEU LÍMIT O NO EL CONEIXEN?

Fenòmens observables:
Nens que s’accidenten sovint.
Nens “hiperactius” i/o manca d’atenció.
Torpesa.
Nens controladors.

Possibles causes:
Falta de pràctica motriu.
Pràctica, sense aprenentatge.
Recerca repetitiva de determinades sensacions.
Recerca de sensacions intenses.
Manifestació de l’angoixa i recerca de contenció.
La caiguda com a element de control sobre l’atenció de l’adult.
Nen indiferenciat:
Confusió fantasia-realitat.
Poca diferenciació amb les figures paternes, (excés de presencia de l’adult.
Dificultats de separació.

QUE PASSA AMB EL NEN QUE ACTUA PER SOTA DEL SEU LÍMIT?

Fenòmens observables:

Nens porucs (que es neguen)
Nens insegurs (que necessiten suport)
Nens passius

Possibles causes:

Inhibició
Reaccions aversives o de defensa sensorial
Hipotonia
Experiències negatives, condiciona experiències posteriors.
Pares fòbics o sobreprotectors. Transmeten incapacitat.
Pares exigents o hiperestimuladors. La demanda de l’adult no deixa espai al desig propi del nen, transmetent incapacitat.



CONCLUSIONS

- Pretenem aportar elements de reflexió i comprensió per als pares i els professionals, enfront d’alguns comportaments que manifesten els nens a l’hora d’afrontar els seus límits motrius. Tenint en compte que una conducta és el resultat de nombrosos factors.

- Varietat de factors que acaben definint una conducta motriu individual:
Genètics, prenatals.
Físics, neuromotrius, musculoesquelètics.
Sensorials.
Psíquics i subjectius.
Per influència de les relacions amb l’adult.

- Les experiències corporals, sensorials i emocionals que acompanyen el desenvolupament motriu, incideixen en la construcció de la imatge d’un mateix i en l’estructuració del subjecte.

BIBLIOGRAFIA

BOTBOL, MIRIAM. “Bebé, bienvenido al mundo”, Editorial síntesis, 2008.

LEVIN, ESTEBAN. “La función del hijo”, Editorial Nueva Visión.

COROMINES, JÚLIA. “Psicopatologia arcaica y desarrollo ensayo psicoanalítico”, Editorial Paidós Ibérica.

SHUMWAY-COOK, A. i WOOLLACOT, M. H. "Motor Control. Theory and Practical Applications." Lippincott Wilkinson & Wilkins. 2001.

BEAUDRY BELLEFEILLE, ISABELLE. Apunts curs: "Integración Sensorial: fundamentos teóricos y aplicaciones prácticas." Departament de Benestar i Familia. Barcelona. Novembre 2005.

Thaïs de Cruïlles. Psicòleg.
Carles A. Montserrat. Fisioterapeuta i psicomotricista.
CDIAP de Mollet del Vallès.

Resum de la Comunicació: "Un mon sense límits?"

Per la constitució subjectiva de la persona es important que hagi un límit. En un primer moment aquest límit marcaria una separació entre una mare i el seu fill i això permetria a la mare i al nen tenir-se en compte l’un a l’altre, de forma individual i no confondre’s entre ells. Tenir a l’altre considerat com un ser individual es poder-lo pensar com a diferent de un mateix, amb desitjos i apetències propis i això fa que se l’hagi d’escoltar i de tenir en compte fent possible així un diàleg entre dos que pugui arribar a la comprensió, al pacte, a la espera, a cedir als diferents desitjos, etc.

Aquest límit-separació entre el nen i la mare obra la porta a la introducció de la funció paterna i com a conseqüència també a la relació amb els altres. El subjecte ja no se sent tan subjectat per la mare, es pot sentir més lliure i a la vegada més responsable de les seves accions.
El pare, amb les seves funcions més socialitzadores també serà l’encarregat de posar certs límits als desitjos, demandes o exigències del petit. El pare i també la mare li hauran d’ensenyar les limitacions que comporta el fet de la vida mateixa, que no tot es possible, que no es pot fer tot, que no es pot tenir tot, que les coses no poden ser o fer de qualsevol manera, etc. S’entrarà així en el valor del límit en una qüestió més normativa.

