dimecres, 17 de desembre de 2008

Taller de Moixaines, jocs i cançons de falda organitzat per l'ACAP

OBJECTIUS

Adreçat a:

Professionals que treballin ambpetita infància: fisioterapeutes,logopedes, psicòlegs, pedagogs,psicomotricistes, educadors, mestres...Presentació:Les Moixaines, les cançons i els jocsde falda es poden considerar lesprimeres manifestacions lúdiques ,pedagògiques i emocionals que potrebre un infant.

La música ,elmoviment i la veu li provoquen sensacions,emocions que captarantotalment la seva atenció i incidirandirectament sobre el seu estat d’ànim, donantlialegria i plaer o bé relaxació i calma.

És a través d’aquests primers jocs infantils que l'infantestablirà contacte, relació i comunicació ambels altres, descobrirà el seu propi cos, el llenguatgecorporal i oral, la dansa, el ritme, el moviment, lamúsica, aprendrà a sentir, a escoltar, a percebre ipoc a poc a expressar-se.

El jocs de falda, les moixaines i les cançons proporcionensensacions de plaer i satisfacció tant a l’infantque les rep com a la persona que les dóna.Però qualsevol joc, i especialment els jocs i les cançonsde falda, desenvolupen a més, la capacitatd’atenció, de concentració i d’expressió tant necessàriaen els infants que ja presenten dificultats enel seu desenvolupament.

En aquest taller (originalment realitzat a la Biblioteca de Can Butjosa de Parets del
Vallès) pretenem donar a conèixer un recull de moixaines, cançons i jocs de falda que
puguin servir al professional, per una banda, com a recurs terapèutic i de comunicació
amb els infants i les seves mares, i per l’altra com a eina d’interacció entre les mares
i els seus fills.

METODOLOGIA

En cada sessió es proposarà una selecció de moixaines i jocs de falda que tots cantarem
i escenificarem amb un ninot a la falda. Les professores donaran les explicacions
de com es fa i el sentit que té cada joc i cançó.

1. Jocs i cançons que facilitin el contacte corporal, la relació i la comunicació entre els
infants i els adults.
2. Jocs i cançons que connectin amb les seves vivències emocionals: angúnies, pors...
3. Jocs i cançons que facilitin el reconeixement de les diferents parts del cos.
4. jocs i cançons que ajudin al nadó en el procés de diferenciació entre ell i l’adult.

Material necessari: Roba còmoda, un nino tipus nadó i una gravadora de veu (opcional).

Docents:

Mercè Palay i Escardó.
Canta Conta-contes i especialista en literatura infantil i juvenil.

Ascen Martín Díez.
Fisioterapeuta-Psicomotricista del CDIAP Mollet.

Horari:

De 17.30h. a 20.30h.
Dates Dijous, dies 22 i 29 de gener i 5 de febrer.

Lloc:

Hotel d’Entitats.
C/ Pere Verges, 1, 08020 Barcelona.

Preus:

65 € socis de l’ACAP.
95 € no associats.

Places limitades a 18 persones

Informació i reserves:
Tel i Fax 93 498 71 28 i 93 278 18 37

Coordinació:

Ascensión Martin Diez
Fisioterapeuta-Psicomotricista del CDIAP de Mollet.

Organitza:

Associació Catalana d’Atenció Precoç

Amb la col·laboració de:

IMSD i CDIAP de Mollet. Ajuntament de Mollet del Vallès
Biblioteca Can Butjosa de Parets (idea original)

L’ACAP es reserva el dret de cancel·lar el curs si el número de persones inscrites és inferior a 12.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Taller patrocinat per l'ACAP sobre la "demanda".

Taller vivencial:

DE LA CONSULTA A LA DEMANDA. LA PRÀCTICA DAMUNT LA TAULA, INTERCANVI
DE SABERS.


