divendres, 17 d’octubre de 2008

Intervencions a la Taula Rodona, dels diferents membres de la Xarxa d'atenció a la infància




A la Taula Rodona de la tarda, de la 1a. Jornada del CDIAP Mollet, hi vàren participar els diversos membres de la Xarxa d'atenció a la infància i va estar moderada per na Ana Martínez Westerhausen, psicòloga clínica i psicoanalista, supervisora del CDIAP Mollet. Les exposicions respectives, van ser les següents:


ELS LÍMITS
(atenció primària de salut)

Avui en dia és freqüent motiu de consulta a l’equip de pediatria d’atenció primària el COM i el QUAN dels límits en els nens.

Molts pares no saben com fer que els nens els obeeixin, i trobem casos de nens de pocs mesos en el que algunes mares ja ens comenten que” l’Infant té molt caràcter, i que ja fa el que vol”.
És important saber que els límits són part d’una bona criança i educació dels nens, des del moment del seu naixement.

Si posem límits des del naixement probablement serà més fàcil controlar la conducta dels nens de dos i tres anys que és quan arriben les rebequeries, i també durant la resta de la seva infància.
Primerament hem de pensar què és un límit, una primera resposta, encara que òbvia, és que un límit implica delimitació; un a fora i un a dins; una prohibició però també un permís.

Molts pares es pregunten com poden indicar límits a nens els quals no poden entendre encara allò que els hi estan dient: Consisteix a fixar rutines per menjar, per dormir, pel bany...És important que el nen des de petit reconegui hàbits que es van repetint tots els dies, que sàpiga quin és el lloc per dormir, quin per menjar, a quina hora i on es pot jugar i estar despert, i a quina hora ha de quedar-se al bressol i dormir.

Els límits han d´administrar-se de forma progressiva. S’ha de permetre que el bebè explori, toqui, jugui...., i aprofitar el principi de l’acció per posar el límit (fins els 12 mesos –amb cares i gestos que indiquin NO).

Quan el nen va creixent, ha de comprendre el significat de la paraula NO, i aquesta s’ha de dosificar, ja que hi ha una tendència a donar ordres permanents als nens petits: no obris, no pugis, no et moguis, no t’embrutis, etc. El nen probablement deixi de fer cas al tercer NO que rep. Entre l’any i els dos anys la paraula NO hauria de reservar-se per evitar perills, és a dir, s’ha de dir NO quan veritablement sigui important, i així ho ha d’entendre el nen. S’han de donar breus explicacions del per què no pot fer alguna cosa.

Més endavant quan el nen comprèn raonaments s’han d’explicar els motius de les ordres, tenint en compte que l’explicació s’ha de donar en moments en que el nen estigui disposat a escoltar i no enmig d’una baralla o rebequeria.

Els límits a establir han de ser clars, precissos i coherents. Aquests no es poden negociar i perquè funcionin s’han de mantenir. Per tant no han de ser excessius, perquè l’excés els acabaria tornant ineficaços.

Aquestes delimitacions s’han d’orientar cap al comportament del nen, i no a l’expressió dels sentiments. Se li pot demanar que no faci alguna cosa, però no se li pot demanar que senti ràbia o que plori.

La frustració que es genera davant un NO és inevitable, i el nen ha d’aprendre a tolerar-la i a conviure amb ella. El prendre consciència dels límits per part dels nens fa que aquests puguin anar diferenciant les conductes adequades d’aquelles que no ho són, i d’aquesta manera els hi estem donant seguretat i alhora protecció.

D’altra banda, cal destacar que per afavorir l’acceptació dels límits és necessari que existeixi un bon clima familiar; que els pares estiguin convençuts i que es mostrin coherents amb allò que estan demanant, ja que l’exemple també ensenya.
Cal que els pares es mostrin raonablement flexibles, segons les circumstàncies i l’edat de l’Infant.

Els efectes de no posar límits condueixen a un nen que mai té suficient, que exigeix cada cop més, que tolera cada vegada pitjor les negatives, i en definitiva que creix amb una escassa o nul·la tolerància vers la frustració.

Les maneres que utilitzen els adults per ensenyar a un infant com afrontar les seves primeres frustracions i problemes creats pels seus jocs, són importants per orientar-lo, almenys psicològicament, en situacions semblants que se li presentin més endavant.

Per tant, els pares / educadors tenen la gran responsabilitat d’assumir el rol de guia vers els seus fills ( recolzats per professionals de salut, escola, etc ....). Aquesta tasca no és gens fàcil i han de ser conscients d’allò que desitgen per les seves criatures. Quins valors volen transmetre? Quins hàbits volen inculcar? Com volen que es relacionin amb la família i altres persones?......


