dilluns, 3 de novembre de 2008

Text de la conferència: Història i evolució del CDIAP Mollet.



Presentació:

Representa per mi un honor encapçalar la participació tècnica d’aquestes jornades. Per això, agraeixo profundament al meus companys de l’organització el privilegi de tracte que m’han dispensat i espero no decebre la seva confiança.

Com se sol fer quan es volen recordar temps passats, la majoria de comunitats humanes recorren als més vells de la tribu que, simplement per l’edat, són els que acumulen més experiències i records, encara que cada cop, per les seves minvades capacitats físiques, els resulti més difícil poder evocar-los, per tal de que amb el relat de les seves “batalletes” és a dir: dels seus records subjectius, aportin al col·lectiu la informació necessària per no perdre les seves arrels. Per tant, el que diré a continuació no pretén ser un recull de situacions que respongui a una veritat històrica sinó que més aviat el meu discurs desgranarà tot un seguit de vivències del nostre passat recent, carregades totes elles d’un fort component emotiu amb l’esperança que una part de l’auditori, aquella que tingui una certa edat, pugui fer l’exercici de retrocedir en el temps i reconèixer-se en aquesta peripècia professional o personal amb 20 0 25 anys menys i amb la pretensió també de que la part més jove de l’audiència rebi la nostra exposició com una invitació a aprofundir en el coneixement d’aquest passat, per poder comprendre millor la circumstància present i poder projectar-se amb més força i seguretat cap el futur. Lamentablement, la naturalesa no m’ha dotat de les dots creatives necessàries per donar a aquesta història la forma literària d’un conte. Si m’hagués estat possible disposar d’aquest geni creatiu el que els explicaré a continuació podria ser, fins i tot, divertit.

Abans d’entrar en matèria, però, el primer record del nostre passat històric volem que sigui el tribut públic d’agraïment als nostres precursors de l’Escola Àngel de la Guarda i a tots aquells companys i companyes que van participar durant un període més o menys llarg en el projecte del CDIAP i que després, per causes molt diverses, van adreçar les seves carreres professionals per uns altres viaranys més o menys propers a l’atenció precoç o van deixar de treballar per malaltia o jubilació. També volem expressar el nostre profund agraïment als alcaldes presidents dels successius Consistoris Municipals que han governat l’Ajuntament de Mollet durant aquests anys, així com a les Juntes de Govern, amb els seus Presidents i Vice-presidents, de l’Institut Municipal de Serveis als Discapacitats i també als seus gerents i al personal d’administració. El fet d’estar celebrant avui aquesta jornada, no hauria estat possible sense la seva imprescindible contribució, per construir amb el seu esforç i dedicació les baules que han donat solidesa i continuïtat a la cadena d’aquests 23 anys d’activitat ininterrompuda del CDIAP al servei del infants i les famílies de Mollet del Vallés i de les poblacions de la comarca que tenen assignat com a dispositiu de referència el nostre servei.

Referents històrics:

En els primers anys de la dècada de 1980, en el nostre entorn, encara els infants amb discapacitats eren considerats, durant les primeres etapes de la vida, com a malalts i rebien atenció en serveis de rehabilitació mèdica que estaven radicats en els grans centres hospitalaris. En edats posteriors dels infants, quan ja es consideraven inabordables des del punt de vista mèdic-rehabilitador, venia a prendre el relleu assistencial el dispositiu educatiu per fer possible la seva reeducació. Aquesta atenció educativa s’impartia en centres educatius segregats de l’escola ordinària i, moltes vegades, estaven concebuts amb una gran especificitat d’acord amb el tipus de discapacitat: Centres de Paràlisi Cerebral pels discapacitats físics, Centres Educatius per a infants sords o per a infants cecs, etc. Per aquest motiu, es compren que en aquesta època els llavors anomenats Centres d’Estimulació Precoç, nasquessin i es desenvolupessin a l’empara dels Centres de Rehabilitació mèdica i, molt especialment, dels Centres d’Educació Especial. En la majoria dels casos, fins i tot, compartien personal tècnic i una part de l’espai físic, perquè sovint era la mateixa entitat la que promocionava i gestionava els dos tipus de dispositius. Degut a la insuficient dotació de recursos públics, les Associacions de pares havien d’intentar pal·liar aquestes mancances i acabaven convertint-se en empreses promotores i gestores de serveis d’atenció als infants discapacitats. El que és més important assenyalar, és que des d’aquest paradigma es consideraven només de forma esbiaixada i parcial les necessitats dels individus amb discapacitats.

En contraposició a aquest tipus d’abordatge, cal esmentar que Maud Mannoni basant-se en la seva experiència com a psicoanalista, ja en l’any 1964 publicà el seu famós llibre: “L’infant retardat i la seva mare”. En aquesta obra Maud Mannoni es qüestionava sobre les conseqüències que patirà el nen retardat pel fet de restar congelat en una perpetua infantilitat sense poder construir un discurs propi i per tant a expenses de l’Altre de qui rep la seva veritat i la seva paraula i qui el sotmet a tot tipus d’intervencions rehabilitadores o reeducatives.

Aquesta autora va posar de relleu així, que el nen discapacitat no només te necessitats objectives derivades de la seva deficiència sinó que també ha de desenvolupar una important dimensió subjectiva. D’aquesta manera també, posava en entredit la creença que aquesta dimensió li estès vedada i fora de la seva accessibilitat, com una gran part dels professionals de la salut, inclosos molts psicoanalistes, consideraven fins llavors. De fet, Maud Mannoni va rebre crítiques ferotges des de molts sectors professionals de la salut mental per aquest treball tot i que va rebre sempre el ple recolzament de Jacques Lacan.

La crisi revolucionaria de Maig del 1968. que va posar en qüestionament tot el sistema de valors imperants en la societat en aquells moments, també va tenir importants repercussions en l’àmbit de la salut mental i en l’atenció a les persones discapacitades. D’una banda, durant aquesta època, es produeix un important i profund debat i reflexió al voltant de la concepció de la malaltia o de la deficiència mental i es qüestionen radicalment alguns procediments terapèutics utilitzats per aconseguir la suposada guarició del malalt mental. Sota l’impuls d’aquestes noves idees es produirà el buidament i el tancament posterior de nombroses institucions nosocomials. També aquestes noves concepcions de la salut mental configuraran, en part, la reforma de l’atenció a la salut mental que es produirà en el nostre país en els inicis de la dècada de 1980; en un primer moment, només circumscrita a les persones adultes i, alguns anys més tard, abastant també a la població infanto-juvenil.

És important assenyalar també que a finals de la dècada dels anys 70 es produeix un important moviment reivindicatiu en diversos sectors de la població i entre aquests sectors es mobilitzen amb una gran projecció mediàtica les persones amb discapacitat física que no volen seguir suportant en silenci la desigualtat d’oportunitats que suposa per a ells el fet d’haver de superar els obstacles que representen les barreres arquitectòniques que es troben per tot arreu. Després, aquestes reivindicacions s’estendran a d’altres aspectes discriminatoris i s’assenyalaran altres objectius: com reivindicar que desapareguin també les barreres educatives, plantejant la necessitat d’una reforma del sistema educatiu que es basi en el paradigma d’una educació inclusiva per a tothom.

En el nostre país, gràcies a la iniciativa entusiasta de nombroses escoles ordinàries i, sobretot, d’escoles bressol que constituïen la punta de llança de l’aplicació dels moderns conceptes pedagògics promoguts de forma emblemàtica per l’associació de Mestres Rosa Sensat, es comencen a produir a finals de la dècada dels 70 i començament dels 80, algunes experiències d’educació inclusiva que van protagonitzar infants amb deficiències diverses. Aquestes primeres experiències d’integració a l’escola bressol es centraven sobretot en infants amb deficiència auditiva o amb deficiència cognitiva (infants amb Sd. De Down).

Al 1980 la OMS, després de promoure la creació d’una comissió d’experts, acaba publicant les seves conclusions, en forma de proposta d’una classificació internacional que intenta conceptualitzar des d’una nova perspectiva les idees imperants fins llavors. Aquesta proposta, tracta de superar la consideració simplista de la repercussió de la deficiència en la vida i en la salut d’un individu, focalitzant-la en la única dimensió considerada en aquesta època, com si es tractés d’una malaltia aguda, que representa una experiència de pèrdua de salut limitada en el temps i, en conseqüència, amb repercussions poc importants i gens permanents i proposa tenir en compte també les conseqüències personals subjectives que aquesta deficiència, com experiència més perllongada o permanent, tindrà per al subjecte. Aquesta repercussió subjectiva serà conceptualitzada com a Discapacitat. Finalment aquesta comissió tracta, així mateix, d’incorporar un altre concepte, el de Minusvalidesa per poder tenir en compte també aquelles repercussions que la deficiència i la discapacitat tindran sobre el rol social de l’individuo modificant les seves interaccions familiars, limitant les oportunitats educatives, laborals, d’oci i temps lliure, etc L’IMSERSO publicà l’any 1983 la versió castellana d’aquesta classificació.

Malgrat els fets i les circumstàncies descrites, tanmateix, al juliol de 1985, el Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya, publicà en el DOG l’ordre de Creació del Programa Sectorial d’Estimulació Precoç que donat el seu origen administratiu està pensada i concebuda des d’una posició clàssica hospitalocèntrica i rehabilitadora i no es mostra sensible a incorporar cap de les idees innovadores a les que fèiem referència. Aquesta normativa respon a la necessitat de l’administració d’apaivagar el clamor popular que reclama la participació de l’administració pública en la cobertura d’aquestes necessitats assistencials i, a més, pretén donar una cobertura legal a tots els serveis assistencials d’Estimulació Precoç, sector que experimenta un creixement espectacular en aquesta època, gràcies sobretot a la iniciativa privada i en menor mesura a la bona disposició d’algunes Entitats Locals; és a dir: els Ajuntaments.

Naixement i evolució del CDIAP de Mollet del V.

El primer embrió del CDIAP va veure la llum, seguint els patrons vigents en aquells anys i ajustant-se al procés més habitual en aquell moment històric. Uns professionals de l’Escola d’Educació Especial Àngel de la Guarda, sense interrompre el seu compromís laboral amb la Institució, dedicaven una part del seu temps a les tasques de l’equip d’estimulació precoç. Els infants eren atesos a les pròpies dependencies de l’escola, en règim ambulatori.

Passat un temps des de l’inici d’aquesta experiència, el llavors regidor d’ensenyament de l’ajuntament de Mollet, el Sr. Alvaro Blanco, assabentat que un servidor havia estat coprotagonista de la posta en marxa dels Serveis d’atenció Precoç (EIPI) dels Patronats de Disminuïts de l’ajuntament de Barcelona, em va demanar si em volia encarregar d’elaborar un projecte pel futur servei d’estimulació precoç de Mollet del Vallès perquè tenia el convenciment que si l’ajuntament de Mollet del Vallès no prenia la decisió de protagonitzar un canvi, donant un impuls decisiu a aquest dispositiu, el servei patiria un estancament i acabaria per extingir-se.