El taller va especialment adreçat a psicòlegs, fisioterapeutes, logopedes,
pedagogs, mestres, mestres d’educació especial, psicomotricistes, assistents
socials, neuropediatres, pediatres i estudiants d’aquestes professions.

Presentació:

Aquest és un taller pràctic-teòric orientat a l’anàlisi de “la demanda”. La
metodologia de treball inclourà exercicis de dinàmica de grups, treball corporal
i psicodrama.
Es tracta de trobar eines per poder copsar, d’una banda, quina “demanda”
hi ha darrera de la consulta que ens arriba, tant des de la família, com des
dels professionals que intervenen en l’atenció al nen; i de l’altra, què ens
diu el propi nen, quin desig hi ha en joc.
Tenint en compte què, com a professionals de CDIAP, atenem nens amb algun
tipus de símptoma, ja sigui a nivell corporal..., de comunicació o llenguatge...,
de conducta..., no podem oblidar que hi ha una família, present o
absent, que és el marc on aquest nen intenta sostenir-se.
La distància que generalment apareix entre el què se’ns demana i el què
“escoltem”, entre el què ens diuen els professionals i el què detectem en
escoltar el nen, sovint entra en contradicció, però és aquesta contradicció el
què ens ha de guiar i orientar en el nostre treball per trobar allò que és més
particular de cada subjecte.

OBJECTIUS

• Desplegar els interrogants que se’ns obren en el nostre treball sobre el que escapa de
la “norma” i que emergeix com a simptomàtic contemplant, tant el que emergeix del
costat del nen/a, com del costat dels familiars o professionals que els acompanyen.
• Analitzar les dificultats i els dilemes que trobem en el nostre treball.
• Reflexionar sobre les estratègies que utilitzem en relació a l’ordre de prioritats que
establim en cadascun dels tractaments dels què ens fem càrrec.
• Descobrir i valorar la posició subjectiva del professional davant la demanda i formular
respostes que ens orientin.
• A partir de l’intercanvi d’experiències entre els participants, poder-nos aproximar a
noves perspectives entorn a la nostra pràctica.

METODOLOGIA

El treball es desplegarà en dos temps.
Inicialment partirem de les experiències que els participants del taller aportin.
D’aquest intercanvi n’extraurem i analitzarem alguna de les vinyetes clíniques que suscitin
més interès, ja sigui per la seva dificultat, per ser il·lustrativa, paradigmàtica o
controvertida.
En un segon temps ens dedicarem a veure quins són els interrogants que han anat sorgint,
quines les respostes que s’hi han anat trobant i quins els objectius que ens orienten,
d’aquesta manera ens podrem anar aproximant a perspectives i punts de vista, que
ajudaran a enriquir el bagatge de cadascun dels participants.

Direcció i docència:

Ceres Lotito.
Psicoanalista sòcia de ELP - Escola Lacaniana de Psicoanàlisis de Catalunya, Psicòloga
Clínica i Psicomotricista.

Concepció Masagué.
Psicoanalista, membre de ELP - Escola Lacaniana de Psicoanàlisis de Catalunya,
Psicòloga Clínica i Psicodramatista.

Horari De 17.00h. a 21.00h.
Dates Dijous 29 gener, 12 i 26 de febrer i 12 de març 2009.
Hores totals 16

Lloc Hotel d’Entitats.
C/ Pere Verges, 1, 08020 Barcelona.

Preus 150 € socis de l’ACAP.
200 € no associats.
Places limitades a 15 persones.

L’ACAP es reserva el dret de cancel·lar el curs si el nombre de persones inscrites és inferior a 10.

dimarts, 9 de desembre de 2008

Article a la Vanguardia sobre el per què de l'augment de les interrupcions dels embarassos.

Us presentem un article que reflexiona sobre el valor de la maternidad en l'actualitat.