Cecília Crusats
Infermera Pediatria
ABS Plana Lledó
Mollet del Vallès-2

LÍMITS
(La casa del petits)

Recentment ha canviat molt la societat en la que vivim, s’ha transformat en una societat de la immediatesa (aquí i ara) on l’instant és la totalitat i la única realitat. Aquesta societat es regeix pels models ideals, la família també vol ser la família ideal i tenir l’infant ideal. Com a conseqüència d’aquest fet quan el nen o nena no s’ajusta a l’ideal o presenta símptomes de malestar, genera inseguretat en els pares que intenten evitar el conflictes amb la seducció, la negociació, la capitulació, la remuneració, ... com si tinguessin por de ser rebutjats pel propi infant.

Un altre canvi molt important que ha viscut la nostra societat és la consolidació de la democràcia, que ha generat dubtes i desorientació en el món de l’educació, ja que tenim por de poder semblar uns pares antiquats o de ser titllats de dominats, reaccionaris i prohibicionistes. Actualment, degut a aquesta desorientació i manca d’unes guies clares, la paraula “disciplina” i autoritat és equiparada normalment a les paraules càstig i repressió, i l’evitem, des de la nostra inseguretat. Però, hem de tenir present que la paraula autoritat es deriva del verb llatí “augere” que vol dir ajudar a créixer i aquesta és en realitat la meta de qualsevol pare i mare.

Per ajudar a créixer als nostres fills ens valem de l’educació, l’objectiu de la qual és donar les eines necessàries per poder enfrontar-se a la vida adulta dintre d’una societat concreta i poder resoldre els diferents obstacles que es vagi trobant al llarg de la vida.

Si aquesta manca d’un camí clar i marcat per on hem d’encaminar l’educació dels nostres fills ens provoca tota aquesta angoixa i inseguretat, us podeu imaginar com es sent un infant de dos anys en aquesta societat en la que no para de rebre tot tipus de missatges contradictoris?

L’infant necessita sentir-se segur i protegit, unes normes que li ofereixin una estructura sòlida a la que aferrar-se i que siguin un punt de referència constant. Aquestes normes i aquesta seguretat la trobarà a través dels límits que nosaltres li marquem.

Molt sovint, a l’hora de posar límits caiem en l’error de buscar una recepta màgica que ens doni les pautes que hem de seguir, però aquesta recepta màgica no existeix, ja que cada infant és únic i irrepetible i reaccionarà diferent davant la mateixa situació. Per tant la base d’aquests límits ha de ser els valors que nosaltres volem transmetre i sobretot hem de tenir molt present el sentit comú, que ja sabem que és el menys comú dels sentits, a l’hora d’aplicar-los.

Per tal de poder donar aquest límits d’una manera efectiva, és necessari tenir present que la responsabilitat recau en nosaltres, ja que molts cops la causa de la desobediència és la dificultat de donar seguretat a la situació per part de l’adult, que ha de marcar les normes.
Aquesta seguretat a l’hora de marcar els límits la trobarem si anem imposant el NO gradualment des de petits, sempre acompanyat de l’explicació que el motiva, utilitzant un llenguatge que estigui d’acord amb les característiques evolutives de l’infant, així, mica a mica l’infant anirà aprenent a acceptar i gestionar la frustració.

Els NOS han de ser pocs, clars i precisos i comptar sempre amb la cohesió entre la parella, per tal d’aconseguir donar–li seguretat. Cal tenir en compte que l’evolució pròpia de l’infant comporta el transgredir les normes posant a prova als pares per tal d’anar creant mica a mica la seva personalitat. Per aquest motiu és molt important predicar sempre amb l’exemple i fer-lo responsable dels seus actes de la mateixa manera que nosaltres mateixos també ho som.

A l’hora de posar límits és molt important donar una oportunitat a la bona conducta, per aquest motiu és bo donar-li la oportunitat de rectificar una primera vegada i avisar que de continuar així s’aplicarà la sanció, ja que un dels objectius dels límits és guiar la conducta del nostre fill fins que es trobi en harmonia amb els valors que li volem transmetre.

L’element clau mitjançant el qual aconseguirem que l’infant interioritzi quins son els seus límits, és la fermesa amb que nosaltres li mostrem el camí a seguir. L’infant ha de tenir molt clar que un NO és inamovible i no es pot negociar.