El projecte ja elaborat va ser lliurat al regidor, crec recordar que en el primer semestre de l’any 1985. Després d’uns mesos d’estudi i de realitzar les gestions oportunes, vaig rebre l’encàrrec que es comencés a treballar, el més aviat possible amb l’equip de professionals que es proposaven en el projecte (un neuropediatre a temps parcial, una fisioterapeuta i una psicòloga clínica a dedicació completa). El mes de Novembre de l’any 1985 varem començar a treballar seguint el model proposat, atenent 5 pacients que varem rebre com herència del servei que havia començat a l’escola de l’Àngel de la Guarda. Les condicions inicials de contractació van concretar-se o, més ben dit, van inconcretar-se en la proposta de tenir cadascun dels professionals un contracte de serveis prorrogable, en funció de les necessitats del servei. Aquesta celeritat en la posta en marxa del nou projecte va condicionar que iniciéssim també el nostre camí amb una gran precarietat de medis. La nostra ubicació física inicial va ser l’edifici municipal de Jaume I. L’Ajuntament ens va cedir un únic despatx que compartíem amb el Regidor de Joventut. Per disposar del primer matalàs per realitzar les observacions dels infants i per realitzar els primers tractaments de fisioteràpia varem haver de reconvertir en material per ús diagnòstic i terapèutic uns baixos d’una tenda de campanya que hi havia en aquell despatx. Les primers joguines les varem haver de portar de casa nostra cedides pels nostres fills i filles. No disposàvem de mobiliari adequat per treballar amb infants ni comptàvem amb cadires perquè es poguessin asseure els pares. Tanmateix, estàvem molt il·lusionats amb les perspectives de treball que se’ns obrien i, vist en la distància, potser de forma un tant insensata, totes les dificultats o insuficiències no feien sinó estimular el nostre interès i redoblar el nostre esforç i el nostre compromís. De fet en aquell moment històric aquestes condicions que avui ens semblen assimilables a les d’un país del tercer mon, eren, en la seva precarietat el sistema de funcionament de les entitats que promovien i gestionaven els equips d’atenció precoç perquè no es disposava ni de unes mínimes garanties jurídiques (tot i que l’ordre de creació del programa Sectorial d’Atenció Precoç es publicà al Juliol d’aquell any) ni de cap compromís de l’administració de la Generalitat en el manteniment econòmic d’aquests dispositius. Durant molt de temps els professionals del servei d’atenció precoç varem haver de suportar la situació angoixant de cobrar els nostres honoraris amb forts endarreriments de fins a 3 i 4 mesos.
L’any 1990 el Patronat de Disminuïts va transformar-se en Institut Municipal de Disminuïts i els canvis estatutaris van anar acompanyats per altres decisions importants com la de contractar un gerent pel nou Institut i el seu suport administratiu. Amb aquestes condicions, el servei d’Atenció Precoç va poder ser transferit a l’institut de nova creació. Per primera vegada, des de la seva creació, els professionals del CDIAP podíem tenir accés a un interlocutor tècnic, no polític, per poder gestionar les nostres necessitats com a servei.

Aquest canvi va suposar un pas de gegant en les millores experimentades. Els professionals varem passar a tenir un contracte laboral i a cobrar regularment. Després de traslladar-nos des de l’edifici de Jaume I a l’edifici de Batlle Tura que, en èpoques passades, havia estat destinat a habitatges pels mestres., varem poder disposar per primera vegada d’un espai físic específic, pensat en la seva adequació i rehabilitació, per poder exercir amb una certa racionalitat la nostra tasca assistencial i que, sobretot era un espai que no havíem de compartir amb cap altre servei o recurs municipal. Tot i que aquest local tenia insuficiències i incomoditats, com que veníem de on veníem, en aquella època nosaltres estàvem exultants vivint la materialització del somni, que ja ens havia semblat impossible, de tenir casa pròpia i amb aquesta condició tenir la possibilitat d’ampliar el nombre de professionals per poder donar resposta a la creixent demanda de la població que arribava al CDIAP. Aquestes noves possibilitats van afavorir que el servei experimentés un creixement, ampliant una plaça de psicòleg clínic i, més tard, creant la plaça de logopeda-pedagoga. Anys després s’ampliaría l’equip també amb un altre psicòleg clínic i més endavant amb un psicòleg-psicomotricista.

L’altre crisi de creixement va ser possible a finals de l’any 2005 quan ens van ubicar al segon pis de l’edifici de nova planta que ocupem en l’actualitat, atès que l’anterior local de Batlle Tura, ja no permetia un millor aprofitament per poder encabir nous professionals.
Resumint, podríem dir que els canvis evolutius viscuts en aquests 23 anys, han estat d’una magnitud inimaginable en la època de la seva creació i es poden evidenciar amb total claredat amb les següents dades comparatives:
· el servei ha passat d’atendre els 5 infants inicials als 396 actuals,
· d’estar integrat per 3 professionals a tenir-ne 15
· de poder disposar d’un sol despatx per compartir amb altres professionals a tenir un espai físic amb més de 500 m2 d’instal·lacions d’us exclusiu.

4. CARACTERÍSTIQUES TÈCNIQUES MÉS DESTACADES DEL PROJECTE DEL CDIAP.

El projecte del CDIAP es basa en l’idea de considerar que totes les intervencions que es realitzin en resposta a les demandes assistencials, han de contemplar sempre les necessitats de l’infant en els tres nivells de l’experiència: el nivell biològic, el psicològic i el social. Així doncs, en les primeres etapes de la seva vida, tots aquells infants que presentin un trastorn del desenvolupament, per tal que la seva evolució pugui ser òptima, caldrà que se’ls proveeixi, com més aviat millor, de tot aquell conjunt d’atencions que arribin a donar una satisfacció suficient a les necessitats pluridimensionals i complexes que presentin i es puguin identificar en cada moment del procés assistencial, en aquests tres nivells de l’experiència.

Aquesta idea tracta d’incorporar en la pràctica assistencial, la nova conceptualització proposada per la OMS per comprendre les repercussions: personals, familiars i socials que experimentarà qualsevol subjecte pel fet de tenir un problema crònic de salut i, al mateix temps, també intenta evitar incórrer en l’excessiva simplicitat d’obviar la dimensió subjectiva en l’atenció als infants amb deficiències que tant havia criticat Maud Manonni tal com ja hem comentat anteriorment.

D’aquesta idea. es desprèn la necessària multidisciplinarietat en la composició dels professionals de l’equip del CDIAP i el plantejament innovador d’instaurar una nova manera de treballar entre les diferents disciplines. Aquest abordatge interdisciplinar pretén aconseguir la concertació de les mirades i del pensament de tots els professionals per tal d’aconseguir un coneixement del subjecte atès i de la seva circumstancia que transcendeixi el que cadascun dels professionals podria aconseguir únicament des del seu propi camp d’experiència professional.

El servei d’atenció precoç que es va plantejar en el projecte havia d’estar completament desvinculat des del seu plantejament inicial, de qualsevol dispositiu sanitari amb missions exclusivament rehabilitadores o escolar dedicat també de forma exclusiva a la reeducació. Tant els professionals com les famílies, havien de visualitzar, de la forma més transparent possible, que aquest servei que es creava no prestaria els seus serveis només a la població infantil amb deficiències, sinó que el ventall de potencials usuaris seria molt més ampli, incloent tots els infants amb qualsevol problema en el seu desenvolupament (trastorns d’alimentació, trastorns de la son, trastorns de conducta, trastorns de la parla i el llenguatge, trastorns afectius, etc.) i, fins i tot, contemplant també la possibilitat d’intervenir en el sector poblacional amb risc potencial de patir algun d’aquests problemes, com a conseqüència d’haver experimentat situacions amb significació estadística pel que fa referència a la seva relació etiològica amb diferents pertorbacions en el desenvolupament (infants preterme, infants amb baix pes per l’edat gestacional, antecedents d’asfíxia o d’anòxia neonatal, antecedents de convulsions perinatals, malaltia mental reconeguda en la parella parental, antecedents de Sd. d’abstinència en el període neonatal, consum d’alcohol per part de la mare durant la gestació, etc).
D’altra banda, en la concepció dels objectius del CDIAP, es partia de la necessitat bàsica d’integrar en l’equip les funcions: de promoció de la salut i prevenció, de diagnòstic, de tractament, de seguiment, de coordinació amb els professionals de tots els altres dispositius del territori, d’ investigació i de docència, per tal de poder oferir, amb les màximes garanties i d’una manera continuada, un estàndard de qualitat d’atenció d’alt nivell. Cal assenyalar que aquesta opció anava contracorrent d’allò que es contemplava en l’ordre de creació del programa sectorial d’estimulació precoç, que tot just acabava de publicar-se uns mesos abans de la posta en marxa del CDIAP i que atribuïa en exclusiva als serveis d’estimulació precoç una missió parcial: el tractament, delegant en les anomenades Unitats de Maduració dels grans centres hospitalaris, tots els altres objectius. Afortunadament aquest enfocament inicial de l’administració pública va modificar-se en el sentit d’acceptar com a més convenient el model d’integració de funcions amb que va arrencar el nostre projecte.

Voldria assenyalar la vocació de servei públic i gratuït, amb que va néixer el projecte, tot i que, en situacions de dificultats econòmiques per poder mantenir el compromís assistencial amb la població, per les quals hem hagut de passar en el transcurs d’aquests 23 anys, en determinats períodes de temps molt limitats, s’han hagut de reclamar als usuaris el pagament d’unes taxes en contraprestació als serveis del CDIAP.
Afortunadament, en els darrers anys. l’atenció en qualsevol CDIAP de la Xarxa reconeguda pel Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat es considera com un dret universal de tota la població i és una prestació totalment gratuïta.
Un altre element que voldria destacar del projecte és la seva voluntat de facilitar l’accessibilitat del servei tant a les famílies potencialment usuàries com als professionals dels altres dispositius. Es va considerar que per assolir aquest propòsit de manera efectiva, calia delimitar, de forma racional, el sector geogràfic sobre el qual s’exercirien les competències assistencials.
Aquest element de la sectorització també pensàvem que era del tot necessari per conèixer de prop l’entorn de vida de l’infant i, per tant, accedir realment a detectar, identificar i intervenir sobre les seves necessitats, tant pel que fa a la seva salut, com les necessitats familiars, les educatives i les socials.
D’aquesta manera, des del naixement del CDIAP, s’establien les bases necessàries per treballar concertament amb els altres dispositius d’atenció a la infància radicats en el mateix territori. D’aquesta manera, fa uns vint-i-tres anys que es pot considerar que el CDIAP de MOLLET ja estava treballant en xarxa, com s’ha acordat denominar aquesta manera de concebre les intervencions entrellaçades entre els diferents dispositius d’un mateix territori que comparteixen l’atenció, cadascú des del seu àmbit específic, a un mateix sector de població; en aquest cas: la primera infància.