Però ens preguntem els professionals que treballem amb l’atenció precoç: Que passa avui dia que el major nombre de demandes al nostre servei son per dificultats en el comportament i el que es deriva d’això?.
Què passa amb la dificultat dels pares de posar límits i exercir l’autoritat amb els fills?

Sembla que és la època en la que vivim la que no ens facilita limitar aquest gaudi (en la seva versió mes malèvola ) que implica el posar límits.

Fins als anys 80 als nens els valia l’autoritat del pare per obtenir un reconeixement o una desqualificació, però l’autoritat paterna avui dia, diu Vicente Verdú en el seu llibre “El estilo del mundo” es jubila per endavant. Deixar fer implica la no renuncia a un gaudi (entès com un plaer no beneficiós) per atendre al que ens reclama la responsabilitat.

El mon està canviant tan depressa que els referents com els còdigs i conductes que es tenien abans i que un podia escollir com a punts d’orientació estables i per els quals es podia guiar ja no serveixen en l’actualitat. Les pautes ja no son predeterminades i no resulten evidents. Els patrons de conducta inculcats ens ajudaven a saber actuar i prendre decisions i la rutina protegia però, actualment, la absència de normes fa quasi impossible el saber que fer o que es el millor a fer i això afecta, sobretot als infants.

En la actualitat la societat s’ha individualitzat i ha fet que les persones depenguem cada vegada més dels nostres propis recursos per satisfer els nostres propis desitjos el que ha fet que el pes de la responsabilitat recaigui també de forma individual provocant una por que ens paralitza davant del risc i el fracàs. La societat ja no ens empara i fa que els referents es busquin en els altres segons el que ens imaginem que li passa al veí i intentant aplicar el mateix per arribar a una solució.

Amb la caiguda de la religió han caigut també certes referències sobre el be i el mal i eliminades aquestes creences la vida es presenta com la única ocasió per disfrutar però això també fa que el subjecte, com que la idea de culpa, de condemna i de penediment ja no hi es, pugui caure fàcilment en la auto-reprovació i l’auto-despreci.

L’autoritat ha deixat d’existir i ara es el nombre de seguidors de determinades creences o formes de fer el que la defineixen. La falta de referents que limitin o pautin condicions normatives fa que les coses es puguin barrejar amb facilitat i fins i tot semblar lo oposat portant a cada vegada més confusions.
L’excés de possibilitats i oportunitats també recau en l’individu portant-lo a més incertesa i més insatisfacció per la pèrdua de control dels seus límits i les seves capacitats.

El desig deixa de ser l’objecte de satisfacció per la pròpia compulsió a consumir i es converteix en l’objectiu del consumidor que es seguir consumint. Això fa que fa que no hagi satisfacció possible i la compulsió segueixi sent insaciable forçant el consum de manera ambiciosa i vehement fent aparèixer desitjos i anhels cada vegada més grans.

En la qüestió de la salut el important es arribar a un diagnòstic estadístic que es pugui tractar amb un medicament que acabi de forma ràpida i eficaç amb el símptoma i ens retorni de nou a la felicitat sense qüestionar res més.

S’intenta eliminar les diferències i anar cap a la homogeneïtat, però cada vegada la diferència apareix més com una amenaça i la angoixa cap a l’estrany apareix d’una manera més intensa. Els vincles socials, degut a la major estimació per la individualitat dels subjectes, son cada cop més fràgils i es perd el diàleg, la negociació i el compromís mutu.

Els conceptes de temps i espai queden devaluats per la instantaneïtat i per els “moments” com a punts sense dimensions i sense límits. El subjecte busca la gratificació immediata però evita les conseqüències i la responsabilitat que aquestes conseqüències porten. La velocitat es lo important tot i que no permet el pensament perquè el pensament requereix temps.