Per poder mantenir un NO amb la fermesa necessària l’adult ha d’estar convençut que està fent el correcte, del contrari es transmetrà, aquest NO, amb poca convicció. Quan li diem NO ho hem de pensar bé, ja que no hi ha marxa enrere. Per exemple: si li hem dit al nostre fill que marxarem del parc si continua barallant-se amb la resta de nens perquè no vol compartir les joguines amb ells i no rectifica, no haurem de reconsiderar el NO, encara que el nostre fill plori o supliqui, sinó que marxarem. Si no mantenim aquest NO amb fermesa l’infant sabrà que pot aconseguir sobrepassar una altra vegada els límits. Per tant són irreals els NOS que fan referència a llargs temps, com per exemple: no tornarem mai més al parc, perquè el més provable és que no el puguem complir.

El No ha d’anar sempre acompanyat amb la mateixa reacció paterna davant el seu incompliment, sense rebre influència del nostre estat anímic. No serveix de res un NO sense conseqüències immediates. Per exemple: l’infant està tirant un objecte a l’aire que es pot trencar o fer-li mal, nosaltres l’avisem repetidament que NO ho faci, ell no modifica la seva conducta i nosaltres no actuem sinó que ens donem per vençuts davant la situació, el NO perd tot el seu significat; cedint, ens costarà molt recuperar el respecte per les normes.

A més a més en aquesta situació on nosaltres repetim sense parar el NO, estem deixant veure a l’infant que ja som conscients que no ens obeirà a la primera, i li mostrem la nostra inseguretat. Per aquest motiu és molt important mostrar-nos ferms, sense confondre aquesta fermesa amb manifestacions de desgrat i enuig o amb reprimendes.

El NO sistemàtic també ens resta autoritat i serà contraproduent, ja que la frustració en aquest cas pot arribar a ser patògena si afecta massivament necessitats bàsiques, no hem de perdre de vista que el fet de moure’s i experimentar és necessari pel seu desenvolupament. Donat aquest cas, és convenient fer un petit recés per prendre distància amb la situació, per tal de pactar amb la parella quins són els límits inamovibles i en quins podem permetre petites concessions, ja que hi ha normes bàsiques que no poden ser objecte de revisió o de diàleg.

Cal que tinguem sempre present que sovint els infants demanen atenció i a vegades el seu comportament és un crit d’ajuda, infants que estan desconcertats, que no tenen marcs de referència i es senten sols i perduts en el món. Els límits són delimitacions del camí que protegeixen i donen seguretat.

La manca de límits no garanteix ni la llibertat ni la felicitat de l’individu.
Que un nen o nena tingui un pare o una mare que obturi l’experiència de frustració i que no puguin dir NO és un obstacle seriós per al seu creixement. La frustració és inevitable per al creixement, amb la paraula es dóna sentit a les restriccions inevitables de la criança i es permet que l´infant aprengui a modular les seves necessitats i a distingir entre la presencia i l’absència d’estímuls agradables i a veure a la persona adulta com algú que vetlla pel seu benestar i que a l’hora imposa límits.

Si la frustració es manté dins d’uns límits, permet reconèixer la mancança i descobrir el desig, i sense desig no és possible ni el creixement ni l’aprenentatge.


Mirian Acero.
Educadora de la casa dels petits


ELS LÍMITS A L’ESCOLA BRESSOL
JUSTIFICACIÓ:
Per què treballem els límits a l’escola bressol? perquè són un dels pilars fonamentals del desenvolupament dels infants. S’han de treballar des de ben petits ja que entre els 0/3 anys es formen les bases dels diferents aprenentatges. Els límits ajuden als infants a conèixe’s a ells mateixos a nivell individual, però també com a individus que pertanyen a una societat. Els límits els hi donen seguretat ja que els indiquen la forma de comportament amb altres persones i amb ells mateixos. Els límits sempre seran treballats des del respecte cap a cada infant tot donant-li confiança i un reforç positiu.
DIFERENTS LÍMITS:

Els límits que treballem a l’escola van des d’algun límit de moviment, fins als límits d’actituds. Referent als límits de moviment, els equips de les escoles bressol procurem que a les aules els infants puguin tenir a l’abast tots aquells materials que necessiten per tal que puguin gaudir d’un moviment lliure però tot i així hi ha moments que cal posar-els-hi un límit; exemple: a les aules de caminants i al final de curs de lactants hi ha mobiliari adequat perquè ells puguin moure’s amb tota llibertat i puguin fer tot allò que en aquell moment necessiten, ja sigui des d’enfilar-se, grimpar, bellugar objectes... però dins d’aquesta llibertat hi ha uns límits, ja que hi ha mobiliari que no té aquesta finalitat, taules, la cuineta o la pica de rentar-se les mans.