Moltes gràcies per la seva atenció.


ANTONI CAMINO TABOADA.
Neuropediatre CDIAP - Mollet

Text de la conferència: El "no" i els límits: ingredients fonamentals en la construcció de la subjectivitat.


Manuel Baldiz Foz
Psiquiatra i psicoanalista
Supervisor del CDIAP de Mollet

Vull dir-vos, abans de tot, que és un honor i alhora un plaer el fet d’estar aquí, en aquesta jornada, i vull agrair als organitzadors que hagin comptat amb mi.

En el moment de començar a organitzar aquesta jornada vàrem tenir clar que en l’actualitat és cada cop més urgent i necessari reflexionar a fons sobre el paper que juguen els límits en l’educació i en la vida.
Molts pares i mares, i també molts educadors i educadores, es fan preguntes al voltant de la importància de posar límits, però molt sovint no tenen massa clar com fer-ho, quan fer-ho i per què fer-ho.
En aquesta jornada pretenem reflexionar sobre aquest assumpte, pensant (des de diverses perspectives) en el què suposa per als professionals, i també per als nens i per els pares i les mares, poder dir “No” a determinades exigències i demandes, i les conseqüències del “No” i dels límits en el desenvolupament dels infants i en la seva futura salut mental.

Us llegiré ara tres frases
1- “La nostra joventut és afeccionada al luxe i mal educada, no fan cas a les autoritats i no tenen el més mínim respecte per la gent gran. Avui en dia els nostres fills són uns tirans i no s’aixequen quan entra una persona anciana”

2- “El nostre món ha arribat a un punt crític. Els joves ja no escolten als seus pares. La fi del món no pot estar massa lluny”

3- “Els joves d’avui son malfactors i ociosos. Ja no seran mai com el jovent d’abans”

Aquestes tres frases, malgrat ser una mica apocalíptiques, podrien ser signades per molts ciutadans actuals, fins i tot per alguns de nosaltres mateixos.
I sabeu de qui son?. La primera és de Sòcrates, filòsof grec nascut quatre-cents anys abans de Crist. La segona, d’un altra grec il·lustre, Hesíode, set-cents anys abans de la nostra era. I la última es tracta d’una inscripció trobada en un got d’argila a les runes de Babilònia amb una antiguitat aproximada de 3 mil anys.

Amb aquestes referències, i amb d’altres semblants, es podria sostenir que les dificultats entre les generacions han existit sempre i que la educació, com ens deia Freud, no deixa de ser una tasca amb un punt d’impossible. Alguns fan servir referències com aquestes per concloure un missatge que diria més ó menys: “pares i mares, relaxeu-vos per què sempre ha estat així”.

És cert?. Depèn. S’imposen algunes precisions importants. Hem de tenir present que els textos que he llegit es refereixen fonamentalment als adolescents i els joves, però potser la gran novetat de les últimes dècades, en contrast amb el que ha passat al llarg de la història, és que les dificultats apareixen cada cop més precoçment.
Els nens petits són cada cop més difícils de manegar i els pares i les mares -i els mestres i les mestres- no saben com adreçar-los i contenir-los. Nens i nenes que porten de corcoll als pares i els educadors, que imposen com si fossin dictadors el que volen menjar i el que no, que cada nit és un esforç quasi sobrehumà dur-los al llit perquè volen quedar-se veient la televisió; alguns es comporten amb agressivitat amb els companys de classe, d’altres insulten constantment fins i tot als propis pares, etc...
Un dels símptomes més significatius d’aquest fenomen contemporani és l’explosió espectacular de casos diagnosticats com a dèficit d’atenció amb hiperactivitat, que en alguns casos s’està convertint en una mena de “calaix de sastre” en el que es fiquen tota mena de trastorns de la relació entre els nens i els pares. Un altre símptoma molt curiós són aquests programes televisius com la “Super-Nanny”i d’altres semblants en els que una suposada experta es fica a casa d’una família i –després d’observar les interaccions familiars- els suggereix una sèrie de pautes de conducta per a tractar de contenir a les disbauxades criatures.
Moltes circumstàncies socials estan incidint clarament en aquest canvi. Tot i que en algunes de les ponències es parlarà de com els canvis culturals incideixen de manera directa en les creixents dificultats en relació a la criança i l’educació, voldria dir també algunes coses al respecte.
Fa temps quan les mares anaven a recollir als nens i nenes a la sortida del “cole” ó de l’escola bressol els hi preguntaven “T’has portat bé?”. Què els hi pregunten ara quan els recullen: “T’ho has passat bé? T’has divertit?”. Si us fixeu bé, és un canvi radical. Ens hem passat d’un extrem a l’altre. Potser hi hauria un virtuós punt mig que podria expressar-se en la pregunta: “Has aprés moltes coses? Has fet coses interessants?”.
És només un exemple, i com a tot exemple té les seves limitacions, però reflecteix bé aquest moment tant particular de la cultura occidental en el que allò prioritari sembla ser el passar-s’ho bé i prou.

Els límits i el “no” permeten la constitució de l’infant com a subjecte diferenciat dels altres. Li ajuden a construir una identitat pròpia i a prendre consciència de l’espai i del temps.
Sabem que el nen ó la nena, en una primera etapa de la vida, estableix un vincle molt estret amb la mare, un vincle que podem qualificar de “narcisista” sense que hagi cap connotació negativa en aquest terme en aquesta etapa primitiva del desenvolupament. Però de manera progressiva aquest vincle tant fusional i primerenc s’ha d’anar trencant i donant pas a la socialització a través del que, teòricament, definim com a “funció paterna” tot i que és una funció que pot ser exercida per molt diverses persones....
No sempre hem de complaure en tot als nostres fills. Una de les claus de la educació rau precisament en que les criatures aprenguin que no tot és possible, que no tot es pot aconseguir de manera immediata, i que no sempre hem de tenir accés directe a tot allò que volem.
Des d’una perspectiva psicoanalítica podem dir que en l’actualitat estem educant nens i nenes pel gaudi de la immediatesa, però no pel desig, i això és una veritable llàstima. La dinàmica del desig és fonamental de cara a la vida madura i adulta; saber desitjar és saber projectar-se, saber tenir perspectives, plans, fantasies...
La bona utilització del “no” és una magnífica vacuna psíquica, una inversió a llarg termini que els fills ens agrairan algun dia.

Per què a molts pares i mares els hi costa tant posar límits i dir que no?.
La por a perdre la estimació dels fills és una de les raons, però heu de saber que encara que els fills estiguin contrariats ó enfadats per que no els heu deixat fer una cosa determinada això no vol dir ni molt menys que us hagin deixat d’estimar.
També està influint molt el fet de que en les darreres generacions de pares i mares molts han volgut exercir la maternitat i la paternitat de manera oposada, contrària, a com van rebre l’educació per part dels seus propis pares i mares. Si van patir un excés d’autoritat ó unes normes excessivament arbitraries i repressives, tracten de fer-ho exactament a l’inrevés sense aturar-se a pensar massa quines són les veritables necessitats educatives, i confiant d’una manera simptomàtica en allò que cada cop se sent més de que “l’important és que sigui feliç”.

Una carta al director d’un prestigiós diari deia el següent:
“Com a mare que sóc de tres fills petits, escric aquesta carta per a denunciar la nova religió de la nostra societat: el culte al nen com a bé suprem. Cada dia em costa més aplicar als meus fills els criteris d’educació raonable que els meus pares em van aplicar i que m’han estat molt útils: amor i disciplina a parts iguals, combinats amb unes dosis de sacrifici i de treball. Si faig un cop d’ull al meu voltant em quedo perplexa: famílies amb dificultats serioses d’arribar a fi de mes però que porten els seus fills a Eurodisney i amb vestits de marca; festes d’aniversari sense cap mena de mesura per a nens que son gairebé nounats, mares que totes les tardes fan els deures dels seus fills (sí, els “fan”, que no és el mateix que “ajudar a fer”), regals a dojo i de preus d’escàndol, primeres comunions que semblen casaments, avis i àvies en edat de descansar i gaudir de la jubilació però que estan mig esclavitzats a causa dels néts i les netes, etcètera etcètera...
Diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits, però és que ja fa temps que molts pares s’han deixat portar i han perdut completament el rumb. I així, amb la col·laboració silenciosa de tots, la nostra societat està fabricant petits tirans que es vindran avall amb la primera dificultat que la vida els hi plantegi”.
És difícil dir-ho amb més claredat.
I davant d’aquest “panorama” la psicoanàlisi ens ajuda a reflexionar com tots i totes estem concernits, com tots i totes en som una mica responsables.
I és el moment idoni per aclarir que quan apel·lem a la responsabilitat dels propis subjectes, o de les famílies, respecte dels seus malestars i dels seus símptomes, això no ha d’implicar una culpabilització. És el retret que se’ns fa en ocasions. Per tant, hem de ser prudents en aquest punt, però decidits alhora. Responsabilitzar-se vol dir poder donar respostes particulars, íntimes, de com cadascú està concernit e implicat en allò que el fa patir. L’escolta analítica ofereix als subjectes un espai únic en el que poder desplegar les raons i les causes que no remeten solament a la biologia o a l’Altre social, sinó a allò que Freud anomenava l’altra escena: l’inconscient. Reconèixer la responsabilitat que cadascú té del seu gaudi i dels seus símptomes és un pas alliberador malgrat que no sempre sigui fàcil. Reconèixer com les nostres contradiccions han influït decisivament en els problemes de comportament dels nostres fills és un pas essencial per a començar a modificar la situació que ens atormenta.

El psicoanalista més important després de Freud, Jacques Lacan, va predir un fenomen cada cop més evident i el va anomenar “el declivi de la funció paterna”. En l’actualitat bastants sociòlegs descriuen també una clara caiguda del model clàssic d’autoritat paterna. En aquest declivi i aquesta caiguda han influït enormement el moviment d’alliberament de la dona i també el progrés de la ciència (penseu per exemple en les tècniques de reproducció assistida que fan esclatar el model tradicional de família, i ja no diguem-ne quan s’estenguin les tècniques de clonació).
Respecte de la famosa caiguda dels ideals de la que es parla tant, hem de intentar precisar. El que sembla estar succeint no es tant la desaparició dels ideals si no més aviat una pluralització dels ideals.
Hem passat en poc temps d’un paradigma que ens deia que havíem vingut a aquest món a patir (una vall de llàgrimes) a un altre, foscament entrellaçat amb els imperatius de la societat de consum, que ens diu que hem vingut a aquest món a passar-ho bé, per gaudir. I constatem dia a dia els que ens dediquem a la clínica i a això que es diu “salut mental” com aquesta paradoxal exigència de gaudir a tota costa està tenint efectes clínics indiscutibles en moltes persones, tant adultes com criatures. Al mateix temps els progressos de la tècnica i la globalització ens impulsen a la pràctica de la avidesa: tot s’ha de tenir a l’abast i tot ha de ser més ràpid, més gran i més espectacular que mai.