Les modes venen i van a gran velocitat, els objectes es tornen obsolets abans d’haver-los gaudit, el treball no ofereix un lloc segur ni durador, la incertesa per la falta d’expectatives a la vellesa i als perills de la vida urbana per la manca de protecció del que eren abans els hàbits rutinaris i les expectatives conegudes, etc. Fa que el subjecte demani cada vegada més seguretat a estaments que no li la poden garantir si no s’arriba a les fonts primordials de la incertesa i la inseguretat.

La preocupació pel propi cos ha augmentat en la lluita per la seguretat, la certesa i la protecció, que sembla garantida amb la millora de la nostra imatge que ens assegura l’èxit i la longevitat en un mon on sembla que la mort real no te cabuda.

Els signes de malestar, en la nostra societat son molts i evidents i no resulta estrany amagar-se de la responsabilitat buscant una simplificació a un estat de confusió personal i refugiant-se en l’Altre (la mare) com a refugi primordial. Però els psicoanalistes podem dir que, més enllà del que passa amb la nostra societat i les dificultats que el subjecte té per sobreviure en ella, aquest pateix de les causes més íntimes, del gaudi que li aporta el plus de satisfacció en el malestar que no esta disposat a sacrificar ni a prendre mesures per reduir-lo. El pensar que per allò que li preocupa no hi ha alternativa, o el no voler adonar-se’n que d’allò que li passa malgrat tot ell és el màxim responsable el segueix mantenint en aquest gaudi-queixa que l’emmalalteix i, podem dir que la societat actual no ajuda a que el subjecte es faci un plantejament d’aquestes característiques per combatre, al menys, una part del seu malestar.


Regina Debón
Psicòloga del CDIAP

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Sinopsi de la comunicació: Dir "no" per poder créixer.

- Introducció sobre l’aparició del “no” i els seus efectes en el desenvolupament psíquic humà.

- Breu recull de les teoritzacions que diferents autors psicoanalistes (Freud, Spitz, Lacan, Doltó) han fet sobre “la negació” i la seva incidència en el vincle materno-filial i la constitució subjectiva.

- Descripció de com la funció de “la negació” va més enllà de la seva significació de rebuig, i determina també l’aparició en l’Infant de la consciència de “si mateix” com a subjecte diferenciat de l’altre, en el procés constitutiu de les primeres identificacions.

- Descripció de com el “No” dels infants ve determinat pel “No” dels pares, ja que no solament té funció de límit educatiu per al nen sinó també pels progenitors que, en el seu desig de complaure feliçment al seu fill, saben que, per responsabilitat, no sempre han de satisfer les seves demandes.

- Assenyalament de la funció del “No” , com a element essencial que, quan es fa present, promou en l’Infant l’aparició del llenguatge i el desig de ser autònom, de créixer i d’aprendre.

- Finalment la presentació en diapositives, d’un conte infantil que pretén mostrar la problemàtica del “No” en la interacció de l’Infant amb la mare i el seu entorn social. És un exemple d’un primer dia d’escola en que l’Infant ha de separar-se de la mare per restar en un entorn desconegut, per primera vegada. Es una descripció gràfica del procés que va des de la dificultat de l’instant de la separació , tant per la mare com per al nen, fins al final feliç de l’adaptació de l’Infant a la nova situació. És un recorregut de diferents versions del “No” i dels conflictes subjectius que genera en cada un dels personatges amb si mateix (discrepància entre el que es diu i el que es pensa). El Conte es titola “No,no i no” de Mireille d’Allancé. Però ha estat modificat una mica per tal d’adaptar-lo a la presentació.


Adoración Granados. Pedagoda-logopeda
Fuensanta Morales. Psicòloga
Gemma Barnés. Mestra-logopeda
Pietat Abizanda. Logopeda
Setembre 26-09-2008

Fragments de la conferència: "El no i els límits: ingredients fonamentals en la construcció de la subjectivitat".