Límits d’actituds. En aquestes edats els nens comencen el procés de socialització. Aquest procés inclou des de l’aprenentatge de les frustracions fins a l’aprenentatge de saber com actuar davant dels altres. Exemple, el primer contacte amb els altres acostuma a ser a través del cos i això inclou mossegades o esgarrapades. Però a l’aula dels grans on aquest primer contacte està superat, els aprenentatges que es preparen són els de saber compartir, saber esperar i en definitiva començar a jugar en petit grup. En tot moment hi ha d’haver unes normes o uns límits clars.

“Ara no toca” seria un altre límit que a l’escola es treballa molt sovint. Aquest límit és important que es segueixi i la mestra es mantingui ferma davant de la situació, ja que si no desorientem a l’infant, un exemple d’una situació seria en el moment d’anar a dinar o anar a dormir que l’infant es volgués posar-se a jugar.

En qualsevol situació on la mestra posa un límit a un infant, apareix el sentiment de frustració. Què es fa amb aquest sentiment? És molt important deixar que l’infant l’expressi i que nosaltres li podem posar la paraula de tot allò que ell en aquell moment sent. Aquesta és una tasca important en el treball dels límits.

COM TREBALLEM ELS LÍMITS AMB LES DIFERENTS EDATS.

A les nostres escoles els límits són un treball molt important. Però no només recau a sobre de la mestra i educadora de cada aula, sinó que recau en tota la feina de l’equip. Per tant hi ha una sèrie de límits que posem als infants que venen parlats i treballats des del equip docent Aquests serien, en un tant per cent molt important, els conductuals.

Però també hi ha els de cada aula, ja que tenim aules on hi ha infants de 4 mesos i aules d’infants de tres anys. Això vol dir que cada aula té uns límits diferents, ja que respectem el ritme i l’evolució de l’infant. Per tant no demanem res a l’infant que no pugui fer o no frenem ( en el cas d’un moviment)a un infant que ja està preparat per poder portar a terme aquella acció. Exemple: en el cas d’un nen que acaba de començar a caminar, no el deixarem pujar sol al tobogan, però en les aules de 2/3, sí.

A l’escola els límits els comencem a posar quan apareix el moviment i per tant amb l’inici de l’autonomia. Els primers límits és molt important que siguin marcats a través del gest i acompanyats de la paraula, ja que els nens no entenen el NO amb el concepte de negació. Exemple, quan els tens a coll i t’estiren els cabells, els has de dir que No enretirant-los les mans. Per tant d’aquesta manera poc a poc aniran relacionant el concepte. Mica en mica, el gest passarà a un segon pla i prendrà importància la paraula. Hem d’arribar a l’aula de 2/3 on la paraula és el més important i on després, i depenent de quins casos, apareix la conseqüència.

D’altra banda, és important assenyalar que els límits es poden posar amb altres paraules que no sigui el NO, ja que en la nostra tasca moltes vegades abusem d’ella. Hi ha moments que un límit el podem posar amb positiu i el nen també ho arriba entendre.

Un altre punt molt important en el moment de marcar un límit és la feina que realitzem conjuntament amb les famílies. Sense el seu suport mots límits que es posen a les escoles no tindrien ni importància ni raó. El treball fonamental de l’escola bressol és la relació amb els pares, nosaltres els podem ajudar en un determinat moment i ells a nosaltres. Exemple, en el moment que els hi expliques a uns pares que has cridat l’atenció a un infant per què ha mossegat, els pares han de remarcar el fet que estan descontents si l’infant té aquesta actitud. És d’aquesta manera que els nens poden arribar entendre més bé el límit.

Una altra tasca que realitzem amb les famílies és la d’ajudar-los a entendre que per molt petits que els infants siguin, s’han de posar els límits clars per així ajudar-los a créixer.

CONCLUSIONS:

Per tant a l’etapa del 0/3 és important iniciar els límits ja que són la base del comportament de l’infant. S’ha de pensar que no tots els nens necessiten els mateixos límits i que per tant s’ha de tenir molt clar com és cada infant, en quin moment evolutiu es troba i quin ritme té. També és important no posar tots els límits en negatiu i remarcar quan l’infant fa les coses ben fetes. Amb els més petits és important acompanyar el gest amb la paraula i a poc a poc deixar que la paraula sigui important per ella mateixa. Tenir molt clar que quan es posa un límit s’ha de mantenir ja que si no es desorienta a l’infant.


Neus Gabarro.
Mestra d’escola Bressol La Filadora.