La nostra posició com a experts del psiquisme i de l’anomenada “salut mental” no ha de ser ni totalment pessimista i alarmista ni totalment tranquilitzadora. No ens hem d’instal·lar en la paràlisi del pessimisme però tampoc podem enganyar-nos creient que vivim el millor dels móns possibles.
Respecte del declivi de la funció paterna, no es tracta evidentment de tornar al passat. No ens hem de fer còmplices d’aquests moviments socials neo-conservadors que reivindiquen la tornada a un pare fort i repressiu (moviments sobre tot nord-americans, però –com sempre passa- acabaran tard ó d’hora per arribar a casa nostra).

No hem de confondre mai l’autoritat amb l’autoritarisme. L’autoritarisme acostuma a ser un exercici d’autoritat completament arbitrari que, en el fons, amaga el fet de que no es basa en una veritable autoritat.
Pel contrari, una veritable autoritat és aquella que no s’exerceix des del caprici ó des del poder absolut, és aquella que suscita respecte en comptes de por o rebuig.
Però des de fa uns anys s’ha produït una mena de desprestigi de l’autoritat tan fort que ens obliga a tornar a pensar els seus fonaments. Hem de dignificar un altre cop el bon exercici de l’autoritat, fer-ho més digne, com quan per exemple diem que una persona és una “autoritat” en alguna matèria, és a dir que sap molt d’alguna cosa...
Els pares i les mares són, d’alguna manera, els “autors” de la existència dels nens i les nenes, almenys en les primeres etapes de la vida. Això no vol dir, evidentment, que l’esmentada condició els doni carta blanca per a poder desenvolupar l’autoritat amb els fills de qualsevol manera. Però tampoc podem oblidar que en molts moments, sobre tot quan els fills son molt petits, estan obligats a decidir-ho tot pels fills.
Alguns autors (no psicoanalítics) classifiquen als pares d’acord a les maneres d’exercir l’autoritat i proposen quatre tipus diferents (que també podríem aplicar als docents i els que s’ocupen de l’ensenyament): autoritaris, permissius, “passotes” i “autoritatius”. En algunes èpoques recents, i sobre tot en certs àmbits socials i culturals, es creia que el millor model era el dels permissius ó fins i to els dels passotes, però les dificultats creixents que estem tenint amb els adolescents contemporanis han posat seriosament en dubte aquesta idea. El quart tipus, els anomenats “autoritatius” (que és un neologisme, una paraula nova inventada a partir del anglès “authoritative”) es suposa que son aquells que conjuguen harmoniosament la fermesa i la tendresa, el foment de la independència i alhora el respecte per les normes.
Com és obvi, els defensors d’aquesta classificació consideren que aquest model és el millor, el més beneficiós per als fills. Des de la psicoanàlisi podem fer, no obstant, alguna matisació. Per regla general no existeixen formes pures en les famílies reals, és a dir que es donen mixtures dels diferents estils, formes barrejades. Els éssers humans som éssers complexos, plurals, contradictoris fins i tot, i això fa que un mateix pare (ó una mateixa mare) pugui ser a la vegada molt permissiu en determinades qüestions i molt intolerant en d’altres, per raons personals no del tot conscients ó no del tot elaborades subjectivament.
No hi ha pares perfectes. La perfecció no existeix, i menys encara en una tasca tan peculiar i complicada com és l’ofici de ser mare ó pare. Els pares “autoritatius” no deixen de ser un ideal, molt bonic sens dubte, però impossible d’abastar al cent per cent malgrat que molts pares i educadors intentin honestament d’apropar-se al màxim. No és casual que aquests teòrics s’hagin inventat una paraula que no existia per tractar d’anomenar aquesta modalitat idealitzada de fer de pare.
L’experiència psicoanalítica ens demostra que fins i tot en les persones adultes que en la seva infantesa van tenir una bona relació amb els seus pares, quan parlen de les seves experiències, inevitablement apareixen algunes queixes ó alguns laments retroactius, referits a alguna vivència d’un “massa” (massa rigidesa, massa por, massa control, massa sobreprotecció) ó bé d’una manca, d’alguna petita insuficiència (d’autoritat, d’expressions d’afecte, de comunicació en determinats temes, de protecció, etc...).
Que quedi clar: no existeix la perfecció en l’ofici de la paternitat, per molt que alguns llibres que circulen pel món prometen ensenyar als adults uns quants consells de sentit comú (generalment d’un estil molt nord-americà) amb el propòsit d’arribar a l’excel·lència en la funció paterna i educativa.
Per últim, podríem assenyalar també com en aquests temps una mica frívols que ens està tocant viure, escoltem amb freqüència una apel·lació a la anomenada “autoestima” com a clau de superació de quasi tots els malestars. És un terme que s’ha convertit en una mena de fetitxe ó d’emblema de la post-modernitat, però no sempre s’utilitza d’una manera adient. Encara i amb el risc de que se’ns acusi als psicoanalistes de ser uns “aguafiestas” ó de voler nedar a contracorrent, convé advertir que no sempre el més adequat és incentivar l’autoestima ja que, en alguns casos, l’únic que així aconseguim és alimentar encara més el sinistre narcisisme amagat en la gran majoria dels subjectes.
L’educació dels nostres fills i filles ha d’adreçar-se també cap al respecte i l’estima pels altres, el que podríem anomenar “hetero-estima” (no en el sentit de la “heterosexualitat”, òbviament, si no en el sentit d’una veritable obertura cap als demés, d’un deixar de mirar-se tant el melic), i em de tenir ben clar que no és possible una estimació autèntica dels altres sense una incorporació adequada dels límits.

Gràcies per la vostra atenció






Text de la comunicació: Dir "no" per poder créixer.

Exposició de Pietat Abizanda

Adoración Granados escenifica el conte "No, no y no".


El procés de desenvolupament durant la primera infància passa per diferents etapes evolutives. El pas d’una a l’altra es dóna gràcies a la integració d’uns límits normatius que promouen la necessària separació i diferenciació de l’infant respecte a l’adult. És així com assoleix l’autonomia necessària per evolucionar, créixer i aprendre.

Tots els que tractem amb infants petits hem pogut comprovar infinites situacions en què comencen a utilitzar “el No”. Observem que, al principi, ho fan de forma exagerada amb un to obstinat i tossut que de vegades pot fer gràcia, però també pot arribar a ser esgotador.

El concepte de la negativitat i la seva incidència en el comportament humà ha estat estudiat des de les diferents teories de la psicologia i la psicoanàlisi. Són de destacar les aportacions de Sigmund Freud, que en el seu article sobre “la negació” li dóna un paper molt rellevant en el mecanisme de la repressió i de l’inconscient com a estructura bàsica del psiquisme humà.

René Spitz, des de les seves investigacions sobre les primeres etapes evolutives, destaca l’aparició del “No” semàntic com un gran organitzador psíquic que marca l’inici de la consciència de “sí mateix” i la gènesi de la comunicació humana.

El psicoanalista J. Lacan, fa especial esment en la incidència del llenguatge en l’estructuració de la personalitat, doncs considera al subjecte humà com un “efecte de llenguatge”.

François Doltó, psicoanalista d’infants, assenyala l’aparició del “No” com una etapa absolutament necessària, destacant la importància de l’entorn familiar en el desenvolupament global del nadó. Mare i fill es configuren, des d’un principi, com una unitat simbiòtica d’intima relació dual. Doltó preconitza la necessària alternança entre la presència i l’absència materna per assegurar l’aparició del llenguatge en l’infant, i el paper imprescindible del pare com a element separador que facilitarà aquest procés.

Sabem que els primers “Nos”, que normalment apareixent en el 2n any de vida, s’interpreten com les primeres manifestacions de voluntat pròpia i conscient. No obstant, quan això succeeix, encara cal que l’infant faci un trànsit maduratiu i simbòlic perquè els seus ”Nos” arribin a ser una veritable expressió de desig subjectiu i autònom.

Així doncs, els primers “Nos”tenen més la intencionalitat de voler oposar-se a l’altre per reafirmar-se en la pròpia identitat, que no pas la manifestació d’un autèntic desig. Per tant cal ser tolerants a les manifestacions verbals del “No” infantil i respectar la seva expressió que, en cap cas, no vol dir consentir a la seva voluntat. Els nens petits tenen dret a expressar-se, però és cosa de l’adult decidir.

El fet que l’infant creixi desenvolupant una subjectivitat pròpia que li permeti créixer i evolucionar amb normalitat depèn, en gran mesura, de com sigui el seu trànsit per aquesta etapa i que ve marcada també per la relació emocional que s’estableix des del primer moment amb el seu entorn familiar.

Les primeres experiències de satisfacció entre mare i fill són molt determinants per la seva futura personalitat. Així doncs, les vivències traumàtiques d’angoixa i desemparança que suposen la pèrdua precoç d’una presencia materna durant el primer any de vida, poden marcar-lo molt.

Però també sabem que si la mare està massa present i disponible a satisfer d’immediat les demandes del seu fill, vol dir que poques vegades li dirà que “No” i poques vegades el farà esperar. En aquest cas, la demanda de l’infant es transforma en ordre per a ella que ha de complir d’immediat sense poder-s’hi oposar. Aquest fet crea una dinàmica en què ni la mare ni el nen poden separar-se emocionalment i les possibilitats que finalment això derivi en un vincle angoixant d’extrema dependència són molt altes, amb efectes desfavorables tant per la mare com pel seu fill.

Els progenitors també fan demandes educatives a l’infant. Quan creuen que és el moment, li poden demanar p.e.que controli les seves necessitats fisiològiques, que aprengui a utilitzar els coberts, que es vesteixi tot sol, etc.

Totes aquestes demandes fan necessària la introducció de límits normatius en forma d’ordres o de prohibicions les quals comporten inevitablement l’ús del “No”.
L’infant pot respondre dins de tot un ventall de possibilitats com són: consentir-hi, negar-se, transgredir, resistir-se, fer-se esperar, etc.