Els entrebancs en l’educació dels joves és un fet conegut des de fa molt de temps, quasi des de sempre, però una preocupant novetat de les últimes dècades, en contrast amb el que ha passat al llarg de la història, és que les dificultats apareixen cada cop més precoçment. Els nens petits són cada vegada més difícils de manegar, i els pares i les mares, i el personal docent, no saben com adreçar-los ni com contenir-los.
La explosió de síndromes com el suposat dèficit d’atenció (i altres) s’inscriu de ple en aquesta dinàmica.

Fa temps quan les mares anaven a recollir als nens i nenes a la sortida de l’escola bressol ó del col·legi els hi preguntaven “T’has portat bé?”.
Què els hi pregunten ara (en el 2008) quan els recullen: “T’ho has passat bé? T’has divertit?”. Si us fixeu bé, és un canvi radical. Ens hem passat d’un extrem a l’altre. Potser hi hauria un virtuós punt mig que podria expressar-se en la pregunta: “Has aprés moltes coses? Has fet coses interessants?”.
És només un exemple, i com a tot exemple té les seves limitacions, però reflecteix bé aquest moment tant particular de la cultura occidental en el que allò prioritari sembla el passar-s’ho bé i prou.
Hem passat en poc temps d’un paradigma que ens deia que havíem vingut a aquest món a patir (una vall de llàgrimes) a un altre, foscament entrellaçat amb els imperatius de la societat de consum, que ens diu que hem vingut a aquest món a passar-ho bé, a gaudir sense límits. I constatem dia a dia els que ens dediquem a la clínica i a això que es diu “salut mental” com aquesta paradoxal exigència de gaudir a tota costa està tenint efectes clínics indiscutibles en moltes persones, tant adultes com criatures. Al mateix temps els progressos de la tècnica i la globalització ens impulsen a la pràctica de la avidesa: tot s’ha de tenir a l’abast i tot ha de ser més ràpid, més gran i més espectacular que mai.

Els límits i el “no” són fonamentals ja que permeten la constitució de l’infant com a subjecte diferenciat de l’adult. També l’ajuden a prendre consciència de l’espai i del temps.
No sempre hem de complaure en tot als nostres fills. Una de les claus de la educació rau precisament en que les criatures aprenguin que no tot és possible, que no tot es pot aconseguir de manera immediata, i que no sempre hem de tenir accés directe a tot allò que volem.
Des d’una perspectiva psicoanalítica podem dir que en l’actualitat estem educant nens i nenes per al gaudi de la immediatesa, però no pel desig, i això és una veritable llàstima. La dinàmica del desig és molt important de cara a la vida adulta; saber desitjar és saber projectar-se, saber tenir perspectives, plans, fantasies...
La bona utilització del “no” és una magnífica vacuna psíquica, una inversió a llarg termini que els fills ens agrairan algun dia.

La psicoanàlisi ajuda a que tothom es faci responsable de la part que li pertoca en les dificultats que se li presenten a la vida. Quan ens arriben pares i mares desbordats pels seus infants i des de la nostra escolta apel·lem a la responsabilitat dels propis subjectes i de les famílies, això no ha d’implicar una culpabilització. És el retret que se’ns fa en ocasions, i no és així. Hem de ser prudents en aquest punt, però decidits alhora. Responsabilitzar-se vol dir poder donar respostes particulars, íntimes, de com cadascú està concernit e implicat en allò que el fa patir.
L’escolta analítica ofereix als subjectes un espai únic en el que poder desplegar les raons i les causes que no remeten solament a la biologia o a l’Altre social, sinó a allò que Freud anomenava l’altra escena: l’inconscient.
Reconèixer la responsabilitat que cadascú té del seu gaudi i dels seus símptomes és un pas alliberador, malgrat que no sempre sigui fàcil. Des d’aquesta perspectiva és important preguntar-se: Per què a molts pares i mares els hi costa tant posar límits i dir que no?.
La por a perdre la estimació dels fills és una de les raons, però heu de saber que encara que els fills estiguin contrariats ó enfadats per que no els heu deixat fer una cosa determinada, això no vol dir ni molt menys que us hagin deixat d’estimar.
També està influint d’alguna manera el fet de que en les darreres generacions de pares i mares molts han volgut exercir la maternitat i la paternitat de forma oposada a com van rebre l’educació per part dels seus propis pares i mares. Si creuen que van patir un excés d’autoritat ó unes normes excessivament arbitraries i repressives, tracten de fer-ho exactament a l’inrevés sense aturar-se a pensar massa quines són les veritables necessitats educatives, i confiant d’una manera simptomàtica en allò que cada cop se sent més de que “l’important és que sigui feliç”.