Mollet del Vallès, 22 de setembre del 2008



TREBALLANT LIMITS EDUCATIUS DES DE LÀMBIT DELS SERVEIS SOCIALS D’ATENCIÓ PRIMÀRIA

PRESENTACIÓ

Reflexionar sobre el treball dels límits educatius en infants, adolescents i llurs famílies requereix força temps i resulta més complexa del que sembla donat les diferents estratègies professionals que es donen a l’hora d’abordar el tema. Malgrat això, és ben cert que hi han més punts de consens a nivell conceptual entre els diferents professionals que treballen el tema que no pas desacords.
Als següents punts intentaré fer una petita radiografia de com s’emmarca i com s’implementa el treball dels límits educatius des dels equips d’atenció primària i altres serveis pertanyents als Serveis socials

L’EMMARCAMENT

Com ja es sabut, els principals professionals dels serveis socials provenen dels camps del treball social i la educació social. Mentre que el/la treballador/a social centra la seva intervenció en els adults, l’educador/a social s’especialitza en infants i joves. Malgrat això, la intervenció es fa en equip donat que es tracta d’una intervenció amb la família, entenent aquesta com un conjunt nuclear de normes, hàbits, capacitacions i determinats condicionants que afecten a tots els membres de la mateixa. D’aquesta manera, els plans de treball es fan de manera conjunta i consensuada com a requisit imprescindible, sobretot, en el que respecte a les estratègies a l’hora de donar pautes a les famílies sobre els límits en la educació dels fills i fins i tot en la gestió del quotidià familiar.

Però el consens sobre les estratègies respecte als límits educatius des dels serveis socials va més enllà del treball en equip i és necessari traslladar-ho cap a altres àmbits on intervenen altres professionals com pot ser l’escola o altres serveis especialitzats, per tal que els “missatges” que la família rep siguin coherents i no es contradiguin. Aquesta serà una raó més per donar a la coordinació entre professionals, si més no, el paper més rellevant de qualsevol estratègia.

Tot i així, el treball des dels serveis socials s’emmarca dins dos grans espais d’actuació: la prevenció i la acció educativa reconductora. Intentaré breument descriure aquests espais d’intervenció respecte el tema que ens interessa:

· La prevenció: la configuren les accions que pretenen evitar que es donin situacions que puguin desestabilitzar el nucli familiar incidint en els factors de risc que siguin detectats. Aquestes accions poden donar-se a diferents nivells: el familiar, l’individual, el grupal i, fins i tot el comunitari.
En el tema que abordem, es tracta de detectar aquest factors de risc que puguin influir negativament en el procés de socialització dels menors i que tenen a veure amb el model de persona i família que es promociona: les normes de convivència i la seva aplicació, els valors, les habilitats socials, la participació, etc.

En aquest sentit, des de la prevenció no es tant important fer èmfasi en el valor del NO a determinades demandes i desitjos, sinó evitar arribar a haver d’emetre un NO o haver d’imposar una norma, fins i tot, fora bo no haver-la de crear-la. És a dir, que el subjecte tingui prou eines per poder emetre demandes coherents i valorar per si mateix on està el límit.

· La acció socioeducativa reconductora: per desgràcia, és l’objecte de treball més freqüent als Serveis Socials, ja que es tracta de les accions sobre situacions amb clars elements de risc social i desestabilitzadors (tot i que encara es poden reconduir) i que es centren, sobretot, en modificar aquells factors dins el model familiar que estan provocant, desajustos en el procés de socialització dels menors. Per tant, les actuacions es troben molt centralitzades en l’individu i la família, mentre que el treball amb el grup i la comunitat serveixen per reforçar la intervenció.

Així, aquestes accions socioeducatives es centren en donar suport per modificar pautes i hàbits en el seny de la família per tal de donar coherència a les demandes dels infants i als NO i els SI que s’emeten en cada situació, treballant valors socialment acceptables i democràtics per reconduir el model educatiu de la família.

És aquí on hem de destacar la importància dels PEI (Pla Educatiu Individualitzat) com la eina que aglutina tota la realitat educativa de l’individu i totes les pautes a seguir en el procés de “normalització” de la situació d’aquest, i que afecta a tots els àmbits d’influència en el seu quotidià: escola, família, relacions, etc. Un PEI es troba dins d’un pla d’actuació familiar que afecta a tots els membres de la família, ja que aquests són agents socialitzadors de primera línia.

TREBALLAR EL LÍMIT, la reflexió:

Però, com es concreta tota intervenció?. La veritat és que cada professional té la seva habilitat per transmetre els “missatges” i elaborar estratègies. Malgrat tot, és important tenir alguns principis clars sobre el treball dels límits educatius i aprofito per fer una crida a la reflexió sobre les nostres actuacions i “missatges” emesos. Com a educador social i a partir de la meva experiència en Serveis socials i alguns casals infantils i centres d’acció socioeducativa destacaria les següents idees rectores que em semblen primordials per donar coherència a la nostra intervenció:

És primordial l’afectivitat en la relació pare/mare/cuidador i l’infant, i que aquest se senti estimat, sense que això signifiqui un abús en el consentiment dels desitjos per part dels primers. Però com diu Gustavo Martin Garzo en un article publicat en el diari El País([1]): “los efectos de esos excesos son mucho menos graves que los de la indiferencia o el desprecio”.