¿Por qué aumentan las interrupciones de embarazos?*

José Ramón Ubieto (Barcelona)
06.12.08

Desde hace ya algunos años constatamos, en los sucesivos informes nacionales, un significativo aumento de las interrupciones voluntarias del embarazo en nuestro país. En términos generales se han doblado en la última década y en algunos colectivos más vulnerables -mujeres jóvenes, solteras, inmigrantes- incluso se han triplicado. Si miramos el detalle de los datos, hay otros también interesantes: los abortos entre mujeres de 30 a 40años se han doblado también, y en todos los grupos de edad aumentan más las interrupciones a partir de las primeras 13 semanas. Todo ello nos sitúa todavía por debajo de las cifras de otros países de la Unión Europea y de Estados Unidos o Canadá.
¿Cómo entender este fenómeno creciente? Sin duda, las causas son diversas, y van desde el inicio más precoz de las relaciones sexuales entre jóvenes, hasta factores culturales y de dificultad de acceso a los medios anticonceptivos para algunos colectivos (inmigrantes). Un elemento común parece ser el nuevo estatuto del niño, su valor libidinal, como objeto de satisfacción, en términos freudianos.
Hasta hace algunas décadas la maternidad era el destino privilegiado para la sexualidad femenina y eso iba ligado a la relación de pareja. Se concebían los hijos en el contexto de la alianza matrimonial, y era como producto de ese compromiso de pareja y de un deseo que surgía el niño.
Hoy en día, sexualidad y reproducción ya no van unidas y la mujer tiene otros destinos posibles para su libido, al margen de la maternidad: acceso al saber, títulos, propiedades, arte.
Todo ello cambia el estatuto y el valor del niño que queda subordinado, en ocasiones, al tiempo de realización de otros deseos (carrera profesional). Por esa razón encontramos también un aumento significativo de los abortos en mujeres mayores de 30 años.
Por otra parte, estos datos no hacen sino constatar que la maternidad tiene poco de natural, que autorizarse como madre no es el resultado de un proceso biológico, sino de una dialéctica con el deseo y la falta. Los hijos se tienen en el horizonte de un vínculo, diverso y no necesariamente ligado al matrimonio, pero siempre presente.
Cuando, en nuestra época de individualismo feroz, ser madre se plantea como una decisión individual, como un proyecto de vida sin el otro (sea quien sea), parece que esa decisión produce vacilaciones en el sujeto -significativo que aumentan sobre todo las interrupciones tardías- que muestra esa dificultad de autorizarse en un deseo de concebir solitario.
Ser dueño de su cuerpo, -derecho enunciado como reivindicación de época-, no exime al sujeto de los impasses y dificultades de habitarlo, algunas de las cuales se presentan cada vez más como manifestaciones inconscientes de la culpa. Abortar puede ser, a veces, una (falsa) "salida" sintomática a un conflicto psíquico, difícil de tratar por el sujeto.


* Publicado en el periódico La Vanguardia.


divendres, 5 de desembre de 2008

Carta de la Plataforma per a la Defensa de les Pràctiques Psicoanalítiques a la Marató de TV3, sobre les "Malalties mentals greus"

Enguany, la Marató de TV3 va destinada a les "Malalties mentals greus". Hem d'agraïr que es tingui en compte la salut mental i que s'hi dediqui aquesta campanya. En el què no n'estem gaire d'acord és amb alguns dels criteris què es mostren en la campanya divulgativa. Considerem que se'n pot fer una crítica constructiva i per això recolzem l'escrit què la Plataforma per a la Defensa de les Pràctiques Psicoanalítiques, ha dirigit als responsables de la campanya de la Marató de TV3, què és el següent:

Sr.Albert Sáez
President del Patronat de la Fundació La Marató TV3

Sr. Xavier Abad
Director de La Marató TV3

Ganduxer 117
Barcelona 08022



Senyors,


Des de la Plataforma per a la Defensa de les Pràctiques Psicoanalítiques volem mostrar la nostra preocupació i malestar per l’enfocament que es vol donar a les malalties mentals greus en la Marató 2008, que enguany hi està dedicada.
També volem fer constar les nostres reflexions en la confiança de què siguin considerades pels seus responsables i evitar així els efectes adversos que es puguin produir sobre els usuaris i les seves famílies.

