dimarts, 14 d’octubre de 2008

Edificis on ha estat ubicat el CDIAP Mollet en els seus 23 anys d'història.

El CDIAP a l'avinguda Jaume I, entre 1985-87.
El CDIAP al carrer Palaudàries, entre 1987-2005.

Nou CDIAP, a partir del 2005, al carrer Riera.


Resum de la Comunicació: La alimentació com a element de vinculació i de diferenciació entre la mare i el fill. L'abordatge terapèutic des del CDIAP.

En aquesta comunicació, es mostra que no és el mateix considerar els problemes en la alimentació, de manera exclusiva, com un problema de l’organisme, sense tenir en compte el subjecte, que considerar-ho des d’un marc més complexa, com ho és el de la relació intersubjectiva, entre pares, fill i professionals, on hi ha una confluència de les respectives subjectivitats i desitjos, i a on hi queda inclòs l’organisme.

Es farà l’exposició d’un cas hipotètic, il·lustratiu de com intervé el terapeuta per afavorir el procés de subjectivació respectiva, com a manera de resoldre els conflictes què es presenten en la diversa simptomatologia.

Autors: Ascensión Martín. Fisioterapèuta del CDIAP Mollet.
Miquel Gómez. Psicòleg del CDIAP Mollet.

Resum de la Ponència: "Història i evolució del CDIAP Mollet".

En la presentació de la ponència es reconeix, que qualsevol entitat, viu i evoluciona per la contribució de molts esforços i de moltes persones. S’agraeix a totes elles el seu treball perquè ha permès que el CDIAP Mollet hagi pogut prestar ininterrompudament els seus serveis a la població, durant aquests 23 anys.
Es parla tot seguit dels principals referents històrics per poder entendre els orígens del CDIAP Mollet i les diferents etapes de la seva existència.
La concepció que es tenia als anys 60 del segle passat de quines eren les necessitats assistencials de l’infant amb deficiències identificant només aquelles vinculades a la rehabilitació neuromotriu i la reeducació.
La ignorància total de les necessitat subjectives de l’infant amb deficiència, com criticava Maud Mannoni l’any 1964 en el llibre: L’infant retardat i la seva mare”
La revolució del Maig del 68 que, entre altres coses, obliga a reconsiderar el concepte de la malaltia mental i a rebutjar mètodes “inhumans” de dubtosa eficàcia terapèutica. Això comporta el tancament de moltes institucions nosocomials i inspira la reforma de la Salut Mental a Catalunya.
Als anys 70 el surgiment d’un fort moviment reivindicatiu per part del col·lectiu de persones amb discapacitat física, amb molt ressò mediàtic, reclamant la desaparició de tots tipus de barreres discriminatòries: arquitectòniques, educatives, etc.
Finals dels 70 i començament dels 80, primeres experiències d’educació inclusiva, especialment a les Escoles Bressol d’iniciativa pública.
Als anys 80, promogudes per la OMS, publicació de les noves conceptualitzacions de les repercussions d’un problema crònic de salut sobre les persones, amb traducció castellana d’aquest treball l’any 1983 per part de l’IMSERSO.
Al juliol de 1985 publicació al DOG de l’ordre de creació del Programa Sectorial d’Estimulació Precoç.

Després es descriu com va néixer el CDIAP i es condensa la seva evolució en tres etapes històriques: la de l’edifici de Jaume I, la de l’edifici del carrer Batlle Tura o Palaudarias i la que comença al desembre de 2005, en l’edifici actual.
Finalment es comenten les característiques tècniques més destacades del projecte del CDIAP Mollet:
Atenció integrada de totes les necessitats de l’infant en els tres nivells de l’experiència: el biològic, el psicològic i el social.
Integració dins el propi servei. de tots els objectius o funcions assistencials: prevenció i promoció de la salut, diagnòstic, seguiment, tractament, coordinació amb els altres agents: de salut, educació i serveis socials del territori, investigació i docència.
La sectorització; delimitant la zona geogràfica on viu la població a la que va destinat el servei
La proposta d’una nova forma de treball en equip: la interdisciplinarietat
La transformació d’un servei d’estimulació precoç, en un servei de Desenvolupament infantil i d’atenció precoç, obrint el ventall de la població diana als infants amb problemes de desenvolupament no deficitaris i als infants en situacions de risc, tant biològic com psico-social..
La vocació d’esdevenir un servei públic universal i gratuït.
El plantejament de treballar concertadament amb els altres dipositius del territori; allò que, actualment, s’anomena treball en xarxa.








ANTONI CAMINO TABOADA.
Neuropediatre CDIAP-Mollet

Resum de la comunicació: "El límit en l'experiència corporal".

INTRODUCCIÓ

A partir del projecte de celebració d’aquestes jornades sobre els límits, ens varem plantejar parlar del límit de les capacitats motrius dels nens petits i de la seva relació amb els aspectes psicològics i de la interacció amb l’entorn.