També des dels adults poden haver diferents respostes als “Nos”de l’infant: des de la mare que, a la primera negativa del seu fill, desisteix en el seu intent i se sotmet fàcilment a la voluntat de “Sa Majestat”, fins la que, pel contrari, li exigirà el compliment immediat i ineludible de la seva ordre impossada sense tenir en compte al seu fill com a persona, reduint-lo a ser un objecte sotmès a la seva voluntat .

Sabem que hem de desconfiar de suposades formules màgiques que a vegades ens proposen, per educar bé als nostres fills, però sí que podem afirmar que el més saludable és fugir d’actituds radicals o extremes, fora de tota mesura.

És així com la majoria de pares troben les seves particulars maneres, que normalment es recolzen en els models parentals que han tingut en la seva infància i que sovint actuen des de l’inconscient individual de cada progenitor.

Cal dir, també que, en l’actitud de l’infant, no tot és “educable” ja que es troba determinada pels efectes emocionals produits per l’existència d’una transmissió de pares a fills de caràcter simbòlic que es va expressant dia rera dia i que sovint també és de caire inconscient.

Així doncs, paraules, missatges, valors, gestos i formes d’interpretar la realitat, van passant de pares a fills i de generació en generació. Tot aquest bagatge té un caràcter molt determinant en la configuració dels vincles afectius i en la formació de la personalitat infantil. Evidentment aquesta “herència simbòlica” té efectes en el comportament del nen més enllà de les actuacions educatives que, amb més o menys encert puguin realitzar els pares.

Molts dels trastorns de causa psíquica que apareixen en la infància tenen el seu origen en processos inconscients que alteren i dificulten les relacions afectives i simbòliques que tenen lloc en l’entorn familiar.

Així doncs, conflictes familiars no resolts, patiments psíquics enquistats i dificultats de relació no verbalitzades, poden repetir-se i actualitzar-se de forma inconscient en la relació entre pares i fills i causar problemes. Però, com deia la François Doltó, el problema no és haver petit psíquicament sinó no haver pogut donar sortida i expressió el dolor psíquic.

Per això un dels eixos del treball en Atenció Precoç correspon el d’afavorir l’expressió parlada i la presa de consciència d’aquells continguts emocionals inconscients que estan pertorbant la qualitat dels vincles familiars. Aquest treball té com objectiu provocar efectes terapèutics en l’infant que n’ha quedat afectat.

Per últim volem destacar la importància del llenguatge i més concretament del “No”, com a eina psicoterapèutica. Durant el curs d’un tractament sovint cal dir ”No” al patiment psíquic que causa molts dels trastorns del desenvolupament infantil. És a través d’un ús determinat del llenguatge i sobretot del “No” que, com a paraula i acte, permet la sortida verbalitzada de continguts inconscients i promou les rectificacions subjectives necessàries per assolir la resolució dels trastorns emocionals.

A continuació us presentarem unes diapositives d’un conte infantil, molt adequat per l’ocasió, titulat “No, no i no!”. Es tracta d’una adaptació per poder exemplificar una situació típica de l’experiència infantil (el primer dia d’escola) on es visualitzen diferents versions del “No” i de com s’articulen amb el procés de separació entre mare i fill. També hem volgut mostrar la conflictivitat subjectiva que es produeix, exemplificada en el contrast entre el que diuen i el que pensen els protagonistes del conte.

Octubre-2008
Adoración Granados, Fuensanta Morales, Gemma Barnés i Pietat Abizanda.



Bibliografia treballada per la comunicació realitzada per Dora, Fuen, Gemma i Pietat:

-Juan D. Nasio “GRANDES PSICOANALISTAS” Introducción a las obras de Freud, Ferenczi, Groddeck, Klein,Winnicott, Doltó i Lacan. Edit. Gedisa
-S. Freud: LA NEGACION (1925) Obras Completas.
-P.H. Mussen, J.J. Conger i J. Kagan: DESARROLLO DE LA PERSONALIDAD EN EL NIÑO. Edit. Trillas
-Rene A. Spitz: “NO Y SI. SOBRE LA GENESIS DE LA COMUNICACIÓN HUMANA” Edit. Hormé SAE
-J. Lacan: “NOTA SOBRE EL NIÑO”
De la revista “El Analiticón” Edit. Correo-Paradiso
-Antonio de Ciaccia: “NOTA SOBRE EL NIÑO Y LA PSICOSIS EN LACAN”. Revista “El Analiticón” Edit. Correo-Paradiso
-FrançoiseDoltó: “LA DIFICULTAD DE VIVIR”. Edit. Paidós.
-FrançoiseDoltó: “SEMINARIO DE PSICOANALISIS CON NIÑOS”. Edit. Paidós
-FrançoiseDoltó: “PSICOANALISIS Y PEDIATRIA” Edit. Paidós.















Text de la comunicació: "El límit en l'experiència corporal".



INTRODUCCIÓ

A partir del projecte de celebració d’aquestes jornades sobre els límits, ens varem plantejar parlar del límit de les capacitats motrius dels nens petits i de la seva relació amb els aspectes psicològics i de la interacció amb l’entorn.

Al CDIAP ens trobem habitualment infants que presenten una important simptomatologia en l’àrea motriu, sense tenir un diagnòstic de discapacitat, i/o afectació neurològica, i/o musculoesquelètica. És a partir d’aquests casos que ens varem proposar reflexionar al voltant del procés d’aprenentatge que condueix al nen al coneixement de les capacitats corporals. Observant que els factors físics, intrapersonals i interpersonals influeixen en aquest procés i com alhora, les competències motrius també influeixen en la formació de la personalitat de l’infant.

Ens plantegem qüestions sobre la construcció de l’esquema corporal, el coneixement del propi cos, les capacitats i limitacions, i la manera com se situa l’infant davant d’aquestes limitacions. Coneix, el seu límit? Ho té ben après? El coneix però actua per sota de les seves possibilitats? Actua per sobre de les seves possibilitats, posant-se en risc? Perquè?

ASPECTES PSICOLÒGICS SOBRE ELS LÍMITS MOTRIUS:

Per poder entendre el que significa conèixer els límits a través del cos és important recordar que el nadó neix amb una indiferenciació total entre el que passa dintre seu i el que passa fora. És la mare (o funció materna) l’encarregada d’organitzar tots aquests estímuls i sensacions que rep el nadó, per després retornar-li d’una manera més entenedora i significativa.

El procés de diferenciació, que es produeix des dels primers mesos de vida, permetrà que el nen acabi coneixent quina informació li arriba de l’entorn i quina prové del seu propi cos. De la mateixa manera, això li permetrà viure la seva mare con una persona diferenciada d’ell amb qui es relaciona contínuament, i a ell mateix com un subjecte diferenciat de l’altre.

A mida que el nen es va constituint com a subjecte, amb els seus propis desitjos, també començarà un procés d’aprenentatge de les seves capacitats sensoriomotrius, que el portaran a experimentar amb l’entorn mitjançant un sistema d’ assaig-error. Per que aquest aprenentatge sigui possible és necessari que els pares permetin al seu fill experimentar, comunicar-se amb el mon a través del moviment, i frustrar-se.

La frustració que sent el nen quan no arriba a aconseguir el que vol, és una experiència dolorosa però necessària per aprendre a tolerar i créixer a través d’ ella. És amb l’alternança del plaer i la desil·lusió com el nen pren consciència de sí mateix, aprèn el que pot i lo que no pot fer, el que li està permès fer i el que està prohibit. (Míriam Botbol)

El dolor, és també un articulador del límit entre lo corporal i lo psíquic. Cada subjecte tindrà el seu propi llindar de dolor, i això li permetrà escollir quina experiència sent que és apte per a realitzar. La absència de registre corporal del dolor, tant en lo referit als límits del cos, com en lo referit a l’absència de por, de risc, o de dany corporal, porten al nen a un desdibuixament tal dels seus límits que connoten la no estructuració de la imatge. (Esteban Levin)

L’ APRENENTATGE MOTRIU EN EL NEN

El desenvolupament infantil és el resultat de la combinació de factors genètics i factors ambientals. És a dir, tot infant neix amb un potencial de desenvolupament, el desenvolupament d’aquest potencial vindrà determinat pels condicionants de l’entorn. Entenem l’entorn com un espai físic i d’objectes, i com espai de relacions amb adults i altres infants. Aquest conjunt de relacions acabaran configurant les capacitats de cada nadó tant a nivell motriu com a nivell de l’estructuració psíquica i mental.

No naixem coneixent el nostre cos de la mateixa manera que no coneixem l’entorn. El nen aprèn alhora el mon que l’envolta i a si mateix. A través d’aquest coneixement de si mateix desenvolupa allò que anomenem esquema corporal, entés no només com un coneixement de les diferents parts del cos (imatge figurativa), sinó que també inclou el coneixement de les capacitats i límits, allò que pot fer i no pot fer (imatge operativa).

A través de la interacció amb l’espai, els objectes i els altres, el nen arribarà a saber on està el seu límit en cada moment evolutiu. En el procés normal, el nen buscarà superar els seus límits situant-se en situacions de risc controlat que li permetin ampliar les seves capacitats. El reconeixement dels pares sobre aquests esforços de superació també són importants per motivar-se a continuar superant-se.

Factors que intervenen en aquest procés:
Característiques de l’espai.
Oportunitats de pràctica.
Desig i motivació del nen per explorar.
Reconeixement per part de l’entorn, dels aprenentatges i habilitats que es van assolint.
Relació amb els altres i amb un mateix.

QUE PASSA AMB ELS NENS QUE ACTUEN PER SOBRE DEL SEU LÍMIT, POSANT-SE EN PERILL? NEGUEN EL SEU LÍMIT O NO EL CONEIXEN?

Fenòmens observables:
Nens que s’accidenten sovint.
Nens “hiperactius” i/o manca d’atenció.
Torpesa.
Nens controladors.

Possibles causes:
Falta de pràctica motriu.
Pràctica, sense aprenentatge.
Recerca repetitiva de determinades sensacions.
Recerca de sensacions intenses.
Manifestació de l’angoixa i recerca de contenció.
La caiguda com a element de control sobre l’atenció de l’adult.
Nen indiferenciat:
Confusió fantasia-realitat.
Poca diferenciació amb les figures paternes, (excés de presencia de l’adult.
Dificultats de separació.

QUE PASSA AMB EL NEN QUE ACTUA PER SOTA DEL SEU LÍMIT?

Fenòmens observables:

Nens porucs (que es neguen)
Nens insegurs (que necessiten suport)
Nens passius

Possibles causes:

Inhibició
Reaccions aversives o de defensa sensorial
Hipotonia
Experiències negatives, condiciona experiències posteriors.
Pares fòbics o sobreprotectors. Transmeten incapacitat.
Pares exigents o hiperestimuladors. La demanda de l’adult no deixa espai al desig propi del nen, transmetent incapacitat.