Amb la col·laboració silenciosa de tots, la nostra societat està fabricant “petits tirans” que en molts casos es vindran avall amb la primera dificultat que la vida els hi plantegi.
En aquests temps alhora frívols i dramàtics que ens està tocant viure, escoltem també amb freqüència una apel·lació a la anomenada “autoestima” com a suposada clau de superació de tots els malestars. Encara i amb el risc de que se’ns acusi als psicoanalistes de ser uns “aguafiestas” ó de voler nedar a contracorrent, convé advertir que no sempre el més adequat és incrementar aquesta mitificada autoestima, ja que, en alguns casos l’únic que així aconseguim és alimentar encara més el sinistre narcisisme amagat en la gran majoria dels subjectes.
L’educació dels nostres fills i filles ha d’adreçar-se també cap al respecte i l’estima pels altres, i no és possible una estimació real dels altres sense una incorporació adequada dels límits.

Manuel Baldiz
Psiquiatre i psicoanalista
Supervisor del CDIAP de Mollet

divendres, 10 d’octubre de 2008

Lloc de la Jornada: Edifici GIRO Centre Tecnològic. Rambla de Pompeu Fabra, 1. Mollet del Vallès.

Vista de l'edifici GIRO, punt de confluència de les Rambles de Balmes i de Pompeu Fabra.
Vista de la façana de l'edifici GIRO.


Vista de l'entrada a l'edifici GIRO, des de la Rambla de Balmes.


dilluns, 6 d’octubre de 2008

El preprograma de la Jornada 2008, del CDIAP Mollet


I JORNADA DEL CDIAP MOLLET

La importància del “no” i dels Límits


Com es viuen els límits en la societat actual?
Com afecten aquests en el desenvolupament dels nens?
Com s’ho plantegen els adults que interactuen amb ells: pares i professionals de l’educació i la salut?

Molts pares i mares es fan preguntes al voltant de la importància de posar límits, però molt sovint no tenen clar com fer-ho, quan fer-ho i perquè fer-ho.
Molts símptomes de la clínica psicològica infantil tenen a veure amb aquesta qüestió.

En aquesta jornada debatrem i reflexionarem sobre el que suposa tant pels professionals com pels pares i els nens dir “no” i com això té efectes en el desenvolupament infantil.

La jornada tindrà lloc a l'edifici GIRO, Rambla Pompeu Fabra,1. Mollet del Vallès
El Dia: 23 de octubre de 2008.


Dia 23 matí:

8:30 h Recepció i lliurament de documentació
9:00 h: Acte Inaugural a càrrec de l’Alcalde de Mollet i president del IMSD. L’ Il.lustrissim Sr. Josep Morràs i Galindo
Presentació de la I jornada del CDIAP Mollet a càrrec de la Sra Montserrat Tarrés. Directora de Serveis de l’IMSD

PONÈNCIES

Presenta i Modera: Núria Rivera.

09:30 h: Història i evolució del CDIAP Mollet. A càrrec del Dr. Antoni Camino
10:00 h: “El “no” i els límits: ingredients fonamentals en la construcció de la subjectivitat. A càrrec del Dr. Manuel Baldiz.

10:40 h: Pausa Cafè.