Al CDIAP ens trobem habitualment infants que presenten una important simptomatologia en l’àrea motriu, sense tenir un diagnòstic de discapacitat, i/o afectació neurològica, i/o musculoesquelètica. És a partir d’aquests casos que ens varem proposar reflexionar al voltant del procés d’aprenentatge que condueix al nen al coneixement de les capacitats corporals. Observant que els factors físics, intrapersonals i interpersonals influeixen en aquest procés i com alhora, les competències motrius també influeixen en la formació de la personalitat de l’infant.

Ens plantegem qüestions sobre la construcció de l’esquema corporal, el coneixement del propi cos, les capacitats i limitacions, i la manera com se situa l’infant davant d’aquestes limitacions. Coneix, el seu límit? Ho té ben après? El coneix però actua per sota de les seves possibilitats? Actua per sobre de les seves possibilitats, posant-se en risc? Perquè?

ASPECTES PSICOLÒGICS SOBRE ELS LÍMITS MOTRIUS:

Per poder entendre el que significa conèixer els límits a través del cos és important recordar que el nadó neix amb una indiferenciació total entre el que passa dintre seu i el que passa fora. És la mare (o funció materna) l’encarregada d’organitzar tots aquests estímuls i sensacions que rep el nadó, per després retornar-li d’una manera més entenedora i significativa.

El procés de diferenciació, que es produeix des dels primers mesos de vida, permetrà que el nen acabi coneixent quina informació li arriba de l’entorn i quina prové del seu propi cos. De la mateixa manera, això li permetrà viure la seva mare con una persona diferenciada d’ell amb qui es relaciona contínuament, i a ell mateix com un subjecte diferenciat de l’altre.

A mida que el nen es va constituint com a subjecte, amb els seus propis desitjos, també començarà un procés d’aprenentatge de les seves capacitats sensoriomotrius, que el portaran a experimentar amb l’entorn mitjançant un sistema d’ assaig-error. Per que aquest aprenentatge sigui possible és necessari que els pares permetin al seu fill experimentar, comunicar-se amb el mon a través del moviment, i frustrar-se.

La frustració que sent el nen quan no arriba a aconseguir el que vol, és una experiència dolorosa però necessària per aprendre a tolerar i créixer a través d’ ella. És amb l’alternança del plaer i la desil·lusió com el nen pren consciència de sí mateix, aprèn lo que pot i lo que no pot fer, el que li està permès fer i el que està prohibit. (Míriam Botbol)

El dolor, és també un articulador del límit entre lo corporal i lo psíquic. Cada subjecte tindrà el seu propi llindar de dolor, i això li permetrà escollir quina experiència sent que és apte per a realitzar. La absència de registre corporal del dolor, tant en lo referit als límits del cos, com en lo referit a l’absència de por, de risc, o de dany corporal, porten al nen a un desdibuixament tal dels seus límits que connoten la no estructuració de la imatge. (Esteban Levin)

L’ APRENENTATGE MOTRIU EN EL NEN

El desenvolupament infantil és el resultat de la combinació de factors genètics i factors ambientals. És a dir, tot infant neix amb un potencial de desenvolupament, el desenvolupament d’aquest potencial vindrà determinat pels condicionants de l’entorn. Entenem l’entorn com un espai físic i d’objectes, i com espai de relacions amb adults i altres infants. Aquest conjunt de relacions acabaran configurant les capacitats de cada nadó tant a nivell motriu com a nivell de l’estructuració psíquica i mental.

No naixem coneixent el nostre cos de la mateixa manera que no coneixem l’entorn. El nen aprèn alhora el mon que l’envolta i a si mateix. A través d’aquest coneixement de si mateix desenvolupa allò que anomenem esquema corporal, entés no només com un coneixement de les diferents parts del cos (imatge figurativa), sinó que també inclou el coneixement de les capacitats i límits, allò que pot fer i no pot fer (imatge operativa).

A través de la interacció amb l’espai, els objectes i els altres, el nen arribarà a saber on està el seu límit en cada moment evolutiu. En el procés normal, el nen buscarà superar els seus límits situant-se en situacions de risc controlat que li permetin ampliar les seves capacitats. El reconeixement dels pares sobre aquests esforços de superació també són importants per motivar-se a continuar superant-se.

Factors que intervenen en aquest procés:
Característiques de l’espai.
Oportunitats de pràctica.
Desig i motivació del nen per explorar.
Reconeixement per part de l’entorn, dels aprenentatges i habilitats que es van assolint.
Relació amb els altres i amb un mateix.

QUE PASSA AMB ELS NENS QUE ACTUEN PER SOBRE DEL SEU LÍMIT, POSANT-SE EN PERILL? NEGUEN EL SEU LÍMIT O NO EL CONEIXEN?