CONCLUSIONS

- Pretenem aportar elements de reflexió i comprensió per als pares i els professionals, enfront d’alguns comportaments que manifesten els nens a l’hora d’afrontar els seus límits motrius. Tenint en compte que una conducta és el resultat de nombrosos factors.

- Varietat de factors que acaben definint una conducta motriu individual:
Genètics, prenatals.
Físics, neuromotrius, musculoesquelètics.
Sensorials.
Psíquics i subjectius.
Per influència de les relacions amb l’adult.

- Les experiències corporals, sensorials i emocionals que acompanyen el desenvolupament motriu, incideixen en la construcció de la imatge d’un mateix i en l’estructuració del subjecte.

BIBLIOGRAFIA

BOTBOL, MIRIAM. “Bebé, bienvenido al mundo”, Editorial síntesis, 2008.

LEVIN, ESTEBAN. “La función del hijo”, Editorial Nueva Visión.

COROMINES, JÚLIA. “Psicopatologia arcaica y desarrollo ensayo psicoanalítico”, Editorial Paidós Ibérica.

SHUMWAY-COOK, A. i WOOLLACOT, M. H. "Motor Control. Theory and Practical Applications." Lippincott Wilkinson & Wilkins. 2001.

BEAUDRY BELLEFEILLE, ISABELLE. Apunts curs: "Integración Sensorial: fundamentos teóricos y aplicaciones prácticas." Departament de Benestar i Familia. Barcelona. Novembre 2005.

Thaïs de Cruïlles. Psicòleg.
Carles A. Montserrat. Fisioterapeuta i psicomotricista.
CDIAP de Mollet del Vallès.

Text de la comunicació: "Un món sense límits?".



La Real Acadèmia Espanyola de la llengua diu, de forma resumida, que un límit es una línia real o imaginària que separa, posa fi i marca un extrem, i que el contrari del límit es una desmesura.

Ja em vist i anirem veient en les comunicacions presentades que, per la constitució subjectiva de la persona es important que hagi un límit. En un primer moment aquest límit marcaria una separació entre una mare i el seu fill i això permetria a la mare i al nen tenir-se en compte l’un a l’altre, de forma individual i no confondre’s entre ells. (moltes vegades, des de la clínica, veiem mares que, expressant una queixa diuen: ”es que no me come”, a qui s’ha de menjar el nen?, o en una queixa en relació al mal comportament del nen dir: “me saca fuera de si”, per contes de dir fuera de mi o de mis casillas (podem veure en aquest exemple que la queixa real de la mare es que el nen es volia separar d’ella (de la manera que ell podia, amb el seu mal comportament) i ella no volia que això passes.

Tenir a l’altre considerat com un ser individual es poder-lo pensar com a diferent de un mateix, amb desitjos i apetències propis i això fa que se l’hagi d’escoltar i de tenir en compte fent possible així un diàleg entre dos que pugui arribar a la comprensió, al pacte, a la espera, a cedir als diferents desitjos, etc.

Aquest límit-separació entre el nen i la mare obra la porta a la introducció de la funció paterna i com a conseqüència també a la relació amb els altres. El subjecte ja no se sent tan subjectat per la mare, es pot sentir més lliure i a la vegada més responsable de les seves accions.

El pare, amb les seves funcions més socialitzadores també serà l’encarregat de posar certs límits als desitjos, demandes o exigències del petit. El pare i també la mare li hauran d’ensenyar les limitacions que comporta el fet de la vida mateixa, que no tot es possible, que no es pot fer tot, que no es pot tenir tot, que les coses no poden ser o fer de qualsevol manera, etc. S’entrarà així en el valor del límit en una qüestió més normativa.

Però ens preguntem els professionals que treballem amb l’atenció precoç: Que passa avui dia que el major nombre de demandes al nostre servei son per dificultats en el comportament i el que es deriva d’això?. Demandes o més ben dit queixes expressades al respecte dels mes petits com: “no em fa cas” (un nen de 2 anys), o “no vol mastegar i per això li ho donem tot triturat” (alguns amb casi 4 anys), o “no vol dormir al seu llit, per això el deixem dormir amb nosaltres”, etc. Els pares sembla que suposen en el nen una voluntat pròpia per no voler entrar en la norma que permetria el seu desenvolupament i creixement personal.
On es marca aquí la limitació- diferenciació del que es convenient o no ho es?, on es marca l’autoritat de l’adult sigui pare o mare?, on les diferències entre l’habitació del nen i la intimitat dels pares?, on la conveniència o no de tenir de mastegar el menjar o seguir fent de nadó a edats en que ja no toca?...

Aquests exemples i molts altres de similars son el que ens trobem al CDIAP però les conseqüències d’aquesta falta de límits ens les trobem més tard a les escoles o en posteriors àmbits socials amb les conductes que poden arribar a ser dissocials, adictives, etc.

Què passa amb la dificultat dels pares de posar límits i exercir l’autoritat amb els fills?

Sembla que és la època en la que vivim la que no ens facilita limitar aquest gaudi (en la seva versió mes malèvola ) que implica el posar límits.

Fins als anys 80 als nens els valia l’autoritat del pare per obtenir un reconeixement o una desqualificació, però l’autoritat paterna avui dia, diu Vicente Verdú en el seu llibre “El estilo del mundo” es jubila per endavant. Diu Verdú: “que l’home i, per tant l’autoritat paterna, està en retirada, obsolet, desgastat, i es lo femení el que promet. La dona triomfa tot i que ha deixat de gaudir dels antics privilegis i apareix un nou odi, ja no enfront de la repressió sinó a la normalització” (les dones es queixen de que l’home no actua). Es la mateixa animadversió que senten secretament els nens contra els pares que no volen assumir la seva autoritat de pares i que aprofiten la emancipació dels nens per a alliberar-se en tan que pares i desprendre’s del seu paper. Deixar fer implica la no renúncia a un gaudi (gaudi entès com un plaer no beneficiós) per atendre al que ens reclama la responsabilitat.

El mon està canviant tan depressa que els referents que es tenien abans sembla que no serveixen. Els còdigs i conductes que un podia escollir com punts d’orientació estables i per els quals es podia guiar ja no serveixen en l’actualitat. Diu el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu llibre “ Modernidad liquida” llibre del que he extret les referències del meu treball que: “en aquest moment estem sortint de la època dels grups de referència preestablerts per desplaçar-nos cap una era de “comparació universal” en la que el destí i de la labor de construcció individual està indefinit, no donat per endavant i sotmès a nombrosos i profunds canvis abans d’arribar al seu únic i vertader final que seria el final de la vida de l’individu.”
En l’actualitat les pautes ja no son predeterminades i no resulten evidents. N’hi ha moltes i xoquen entre si.

Si abans els patrons de conducta inculcats ens ajudaven per saber actuar i prendre decisions i el que era la rutina defraudava però alhora protegia, ara la absència de
normes impossibilita el saber què em de fer o què es el millor a fer i això afecta, sobretot als infants.
La llibertat sense precedents que la nostra societat actual ens ofereix ens acompanya també d’una impotència devastadora. Ara la gent depenem dels nostres propis recursos per satisfer els propis desitjos, però llavors el pes de la responsabilitat també recau en nosaltres i això provoca una por que ens paralitza davant el risc i el fracàs. La societat ja no empara, la responsabilitat recau en cada individu de forma individual i el subjecte ha de buscar referents. Llavors els busca i decideix les accions en funció dels altres, del que veu o s’imagina del que li passa al veí amb l’intent de donar un nom al que li passa a ell o per buscar maneres de resoldre-ho.

Amb la caiguda de la religió en relació a la fe en l’acte de la creació i el càstig etern i eliminades certes creences, els humans ens trobem sense referents i la vida es presenta com la única ocasió per disfrutar. La societat aboca sobre els individus la capacitat de prendre els seus propis models de felicitat i els estils de vida més convenients. El individu viu, per aquesta causa, en un estat de permanent perill de caure en la auto-reprovació i l’auto-despreci i, per evitar això es veu abocat a reduir, a minimitzar, la complexitat de la seva situació per apaivagar les seves desgràcies i fer-les mes intel·ligibles i mes tractables des de l’acció. Justament per això els problemes privats es fan públics i es busquen solucions públiques i objectives (que serveixin per tothom). Avui dia proliferen els espais televisius on es realitza la confessió pública dels secrets i intimitats privades (hi ha nombrosos programes que ho demostren i que tenen una enorme audiència). La vida privada es cotitza cada vegada menys i l’espectacle cada vegada més.

L’autoritat, ja no suposada en ningú, ha deixat d’existir com a tal i es el nombre de seguidors de determinades accions o formes de pensar el que la defineix. La falta de referents que limitin i/o pautin condicions normatives fa que les coses es barregin i passin a ser contradictòries o no excloent’s les unes de les altres, per exemple les empreses que fabriquen armaments però després destinen un tan per cent a ajudes humanitàries, el que no es podia dir per ser vergonyós es diu i es transforma avui en motiu d’orgull (declaracions públiques de prostitutes, drogaaddictes, etc.) i es percep com a temes públics el que son els problemes privats de les persones públiques (tots aquests programes anomenats del cor on es despulla la intimitat més íntima).

On es el límit aquí entre lo públic i lo privat, entre el subjecte i l’objecte de consum en que es ven la seva privacitat ?

Actualment hi ha excés de possibilitats, infinitat d’oportunitats. On es el límit?... En la insatisfacció.
Totes aquestes possibilitats i oportunitats recauen en l’individu però no existeix ja més un estament que marqui pautes o límits del que es correcte o incorrecte, tot es possible i, per tant un no pot equivocar-se donada la infinitat d’opcions per arreglar-ho. Llavors això fa que un tampoc estigui segur d’haver-ho encertat. El preu d’això es una constant incertesa i un desig mai satisfet. L’excés produeix malestar.

Sorgeixen les addiccions com mitjà de trobar satisfacció a la insatisfacció regnant però, en canvi son auto-destructives i destrueixen la possibilitat d’estar satisfet alguna vegada.
En les addiccions, però també en les compulsions a consumir, la necessitat es desplaça amb més rapidesa que el consumidor, per la qual cosa s’ha de continuar consumint, no per arribar a adquirir l’objecte de satisfacció sinó pel fet de continuar consumint. La vertadera addicció no el premi al final del recorregut. El desig deixa de ser l’objecte i es converteix en objectiu, per tant no hi ha satisfacció possible i segueix sent insaciable. El objecte d’anhel (afany, ambició, ànsia), reemplaça al objecte de desig com a força que motiva del consum. Si el principi del plaer queda alliberat per la vehemència de l’anhel i aquest es desfà dels impediments del principi de realitat, el consum guiat per la seducció que aporten els publicistes i el mercat, fa que apareguin desitjos i anhels cada vegada més grans.

Ens tornem a preguntar: On es el límit?