Des de la nostra perspectiva, la campanya de difusió de la propera Marató de TV3, “Malalties mentals greus” està basada en un conjunt de premisses discutibles i problemàtiques:

- El títol fa referència a l’existència de malalties mentals greus. Ara bé, com saben els professionals de la salut mental, inclosos els components del consell assessor de la Marató, actualment no s’utilitza el terme “malaltia” ja que planteja molts problemes epistemològics, els quals encara no s’han pogut resoldre. Per aquesta raó, el DSM III, publicat l’any 1980, va renunciar explícitament a emprar aquest terme i el va substituir pel de “trastorn”. És així com els manuals i textos de psiquiatria parlen de “trastorns mentals” i no de malalties mentals.

- En segon lloc, el títol utilitza l’adjectiu “greus”; que implica no solament gravetat clínica sinó també consum de recursos sanitaris i socials i considerables repercussions en la vida dels pacients i de les seves famílies. Ara bé, un dels problemes inherents a l’estigmatització és considerar que totes les “esquizofrènies”, o la major part, tenen mal pronòstic i, a més, que aquest es deriva de la pròpia naturalesa del trastorn. No obstant, les coses són més complexes ja que, en moltes ocasions, el pronòstic és molt més optimista, sobretot si les modalitats de tractament tenen en compte els propis recursos del pacient i la seva subjectivitat
- D’altra banda, col·locar en el mateix calaix les esquizofrènies, les depressions i les ansietats, com problemes greus constitueix un error ja que les distorsions del judici de realitat que es poden donar en les primeres, no es donen en les depressions ni en les ansietats. Pel que fa al camp de la infància, considerar el TDAH com un problema greu al costat dels autismes també és un error ja que es tracta de trastorns molt diferents tant per la seva naturalesa com pel seu pronòstic.

- En tercer lloc, la Marató posa molt d’èmfasi en els aspectes neurobiològics i genètics però deixa de banda els aspectes socials i familiars, molt rellevants també en la gènesi dels problemes mentals. Cal tenir present que des del camp de les neurociències es ve assenyalant que l’era del genoma ja s’ha acabat i que ara s’inicia l’era de l’ambioma, és a dir, l’era que estudia els aspectes de l’entorn que contribueixen a desencadenar molts problemes de salut mental. A més, els aspectes de prevenció es centren bàsicament en les dinàmiques de l’entorn del pacient, cosa que no solament s’emfatitza des de la psicoanàlisi sinó també des d’altres models teòrics. Es tracta d’aspectes en els que disciplines com la psicologia social, la sociologia i l’antropologia estan fent aportacions de gran interès.

- Finalment, i fent-nos partícips de les inquietuds de les famílies i dels propis usuaris, hi ha un aspecte ètic que no es pot menysprear: els trastorns mentals, greus o no greus, són sempre causa de patiment i de soledat, tant pel propi pacient com per la seva família. Banalitzar o crear espectacle potser pot contribuir a augmentar els nivells d’audiència però, alhora, pot ferir la sensibilitat dels pacients i dels seus familiars. Entenem que el respecte està per sobre de qualsevol altra consideració i és en aquest sentit que considerem la necessitat inexcusable de mostrar el problema del trastorn mental també en la seva dimensió dramàtica i de patiment pel subjecte, tot recordant que hi ha moltes persones que, malgrat la “gravetat” del seu problema han pogut mobilitzar els seus propis recursos psicològics i assolir una sortida digna. Aquesta sí que és una manera de dissoldre l’estigmatització.




Ben cordialment,


Plataforma per a la Defensa de les Pràctiques Psicoanalítiques.





Desembre de 2008