Fenòmens observables:
Nens que s’accidenten sovint.
Nens “hiperactius” i/o manca d’atenció.
Torpesa.
Nens controladors.

Possibles causes:
Falta de pràctica motriu.
Pràctica, sense aprenentatge.
Recerca repetitiva de determinades sensacions.
Recerca de sensacions intenses.
Manifestació de l’angoixa i recerca de contenció.
La caiguda com a element de control sobre l’atenció de l’adult.
Nen indiferenciat:
Confusió fantasia-realitat.
Poca diferenciació amb les figures paternes, (excés de presencia de l’adult.
Dificultats de separació.

QUE PASSA AMB EL NEN QUE ACTUA PER SOTA DEL SEU LÍMIT?

Fenòmens observables:

Nens porucs (que es neguen)
Nens insegurs (que necessiten suport)
Nens passius

Possibles causes:

Inhibició
Reaccions aversives o de defensa sensorial
Hipotonia
Experiències negatives, condiciona experiències posteriors.
Pares fòbics o sobreprotectors. Transmeten incapacitat.
Pares exigents o hiperestimuladors. La demanda de l’adult no deixa espai al desig propi del nen, transmetent incapacitat.



CONCLUSIONS

- Pretenem aportar elements de reflexió i comprensió per als pares i els professionals, enfront d’alguns comportaments que manifesten els nens a l’hora d’afrontar els seus límits motrius. Tenint en compte que una conducta és el resultat de nombrosos factors.

- Varietat de factors que acaben definint una conducta motriu individual:
Genètics, prenatals.
Físics, neuromotrius, musculoesquelètics.
Sensorials.
Psíquics i subjectius.
Per influència de les relacions amb l’adult.

- Les experiències corporals, sensorials i emocionals que acompanyen el desenvolupament motriu, incideixen en la construcció de la imatge d’un mateix i en l’estructuració del subjecte.

BIBLIOGRAFIA

BOTBOL, MIRIAM. “Bebé, bienvenido al mundo”, Editorial síntesis, 2008.

LEVIN, ESTEBAN. “La función del hijo”, Editorial Nueva Visión.

COROMINES, JÚLIA. “Psicopatologia arcaica y desarrollo ensayo psicoanalítico”, Editorial Paidós Ibérica.

SHUMWAY-COOK, A. i WOOLLACOT, M. H. "Motor Control. Theory and Practical Applications." Lippincott Wilkinson & Wilkins. 2001.

BEAUDRY BELLEFEILLE, ISABELLE. Apunts curs: "Integración Sensorial: fundamentos teóricos y aplicaciones prácticas." Departament de Benestar i Familia. Barcelona. Novembre 2005.

Thaïs de Cruïlles. Psicòleg.
Carles A. Montserrat. Fisioterapeuta i psicomotricista.
CDIAP de Mollet del Vallès.

Resum de la Comunicació: "Un mon sense límits?"

Per la constitució subjectiva de la persona es important que hagi un límit. En un primer moment aquest límit marcaria una separació entre una mare i el seu fill i això permetria a la mare i al nen tenir-se en compte l’un a l’altre, de forma individual i no confondre’s entre ells. Tenir a l’altre considerat com un ser individual es poder-lo pensar com a diferent de un mateix, amb desitjos i apetències propis i això fa que se l’hagi d’escoltar i de tenir en compte fent possible així un diàleg entre dos que pugui arribar a la comprensió, al pacte, a la espera, a cedir als diferents desitjos, etc.

Aquest límit-separació entre el nen i la mare obra la porta a la introducció de la funció paterna i com a conseqüència també a la relació amb els altres. El subjecte ja no se sent tan subjectat per la mare, es pot sentir més lliure i a la vegada més responsable de les seves accions.
El pare, amb les seves funcions més socialitzadores també serà l’encarregat de posar certs límits als desitjos, demandes o exigències del petit. El pare i també la mare li hauran d’ensenyar les limitacions que comporta el fet de la vida mateixa, que no tot es possible, que no es pot fer tot, que no es pot tenir tot, que les coses no poden ser o fer de qualsevol manera, etc. S’entrarà així en el valor del límit en una qüestió més normativa.

Però ens preguntem els professionals que treballem amb l’atenció precoç: Que passa avui dia que el major nombre de demandes al nostre servei son per dificultats en el comportament i el que es deriva d’això?.
Què passa amb la dificultat dels pares de posar límits i exercir l’autoritat amb els fills?

Sembla que és la època en la que vivim la que no ens facilita limitar aquest gaudi (en la seva versió mes malèvola ) que implica el posar límits.

Fins als anys 80 als nens els valia l’autoritat del pare per obtenir un reconeixement o una desqualificació, però l’autoritat paterna avui dia, diu Vicente Verdú en el seu llibre “El estilo del mundo” es jubila per endavant. Deixar fer implica la no renuncia a un gaudi (entès com un plaer no beneficiós) per atendre al que ens reclama la responsabilitat.