El mateix passa amb la qüestió de la salut ja que es converteix la seva cura en una incessant lluita contra la malaltia. L’important es arribar a tenir un diagnòstic que s’adeqüi al medicament últim del mercat amb la esperança de acabar amb el símptoma de forma ràpida i eficaç garantint de nou la felicitat sense preguntar res més. La soledat i el desamparament , juntament amb l’estrès son els principals agents que porten a la depressió i a la tristesa i com a conseqüència augmenta el consum d’antidepressius.
Es busca “estar en forma ” sota la certesa de que mai s’estarà suficientment, el que provoca un continu esforç i una ansietat constant alhora que impulsa als cossos a consumir més (menjar sa, dieta adequada, infinitat de productes afegits com els omega 3, enriquits amb calci, vitamines, oligo-elements, productes per depurar, per evitar el colesterol, etc.)

Però tota aquesta compulsió a comprar es una pura lluita, diu Bauman, contra el sentiment d’inseguretat. Al darrera de buscar sensacions de plaer, que es bàsicament el que es busca, hi ha una promesa de certesa, de que no ens equivoquem en allò que hem decidit i que ens assegura i ens ajuda a trobar el que a fora no es troba, el consol de pertànyer i formar part d’una comunitat, però això sí, una comunitat que no exigeix cap tracte, negociació ni cap esforç per entendre o solidaritzar-se.
En la societat de consum en la que vivim, compartir la dependència del consum es la condició sine quan on de tota la llibertat individual, sobretot, la llibertat de ser diferent, de tenir identitat, per això sorgeix “el producte personalitzat” que ens produeix la fantasia de la llibertat individual. Però la dependència del comprador no s’acaba en l’acte de comprar, tot i que tota la producció actual de mercaderies reemplaça el mon dels objectes durables per els de usar i llençar ràpidament. El poder dels medis de comunicació, les imatges de les pantalles de la televisió, etc. son els que estableixen els estàndards de la realitat i la vida desitjada tendeix a ser com la vida que es veu a la tele quedant la pròpia vida viscuda com una vida irreal que només afegirà realitat si la gravem en vídeo amb la possibilitat d’esborrar velles imatges, afegir-ne de noves i ara amb l’ordinador i el “foto shop” canviar-les per complert.

En el mon pos-modern els límits es dissolen amb facilitat i tot pot semblar lo oposat, la ironia queda reemplaçada per el “glamour” i la aparença es consagra com a única realitat.

No es deixen de destinar esforços per anar cap a la homogeneïtat i es pretén eliminar les diferències, però cada vegada resulta més difícil sentir-se còmode enfront dels estranys ja que la diferència apareix cada cop més com una amenaça i l’angoixa que provoca es cada cop més intensa. Mantenir a l’altre diferent (estrany, estranger, immigrant, etc.) a distància dificulta la necessitat de comunicació, negociació i compromís mutu, demostrant un cop més la fragilitat actual dels vincles socials. Es perd el diàleg i la negociació i es substitueix l’enfrontament i el compromís mutu per tècniques d’escape. El que es deia sempre als nens de “no parlis amb estranys” es torna ara una estratègia de la normalitat adulta.

Apareix el temps devaluant l’espai per lo instantani, ja que l’espai pot recorres ara en una fracció de temps que no limita l’acció ni els seus efectes i ja no te a veure amb la possibilitat de aconseguir alguna cosa desitjada.
La instantaneitat significa una satisfacció immediata però sabem que a la vegada, significa també la desaparició immediata de l’interès. Es busca sempre la gratificació evitant les conseqüències i la responsabilitat que aquestes conseqüències porten.
Els conceptes de temps i distància, que separen-limiten el principi del fi desapareixen per complert i passen a ser “moments” com a punts sense dimensions o lo que es lo mateix sense límits. Així dons, la velocitat es una de les coses més importants per la supervivència, però la velocitat no condueix a pensar a llarg plaç. El concepte de “llarg plaç” dons, ja no té significat perquè el temps es instantani i, per tant el fet de “tenir més temps” no afegeix res al que el moment ja ens ha ofert, i el “curt plaç” ha convertit la instantaneitat en un ideal ja que es la gratificació instantània la que resulta millor.

On queda dons el pensament? El pensament requereix temps per recapitular, avaluar, observar, prendre distància, etc.

Abans es marcaven les diferències entre el passat i el futur, entre lo transitori i lo durador i entre la responsabilitat i la preferència per viure el moment. Ara amb la instantaneitat tot això ha canviat i els hàbits apresos aleshores ja no serveixen i han perdut tota utilitat i sentit.

Hi ha tendència cap a la aparició de formes i condicions d’existència individualitzada i narcisista transformant a les persones a ser el centre de la seva pròpia planificació i conducta de vida (i això es fa patent en un anunci de IKEA que diu “este sitio es solo mio, mio, mio, des de la república independiente, de la republica independiente de tu casa”). El que importa ara es el control de cada individu sobre el seu propi present en un mon de completa flexibilitat on la característica més estesa i dolorosa de la vida contemporània es la precarietat, la inestabilitat i la vulnerabilitat.

El treball ja no ofereix un lloc segur com a expectativa de vida o definir la identitat, ara només se espera que sigui gratificant per sí mateix o que sigui durador ja que els contractes son breus, renovables o es treballa sense contracte i sense oferir cap seguretat per sí mateixos. La vida laboral avui es molt flexible i plena de incerteses, de la mateixa manera que ho son els companys i els matrimonis. La col·locació i la ma d’obra s’han tornat precaris i transitoris i les regles d’ascensos i acomiadaments han sigut alterades afectant la lleialtat mútua i el compromís. Ja no existeix el que s’entenia per el “be comú” i les pors, ansietats i afliccions contemporànies han de ser sofertes en soledat i no se sumen a una causa comú perquè s’han trencat les bases a l’antiga solidaritat, l’esperit de militància i la participació política.

Les modes van i venen a gran velocitat i els objectes de desig es tornen ràpidament obsolets abans d’haver-los gaudit plenament. Es tracta d’obtenir satisfacció immediata amb un producte llest per ser consumit i “si no estàs satisfet et tornem els diners” o te’n donem un altre de millor. El pitjor d’això es que els vincles humans sembla que funcionen de la mateixa manera que els objectes de consum.

La incertesa del temps comprèn la falta d’expectatives a la vellesa i als perills de la vida urbana com a causa de la difosa angoixa enfront el present i al futur. Les llars familiars que abans oferien una protecció amb una densa trama d’hàbits rutinaris i expectatives conegudes i habituals, ara no ofereixen protecció enfront l’actual tipus de vida però no serveix de res i tampoc es aconsellable tancar-se dins d’uns murs de totxos que ens aïllen de l’exterior sinó que precisament s’ha d’estar obert i saber el que la societat ens mostra.

Cada vegada es demana més seguretat però el problema de la seguretat té tendència a estar sobrecarregat amb preocupacions i anhels que no pot resoldre i dels que tampoc es pot descarregar. Això produeix cada vegada més sentiment d’inseguretat i més demanda de seguretat si no s’arriba a les fonts primordials de la incertesa i la inseguretat. (escorcolls d’armes a les escoles, controls exhaustius als aeroports, control d’alcoholisme, droga i velocitat a les carreteres, als carrers, etc.). En la societat occidental la por s’uneix a lo quotidià (por també als virus, a la inseguretat de la borsa, al terrorisme etc.). Vivim en una societat més lliure però controlada al extrem que fa que lo vertaderament valuós no sigui ja la llibertat sinó la seguretat.

En aquest mon tan individualitzat la preocupació per el propi cos també ha augmentat en la lluita per la seguretat, la certesa i la protecció i no es deixen d’oferir productes i operacions per millorar la nostra imatge que sembla avui dia ser garantia de èxit a la vegada que garantitza la longevitat, sent que potser es el cos el que es proposa com la entitat mes duradora. La mort real no sembla correspondre al nostre temps i es considera un retràs a superar. Les persones es comporten com si fossin més joves i les operacions d’estètica, els implants, etc. per semblar més joves s’imposa a la essència de la persona.

La globalització en la idea d’esborrar les diferències, segons sembla té més èxit en provocar hostilitats comunitàries que per promoure la seva coexistència pacífica i es necessiten espectacles que puguin unir diferències mentre duren, deixant temporalment de banda els interessos que els separen (el futbol, les olimpíades, torneigs de tenis, carreres de cotxes, motos, etc.) per oferir un propòsit comú enfront les comunitats empeses alternativament per el pànic i el èxtasis.

Els signes de malestar, en la nostra societat son molts i evidents. Viure entre una multitud de valors, normes, estils de vida, sense tenir garantia d’estar fent les coses be té un risc i un alt cost psicològic. No resulta estrany dons, el amagar-se de la responsabilitat buscant una simplificació a un estat de confusió personal i refugiant-se en el Altre (la mare) com a refugi primordial de la responsabilitat o en algú a qui se li atorga aquesta responsabilitat (moltes vegades en els professionals).

De la mateixa manera que els sociòlegs diuen que la societat està malalta si deixa de qüestionar-se, els psicoanalistes podem dir que el subjecte està malalt si deixa de qüestionar-se a sí mateix i a la seva pròpia autonomia.

Existeix una estreta relació entre el patiment i les seves causes més intimes a les que els psicòlegs nomenem “el gaudi” que a cada subjecte aporta un plus de satisfacció en el mal estar que no està disposat a sacrificar ni a prendre mesures per reduir-lo. El pensar que per allò que li preocupa no hi ha alternativa, o el no voler adonar-se’n que d’allò que li passa ell és el màxim responsable el segueix mantenint en aquest gaudi que l’emmalalteix i, podem dir que la societat actual no ajuda a que el subjecte es faci un plantejament d’aquestes característiques per combatre, al menys, una part del seu malestar.


Regina Debón
Psicòloga del CDIAP Mollet

Text de la comunicació: "L'alimentació com a element de vincle i de diferenciació entre la mare i el fill. L'abordatge terapèutic des del CDIAP".



Introducció

Ja que el tema de la Jornada és “La importància del no i dels límits”, començarem la presentació amb un no, què ens ajuda a delimitar el terreny en què ens mourem en aquesta comunicació.
No és el mateix considerar els problemes en l’alimentació, de manera exclusiva, com un problema de l’organisme, que considerar-ho des d’un marc més ampli i complex, com ho és el de la relació entre pares i fill, on hi ha una confluència de les respectives subjectivitats i desitjos, més o menys explícits, i a on hi queda inclòs l’organisme.

Aquesta concepció prèvia, implica que la intervenció terapèutica, de manera conseqüent, no abordi el problema de la alimentació com una cosa en exclusiva de l’organisme del nen, sinó que consideri la implicació de les persones què hi estan relacionades, de diferent manera.