Hem de fugir de la mala interpretació de prevenció. Prevenir no es aplicar el NO taxativament. Una correcta interpretació seria la de fer un símil amb el concepte de “vigilar”, entès com el consentiment amb coherència d’acord a cada situació. Aplicar el NO donant per fet que el consentiment és perjudicial o que es farà un mal ús del permís concebut, només generarà una major frustració i un menor aprenentatge respecte la responsabilitat.

Cal desmitificar el NO y el SÍ. Sovint, els professionals hem adjudicat propietats educatives, tant negatives com positives, al NO i al SÍ. Tradicionalment el NO tenia mala fama per la seva utilització per part d’un sistema educatiu repressor no gaire llunyà, mentre que ara s’intenta recuperar l’aspecte positiu davant la creixent manca de límits coherents per part de les famílies. TOT el contrari que el SI, símbol de l’estima i la felicitat en els infants segons alguns.

Doncs be, sóc partidari d’entendre que ambdós no poden ser excloents, i que hem de fugir d’aplicacions extremes. Tant el SÍ com el NO han de ser promoguts, però els hem de posar mesura de manera consensuada amb els infants, posant-nos els adults en el lloc d’ells i fent-los posar a ells en el nostre lloc, però amb compte per que com diu Martín Garzo a l’article abans esmentat: “por eso tantos adultos se equivocan al pedir a los pequeños cosas que no estan en condiciones de hacer”

La coherència de la norma. Que existeix abans d’un SÍ o un NO. Hem de partir de les premises abans esmentades, prevenir (vigilar) i consensuada i factible. Tot i que en una societat tan ampla, diversa i complexa com la nostra és normal que existeixi un alt nivell de normativització i regulació de la vida quotidiana per afavorir la convivència, personalment trobo que, des del punt de vista del propi infant, hi ha un excés de normativa i difícil d’assimilar.

Hem arrasat, amb normativa i configuració urbanística, l’espai natural de l’infant per relacionar-se i desenvolupar-se socialment: és a dir, el carrer. Hem regulat i acotat els seus espais d’oci i els hem tret qualsevol possibilitat d’un temps de lleure lliure i obert. Davant d’això l’infant queda relegat a jugar a espais reglats i dissenyats per adults o al propi domicili en el seny d’una família que, conjunturalment, té més dificultats per a la conciliació familiar.
Així doncs, cal un retorn al sentit comú i la coherència en la elaboració i la aplicació de les normes i a tenir més present les necessitats de l’infant, que no vol dir només els desitjos.

D’altra banda, entenc que la norma també té un component educatiu i socialitzador, per la qual cosa també ha de permetre una flexibilitat depenent de cada situació i cada actor per a que sigui efectiva. Hem d’acceptar que “saltar-se la norma” té aquest component educatiu i comporta també un aprenentatge, i hem de estar preparats com a agents educadors per a donar resposta. En aquest sentit, la experiència m’ha fet veure com els infants de edats petites o primària utilitzen la norma per a valorar fins a on poden arribar les seves accions, on comença l’abisme. Mentre que els adolescents, sovint ja coneixen el límit, i més aviat sembla que amb la transgressió de la norma busquin conèixer quines són les conseqüències.

Així doncs, cal que s’entengui la flexibilitat de la norma com una adaptació a cada situació específica, de manera que hi ha normes que en situacions grupals han de ser impertorbables (tot i ser consensuades) mentre que les normes que afecten a situacions personals no es poden generalitzar. P.Ex.: si una norma indiqués el temps que els infants tenen per fer un número determinat de deures, aquesta seria conflictiva i inviable perquè cal tenir en compte que les capacitacions i característiques dels infants són diferents (ritme, concentració, nivell cognitiu, etc.)

Recuperar el valor de la educació: el punt més important i que vull que serveixi com a conclusió d’aquesta ponència.
De res servirà denunciar la responsabilitat que li pertoquen a les institucions educatives, ja sigui la escola com la família, si tots plegats no afavorim un altre model de societat que, clarament, està en hores baixes: un model on la educació i els educadors siguin el més valorat, per sobre de la economia mercantilista i el consum. A aquests ja els hi va be que escola i família es barallin entre ells.
Com diu Luis de Sebastian al seu article al diari El Periódico ([2]): “Miles de personas se han hecho ricas, y muy ricas, sin estudiar.” “Estas personas son el modelo de persona que muchos jóvenes quieren ser. Para escalar esas alturas, los estudios no son necesarios; mas bien estorban. Para cierta juventud, que busca afanosamente satisfacciones immediatas, dinero fácil, consumo intenso y diversiones, la espera que implican la formación primaria y secundaria es una pérdida de tiempo.”