El mon està canviant tan depressa que els referents com els còdigs i conductes que es tenien abans i que un podia escollir com a punts d’orientació estables i per els quals es podia guiar ja no serveixen en l’actualitat. Les pautes ja no son predeterminades i no resulten evidents. Els patrons de conducta inculcats ens ajudaven a saber actuar i prendre decisions i la rutina protegia però, actualment, la absència de normes fa quasi impossible el saber que fer o que es el millor a fer i això afecta, sobretot als infants.

En la actualitat la societat s’ha individualitzat i ha fet que les persones depenguem cada vegada més dels nostres propis recursos per satisfer els nostres propis desitjos el que ha fet que el pes de la responsabilitat recaigui també de forma individual provocant una por que ens paralitza davant del risc i el fracàs. La societat ja no ens empara i fa que els referents es busquin en els altres segons el que ens imaginem que li passa al veí i intentant aplicar el mateix per arribar a una solució.

Amb la caiguda de la religió han caigut també certes referències sobre el be i el mal i eliminades aquestes creences la vida es presenta com la única ocasió per disfrutar però això també fa que el subjecte, com que la idea de culpa, de condemna i de penediment ja no hi es, pugui caure fàcilment en la auto-reprovació i l’auto-despreci.

L’autoritat ha deixat d’existir i ara es el nombre de seguidors de determinades creences o formes de fer el que la defineixen. La falta de referents que limitin o pautin condicions normatives fa que les coses es puguin barrejar amb facilitat i fins i tot semblar lo oposat portant a cada vegada més confusions.
L’excés de possibilitats i oportunitats també recau en l’individu portant-lo a més incertesa i més insatisfacció per la pèrdua de control dels seus límits i les seves capacitats.

El desig deixa de ser l’objecte de satisfacció per la pròpia compulsió a consumir i es converteix en l’objectiu del consumidor que es seguir consumint. Això fa que fa que no hagi satisfacció possible i la compulsió segueixi sent insaciable forçant el consum de manera ambiciosa i vehement fent aparèixer desitjos i anhels cada vegada més grans.

En la qüestió de la salut el important es arribar a un diagnòstic estadístic que es pugui tractar amb un medicament que acabi de forma ràpida i eficaç amb el símptoma i ens retorni de nou a la felicitat sense qüestionar res més.

S’intenta eliminar les diferències i anar cap a la homogeneïtat, però cada vegada la diferència apareix més com una amenaça i la angoixa cap a l’estrany apareix d’una manera més intensa. Els vincles socials, degut a la major estimació per la individualitat dels subjectes, son cada cop més fràgils i es perd el diàleg, la negociació i el compromís mutu.

Els conceptes de temps i espai queden devaluats per la instantaneïtat i per els “moments” com a punts sense dimensions i sense límits. El subjecte busca la gratificació immediata però evita les conseqüències i la responsabilitat que aquestes conseqüències porten. La velocitat es lo important tot i que no permet el pensament perquè el pensament requereix temps.

Les modes venen i van a gran velocitat, els objectes es tornen obsolets abans d’haver-los gaudit, el treball no ofereix un lloc segur ni durador, la incertesa per la falta d’expectatives a la vellesa i als perills de la vida urbana per la manca de protecció del que eren abans els hàbits rutinaris i les expectatives conegudes, etc. Fa que el subjecte demani cada vegada més seguretat a estaments que no li la poden garantir si no s’arriba a les fonts primordials de la incertesa i la inseguretat.

La preocupació pel propi cos ha augmentat en la lluita per la seguretat, la certesa i la protecció, que sembla garantida amb la millora de la nostra imatge que ens assegura l’èxit i la longevitat en un mon on sembla que la mort real no te cabuda.

Els signes de malestar, en la nostra societat son molts i evidents i no resulta estrany amagar-se de la responsabilitat buscant una simplificació a un estat de confusió personal i refugiant-se en l’Altre (la mare) com a refugi primordial. Però els psicoanalistes podem dir que, més enllà del que passa amb la nostra societat i les dificultats que el subjecte té per sobreviure en ella, aquest pateix de les causes més íntimes, del gaudi que li aporta el plus de satisfacció en el malestar que no esta disposat a sacrificar ni a prendre mesures per reduir-lo. El pensar que per allò que li preocupa no hi ha alternativa, o el no voler adonar-se’n que d’allò que li passa malgrat tot ell és el màxim responsable el segueix mantenint en aquest gaudi-queixa que l’emmalalteix i, podem dir que la societat actual no ajuda a que el subjecte es faci un plantejament d’aquestes característiques per combatre, al menys, una part del seu malestar.


Regina Debón
Psicòloga del CDIAP