Quan s’aconsegueix veure quina és la part de cadascú, la del nen, dels pares, dels professionals... es fa una divisòria d’aigües i, si cadascú assumeix la seva part, es pot arribar a un nou equilibri en la relació, què pot ser més favorable a la relació entre les parts què hi entren en joc.

És un treball què suposa analitzar les igualtats i les diferències, en la manera de fer, de pensar, de ser i la delimitació de la responsabilitat de cadascú, en relació al seu desig.

Us exposem un cas, què inicialment no es va presentar al CDIAP com un problema en la alimentació, on es pot veure com les diferents parts, poden assumir la seva implicació i quines són les intervencions dels professionals del CDIAP.

Exposició del cas

Es tracta d’un nen, què va néixer, prematurament, a les 28 setmanes de gestació (es considera normal entre les 38 i 42 setmanes. 28 setmanes és considera greu), què feia un seguiment amb la fisioterapeuta dels CDIAP des dels 3 mesos, amb una evolució força satisfactòria; no presentava dificultats maduratives importants, tan sols un lleu retràs psicomotor què no impedia els canvis en les postures pròpies de la seva edat; menjava i dormia bé; els pares mostraven, en general, la seva satisfacció per l’evolució què seguia i recordaven, sovint, els mals moments viscuts a l’hospital i les pors què van passar per les complicacions aparegudes.

Al complir els 11 mesos, es desplaçava gatejant, començava a posar-se dret, li agradava recórrer i explorar la sala, s’entretenia jugant, començava a senyalar el que volia i repetia alguna paraula, encara que no deia papa ni mama.

En una de les revisions, als 13 mesos, es podia observar que el nen es desplaçava, caminant, sempre agafat a la mare. La mare, el portava a on ell volia anar i s’adaptava a tots els seus moviments.

A la visita dels 14 mesos, es va apreciar més clarament que el nen, no volia caminar sol. Semblava que no tenia interès per aconseguir moure’s per sí mateix. Es podia posar en situacions de risc de perdre l’equilibri sense adonar-se’n del perill implícit, per que n’estava segur que la mare el subjectaria. Es dirigia a la mare amb gest exigent i la mare el justificava dient que era insegur a l’hora de deixar-se anar.

En sessions posteriors de seguiment es van començar a notar les dificultats del nen per a tolerar qualsevol contratemps: no acceptava cap tipus de límit. Es posava a plorar de manera incontrolada quan volia alguna cosa i no se li donava al moment.

La mare, en canvi, ho considerava tot normal. Si continuava assistint a les visites, era per que en el seguiment què li feien a l’hospital, li deien que tenia un retard psicomotor. Ella, però, el justificava i deia que cada nen té el seu temps per a fer les coses i que semblava que se n’oblidaven que havia estat prematur.

Varem començar a preguntar per l’autonomia i els hàbits en menjar i dormir. La mare va respondre que “tot molt bé”: pel matí es despertava a les onze per que s’havia adormit quan “ja no podia més”; de vegades, els pares, estaven esgotats i havien de “fer guàrdia” un dels dos, per aquest motiu.

Comentaven que mai havia plorat per anar-se’n a dormir, però des de feia unes setmanes, no volia anar al llit. La mare pensava que tenia por. Havia llegit que no és bo passar per aquesta experiència i per això “aguantaven” fins que s’adormia al saló i, llavors, el portaven a l’habitació. Feia unes nits què es despertava plorant i acabava dormint al llit dels pares. La mare creia que no era bo que s’acostumés a dormir amb ells, però no volia que el fill passés por, ja que quan ella era petita i inclús en l’actualitat, no pot dormir sola. Si el seu marit no hi és, ha de deixar encesa la televisió.

De l’alimentació, explica que menja molt bé i de tot. Quan se li demana que expliqui com ho fa, diu que als 8 mesos va introduir la fruita i que s’ho pren tot en biberó. No accepta la cullera i la mare li dóna el menjar en braços. El nen, no agafa el biberó i, només beu en got l’aigua. Al preguntar-li per aquest aspecte, li criden l’atenció les preguntes i ens planteja si havia de menjar d’altra manera. Se li pregunta si ha pensat en algun moment oferir-li el menjar amb cullera i/o a trossets, sense triturar. Respon que no, per que el pediatre li ha dit que el més important és que mengi la quantitat què està estipulada i que no es preocupi per que ja canviarà i menjarà correctament més endavant.

Relata que ha llegit el llibre de “Mi niño no me come” i que està d’acord en no forçar ni obligar al nen a acceptar el què no li agrada. S’estima més que mengi d’igual manera per que se n’assegura que no perdrà pes. Insisteix en que menja bé i que no ha pensat en cap moment fer-ne canvis. Aquí es mostra, de manera evident, que la mare fa seva la concepció organicista respecte l’alimentació què em nombrat anteriorment.

Podem constatar que a la escassa autonomia motriu s’hi afegeixen altres símptomes, relacionats amb la manera de ser educat el nen. I, també, el que, en un primer moment, semblava adequat en la relació entre pares i nen, posteriorment, quan els pares havien d’ensenyar al fill a afrontar els canvis, a acceptar les dificultats i encarar les frustracions (o haver d’assumir alguns riscos per si mateix), no prenen una funció orientadora, no deixen que el fill es trobi amb les dificultats per que cerqui recursos per a superar-les i li deixen prendre decisions què no li són pròpies. Per això presenta dificultats per a separar-se i per a fer front als canvis i als aprenentatges.

La intervenció amb la mare va consistir en que se’n pugues adonar de les dificultats que presentava el seu fill per a independitzar-se i fer-se autònom, no solament en l’aspecte motriu , si no també en d’altres del seu desenvolupament. Semblava que en el moment en què el nen mostrava dificultats en la separació, no el podessin sostenir i ajudar a créixer. Per una banda, no li demanaven que fes un esforç i, per altra, no li posaven límits per no sentir-lo plorar. Quan el veien plorar, els recordava la situació de fragilitat en el moment de néixer, situació què havien intentat passar per alt i donar per oblidada.

El poder-ne parlar i relacionar els diferents símptomes què presentava el nen: el comportament d’exigència cap a la mare, el fet de no dir-li mama, que no respongués quan se’l demanava, que no obeís , la indisposició per assumir un cert risc i aconseguir el desplaçament sense ajut, el no poder dormir sol i que li passés com a la mare, que no acceptés menjar com un nen de la seva edat i rebutgés els canvis en l’alimentació..., relacionar aquests símptomes amb la manera de fer i de ser dels pares, va ser el què va permetre assumir una posició diferent envers el seu fill.

Poder dir que no al nen quan aquest es mostra exigent amb ells, demanar-li una certa renúncia a les seves comoditats, presentar-li les coses de manera que les pogués abordar, va permetre la resolució de determinats conflictes: l’autonomia per anar a dormir, menjar com a ells, començar a caminar i l’aparició de les primeres paraules.
La situació va anar canviant i la mare, al cap d’uns mesos, va demanar parlar amb el psicòleg per a qüestionar les seves pors, què li provocaven una gran paràlisi en d’altres situacions de la seva vida.
Dir “no”, implica una renúncia per part del nen a una aparent seguretat, pròpia de la relació d’exigència-dependència, però acceptar aquesta renúncia li permet pensar, rectificar i aprendre.

El fet que els nens puguin expressar la incomoditat que els hi representa haver d’assumir els límits, les negatives, les prohibicions, els pot ajudar a sentir-se compresos i escoltats. Però escoltar el seu malestar no implica, per part del que escolta, una permissivitat.

Alguns pares, amb el ideal de ser pares modèlics, volen estalviar als fills qualsevol frustració, qualsevol adversitat i fan una interpretació precipitada del què veuen en el nen. De vegades, volen que el fill no passi per les mateixes dificultats que ells han sofert i li volen estalviar el suposat patiment. Llavors, s’anticipen, amb la seva intervenció, a que el nen disposi del seu temps per a trobar-se amb la dificultat. El nen requereix un temps per a veure què en pot fer amb els obstacles que se li presenten i assajar alguna solució. Requereix fer la seva experimentació per a poder gestionar les coses a la seva manera, i si no se’n surt, expressar les seves necessitats i demanar, no exigir, la ajuda de l’altre. Això, implica una espera per part dels pares. Una espera què els pot ajudar a tenir més elements per a entendre el que li passa al fill i veure de quina manera poden respondre-li, no tant en funció del que els pares li suposen si no a partir dels elements què el fill presenta.

La espera dels pares, el no anticipar-se al nen, pot donar lloc a la espera del nen i que el nen se’n faci càrrec de les seves coses. També hi la espera dels professionals. Una espera que permeti escoltar, i no precipitar-nos en diagnosticar, interpretar i curar, encara que això soni de manera contradictòria amb els temps actuals en els què impera la exigència de solucionar-ho tot i al moment.

La espera d’uns i d’altres, implica assumir un no en relació a no practicar un intervencionisme en el terreny de l’altre i propiciar la delimitació i respecte de l’àmbit de cadascú. Cadascú se’n pot fer càrrec del que li correspon. És la manera d fer-se responsable. És la manera de passar d’una relació marcada per la exigència a una relació regulada per la co-responsabilitat i respecte per l’altre.

En aquest cas, quan els pares van poder iniciar el treball de reflexionar, pensar en la seva implicació en els símptomes que presentava el seu fill, van poder diferenciar entre ells i el fill, el què ells havien viscut i la situació conflictiva en què es trobava el fill en aquest moment. Un cop reconeguda aquesta diferència, van poder pensar les coses relacionades amb el fill des d’una altra perspectiva. Al diferenciar entre ells i el seu fill, assumien el no invadir el terreny del fill i al mateix temps li podien dir “no” al fill, “no” a la seva exigència què li permetés fer front a les seves pors i, en el fons, a assumir el seu desig.

Les preguntes del professional, han estat l’eina principal amb la què ha intervingut aquest per a propiciar que els pares podessin reflexionar sobre la seva implicació en els conflictes diversos en la educació del fill. Amb la pregunta, el professional no passa a donar la resposta què ha de ser la solució del problema. La pregunta ha de provocar que siguin els pares els què trobin les pròpies respostes. El treball del professional està en saber formular i argumentar unes preguntes què donin peu als pares a elaborar unes respostes, o intentar buscar-les, a partir de les què poden abordar d’altra manera els problemes que es presenten en la relació amb el fill. En aquest cas, al mare, a partir de l’abordatge de la fisioterapeuta, amb les seves preguntes i intervencions, va poder demanar ajuda al psicòleg per a treballar en aquesta direcció.

Gràcies per la vostra atenció.


Miquel Gòmez Marcillas. Psicòleg clínic del CDIAP Mollet
Ascensión Martín Diez. Fisioterapeuta-psicomotricista del CDIAP Mollet