Àngelo Marí
Educador Social
Responsable de Projectes Socials d’infància i joves a l’Ajuntament de Mollet del Vallès
Responsable del Casal Obert de Mollet (centre d’acció socioeducativa)
[1] Article d’opinió “La Educación de los niños” publicat a El País amb data 15/06/2008
[2] Article d’opinió “El problema de la Educación” publicat a El Periódico amb data 14/09/2008




LA IMPORTÀNCIA DEL NO I DELS LÍMITS



Diapositiva 2. Composició i funcions.
L’EAP de Montmeló atenem la zona educativa Vallès Oriental II que atén els municipis de Mollet, Montmeló, Parets, Montornès, Martorelles, Sta. Ma. de Martorelles, Sant Fost de Campsentelles i La Llagosta.
La seu està a Montmeló.
Els professionals que composem l’equip fem funcions d’assessorament i orientació psicopedagògica.
Les nostres funcions principals són: la valoració psicopedagògica dels alumnes, l’assessorament als docents sobre mesures educatives, l’atenció a les famílies per assessorar sobre recursos de la zona i per acompanyar-los en el procés educatiu de l’alumne amb NEE.
Nosaltres estem en coordinació amb la resta de serveis de la taula i amb altres serveis externs al centre que atenen als alumnes.
Diapositiva 3. L’entrada a l’escola.
Quan els nens entren a l’escola tant la família com l’alumne pateixen molts canvis:
1. Separació de les persones, espais, objectes que tenen habitualment.
2. Suposa un canvi d’horaris, de tipus d’activitats i de ritmes que venen donats per uns horaris, rutines i normes que ja no són només els de la família.
3. En aquest procés de socialització ha de relacionar-se i compartir amb 25 personalitats diferents.
De vegades aquests canvis suposen una estructuració positiva en la vida de l’infant i noves oportunitats de desenvolupar-se en diferents aspectes.
Altres vegades comporten un canvi difícil d’assumir pel nen perquè perd beneficis immediats que tenia a casa.
Diapositiva 4. Variables.
Tots aquests canvis venen condicionats per les interrelacions entre tres sistemes: ALUMNE, FAMÍLIA i CENTRE EDUCATIU, que hauran d’anar canviant internament per adaptar-se al nou sistema de límits i normes.
L’entorn també determinarà el funcionament, les possibilitats i característiques de cada sistema.
En qualsevol cas és un canvi necessari, ple de límits i de “no” que pot provocar estrès amb diferents formes de manifestació, que sovint són motiu de demanada d’intervenció de l’EAP.
Diapositiva 5. Conseqüències de la manca de límits.
En cada etapa educativa s’estableixen nous funcionaments i noves normes. Per tant, la manifestació de la manca o excés de límits en cada moment evolutiu i educatiu seran diferents.


Diapositiva 6. Educació Infantil.
En l’etapa d’Educació Infantil:
- Riscs Físics
- Problemes de relació
- Dificultats d’adaptació
- Dificultats d’aprenentatge, hàbits i rutines

Aquest conjunt de manifestacions provoquen DIFICULTATS D’ADAPTACIÓ GENERAL A L’ESCOLA.



Diapositiva 7. Educació Primària.
En l’etapa d’Educació Primària:
- Problemes d’adaptació i organització
- Dificultats d’aprenentatge
- Baixa tolerància a la frustració
- Problemes de relació
Aquest conjunt de manifestacions provoquen BAIXA AUTOESTIMA, DIFICULTATS DE SOCIALITZACIÓ I FRACÀS ESCOLAR.
Diapositiva 8. Educació Secundària.
En l’etapa d’Educació Secundària:
- Conductes de risc
- Desorganització
- Desmotivació
- “Fer el que vull quan jo vull”

Aquest conjunt de manifestacions provoquen BAIXA AUTOESTIMA, FRACÀS ESCOLAR, DESVINCULACIÓ DE L’ÀMBIT ESCOLAR.
Diapositiva 9. Conseqüències excés de límits.
Conseqüències de l’excés de límits
- Inhibició, manca d’espontaneïtat, dependència
- Excés de prudència
- Inseguretat personal
- Manca de satisfacció personal

- Conductes transgressores.

Dolors Gómez Isaac
Psicopedagoga de l'Equip d'Assessorament Psicopedagògic (EAP) de Mollet.