COMUNICACIONS

11:15 – 13:15 h.
11:15 -11:50 Diem “no” per poder créixer”
A càrrec de: Pietat Abizanda, Gemma Barnés, Adoración Granados i Fuensanta Morales.
11:55- 12:15 “Un mon sense Límits?”
A càrrec de Regina Debón.
12:15 -12:40 “El límit en l’experiència corporal.
A càrrec de: Thais de Cruïlles de Peratallada i Carles Albert Montserrat.
12:40–13:00 “L’alimentació com element de vinculació i diferenciació entre la mare i el fill.
A càrrec de Miquel Gómez i Ascensión Martín.

13:15 - 14:00h Col·loqui.

14:00 -16:00 h Dinar

Dia 23 Tarda:

Presenta i Modera - Ana Martínez Westerhausen

TAULA RODONA

16:00h Prevenció en la primera infància. Abans del “no”.
Participen els diferents membres de la Xarxa d’atenció a d’infància.

Cecília Crusats ABS: Area Bàsica de salut.
Míriam Acero Casa dels Petits.
Neus Gabarro Escoles Bressols Municipals.
Angelo Marí Serveis Socials.
Dolors Gómez EAP: Equip d’Assessorament Psicopedagògic.
Gloria Cerdan CSMIJ: Centre de Salut Mental Infanto-Juvenil.

17:20 h – 18:00 Col·loqui.

18:15 Clausura a càrrec de la Regidora de benestar i familia i vicepresidenta del IMSD la Sra. Carmen Guarro



COMITÈ ORGANITZADOR: CDIAP Mollet, IMSD i Ajuntament de Mollet.

Olga Cortès. Administrativa del CDIAP Mollet
Ascensión Martín. Fisioterapeuta-Psicomotricista . Directora del CDIAP Mollet
Rosa Padilla. Treballadora Social del CDIAP Mollet i de l’Escola d’Educació Especial de Can Vila
Núria Rivera. Psicòloga clínica del CDIAP Mollet
Montse Tarrés: Directora de Serveis als discapacitats del IMSD
Thaïs de Cruïlles Psicòloga Clínica del CDIAP Mollet

PONENTS PARTICIPANTS:

Pietat Abizanda. Psicòloga clínica del CDIAP Mollet
Manel Baldiz. Psiquiatra Psicoanalista. Supervisor del CDIAP Mollet.
Gemma Barnés: Logopeda del CDIAP Mollet.
Antoni Camino. Neuropediatre del CDIAP Mollet.
Gloria Cerdan. CSMIJ: Psicòloga clínica del Centre de salut mental infanto-juvenil de Mollet del Vallès
Thaïs de Cruïlles Psicòloga clínica del CDIAP Mollet
de Peratallada.
Cecília Crusats . Infermera del ABS Mollet
Regina Debón. Psicòloga clínica del CDIAP Mollet
Neus Gabarro. Educadora de l’Escola Bressol Municipal”
Adoració Granados. Pedagoga-Logopeda del CDIAP Mollet
Miquel Gómez. Psicòleg clínic del CDIAP Mollet
Dolors Gómez. Psicopedagoga del EAP. Equip d’assessorament psicopedagògic de Mollet
Angelo Marí. Educador social. Centre obert de Mollet del Vallès.
Ascensión Martín. Fisioterapeuta-Psicomotricista del CDIAP Mollet
Anna M. Martínez Psicoanalista. Supervisora del CDIAP Mollet
Carles A. Montserrat: Fisioterapeuta-Psicomotricista del CDIAP Mollet
Montserrat Tarrès. Directora de serveis del IMSD (Institut Municipal als Discapacitats)
Fuensanta Morales. Psicòloga clínica del CDIAP Mollet
Núria Rivera. Psicòloga clínica del CDIAP Mollet
Míriam Acero Educadora Social. La Casa dels “Petits . Ajuntament de Mollet

Adreçat a: professionals de petita infància: educadors, mestres, pediatres, infermeres, psicòlegs, fisioterapeutes, pedagogs, logopedes, treballadors socials i Pares (no acompanyats de nens)

Inscripcións:
Telèfons 93 593 93 53 – 93 579 65 30
cdiap@molletvalles.cat
(places limitades)