LÍMITS
(CSMIJ)

Nuestro trabajo en el campo clínico asistencial en salud mental con niños, adolescentes y sus familias, determina que nuestro interés se centre de un modo especial en el desarrollo y la etiología de la psicopatología. Este interés guía nuestra modesta aportación a esta jornada.

Si somos capaces de responder de forma suficientemente clara a la cuestión de qué condiciones tienen mayor probabilidad de promover un desarrollo saludable de la personalidad, los padres sabrán qué es mejor para sus hijos y las comunidades podrán ayudar a proporcionarlo mediante medidas de prevención sistemáticas y consensuadas.

Me referiré a la calidad de los cuidados que un niño recibe en sus primeros años de vida como una de estas condiciones. Un niño pequeño debe tener una relación cálida, íntima y continuada con sus figuras parentales para poder desarrollarse de un modo saludable.

El niño puede verse privado de estos cuidados cuando sufre abandono, es separado o pierde a alguno de sus cuidadores principales, pero también la privación puede ocurrir en presencia de los padres, cuando por diferentes razones no pueden ofrecer al niño el grado necesario de respuesta afectiva, un cuidado continuo o apoyo suficientes.

Los niños que han experimentado diferentes formas o grados de abandono, rechazo, abuso o cuidado inconsistente tienen lo que denominamos un apego inseguro.
Es obligada la referencia a Bowlby y al conjunto de conocimientos actuales derivados de las modernas investigaciones sobre el Apego. La teoría del Apego intenta con un conjunto de explicaciones dar respuesta fundamentalmente a dos cuestiones: Por qué los seres humanos tienden a establecer vínculos fuertes, selectivos y duraderos y cómo la alteración o amenaza de esos vínculos puede causar fuertes emociones y finalmente psicopatología (ansiedad, agresividad, depresión, aislamiento emocional, trastornos conductuales,…). Por ejemplo una excesiva angustia de separación en un niño puede indicar que se siente inseguro en sus relaciones básicas de apego. Otro ejemplo muy presente hoy día en nuestra sociedad es el fenómeno de la emigración. En las historias de nuestros pacientes y sus familias son frecuentes las experiencias de pérdida de lazos afectivos y las emociones que emergen en estos sucesos.

Sin embargo, para que surja un problema, para que se produzcan síntomas es necesario que el hijo segregue su propio modo de integrar las presiones que sufre y cada niño metaboliza de forma diferente las presiones (resiliencia).

Otras influencias marcan también la forma que adquiere una vida, la herencia genética, la constitución física, el sexo con el que se nace, los recursos internos que cada individuo posee para organizar las experiencias… La forma en que los individuos pueden negociar sus circunstancias depende también de las oportunidades que les da la vida y de los modos en que la sociedad interpreta la situación en la que están actuando.

Por tanto, deberemos considerar diferentes realidades, la individual, la familiar, la social y la económica. Es de vital importancia conocer el contexto interpersonal y social “real” del niño, prestando especial atención al relato detallado de acontecimientos pasados, la interacción familiar y el fenómeno intergeneracional (detrás de una madre está una abuela y detrás de ella un linaje de ancestros).

Nos hemos referido a los factores biológicos o genéticos, pero éstos hoy por hoy no son modificables, no disponemos de una ingeniería genética que pueda intervenir a ese nivel. Por el contrario, los guiones originarios que unen a padres e hijos, para lo mejor y para lo peor, no son permanentes; las cartas no están definitivamente echadas, sobre todo en la pequeña infancia. Es en este contexto que transcurre gran parte del trabajo asistencial que realizamos con nuestros pacientes y sus familias, propiciando la posibilidad de nuevos encuentros, de reeditar guiones en la base de nuevas experiencias relacionales, inter-relacionales.

El trabajo psicoterapéutico se basa en la posibilidad que tiene todo individuo de transformar a posteriori el curso de los acontecimientos pasados. El niño durante todo el crecimiento reordena los acontecimientos que vive, los encuentros que lo marcan, las angustias infantiles, de acuerdo a los modelos de explicación que se construyen progresivamente en el curso del desarrollo. Un niño de dos años explica lo que le sucede de forma distinta que a los cuatro o cinco años o años más tarde. Cada recuerdo adquiere una nueva dimensión en las diferentes etapas de la vida, la memoria no es un archivo donde se apilan las experiencias clasificadas de una vez por todas y para siempre; es activa y permite dar nuevos significados al pasado.
Por ello, las previsiones sobre el porvenir de un niño serán peligrosas si no tienen en cuenta el potencial de remodelación que hay en cada uno.


Gloria Cerdan
Psicóloga Clínica
CSMIJ Mollet( Centre de Salud Mental Infanto Juvenil)
Hospital Sant Joan de Déu