dilluns, 3 de novembre de 2008

Text de la comunicació: "L'alimentació com a element de vincle i de diferenciació entre la mare i el fill. L'abordatge terapèutic des del CDIAP".



Introducció

Ja que el tema de la Jornada és “La importància del no i dels límits”, començarem la presentació amb un no, què ens ajuda a delimitar el terreny en què ens mourem en aquesta comunicació.
No és el mateix considerar els problemes en l’alimentació, de manera exclusiva, com un problema de l’organisme, que considerar-ho des d’un marc més ampli i complex, com ho és el de la relació entre pares i fill, on hi ha una confluència de les respectives subjectivitats i desitjos, més o menys explícits, i a on hi queda inclòs l’organisme.

Aquesta concepció prèvia, implica que la intervenció terapèutica, de manera conseqüent, no abordi el problema de la alimentació com una cosa en exclusiva de l’organisme del nen, sinó que consideri la implicació de les persones què hi estan relacionades, de diferent manera.

Quan s’aconsegueix veure quina és la part de cadascú, la del nen, dels pares, dels professionals... es fa una divisòria d’aigües i, si cadascú assumeix la seva part, es pot arribar a un nou equilibri en la relació, què pot ser més favorable a la relació entre les parts què hi entren en joc.

És un treball què suposa analitzar les igualtats i les diferències, en la manera de fer, de pensar, de ser i la delimitació de la responsabilitat de cadascú, en relació al seu desig.

Us exposem un cas, què inicialment no es va presentar al CDIAP com un problema en la alimentació, on es pot veure com les diferents parts, poden assumir la seva implicació i quines són les intervencions dels professionals del CDIAP.

Exposició del cas

Es tracta d’un nen, què va néixer, prematurament, a les 28 setmanes de gestació (es considera normal entre les 38 i 42 setmanes. 28 setmanes és considera greu), què feia un seguiment amb la fisioterapeuta dels CDIAP des dels 3 mesos, amb una evolució força satisfactòria; no presentava dificultats maduratives importants, tan sols un lleu retràs psicomotor què no impedia els canvis en les postures pròpies de la seva edat; menjava i dormia bé; els pares mostraven, en general, la seva satisfacció per l’evolució què seguia i recordaven, sovint, els mals moments viscuts a l’hospital i les pors què van passar per les complicacions aparegudes.

Al complir els 11 mesos, es desplaçava gatejant, començava a posar-se dret, li agradava recórrer i explorar la sala, s’entretenia jugant, començava a senyalar el que volia i repetia alguna paraula, encara que no deia papa ni mama.

En una de les revisions, als 13 mesos, es podia observar que el nen es desplaçava, caminant, sempre agafat a la mare. La mare, el portava a on ell volia anar i s’adaptava a tots els seus moviments.

A la visita dels 14 mesos, es va apreciar més clarament que el nen, no volia caminar sol. Semblava que no tenia interès per aconseguir moure’s per sí mateix. Es podia posar en situacions de risc de perdre l’equilibri sense adonar-se’n del perill implícit, per que n’estava segur que la mare el subjectaria. Es dirigia a la mare amb gest exigent i la mare el justificava dient que era insegur a l’hora de deixar-se anar.

En sessions posteriors de seguiment es van començar a notar les dificultats del nen per a tolerar qualsevol contratemps: no acceptava cap tipus de límit. Es posava a plorar de manera incontrolada quan volia alguna cosa i no se li donava al moment.

La mare, en canvi, ho considerava tot normal. Si continuava assistint a les visites, era per que en el seguiment què li feien a l’hospital, li deien que tenia un retard psicomotor. Ella, però, el justificava i deia que cada nen té el seu temps per a fer les coses i que semblava que se n’oblidaven que havia estat prematur.

Varem començar a preguntar per l’autonomia i els hàbits en menjar i dormir. La mare va respondre que “tot molt bé”: pel matí es despertava a les onze per que s’havia adormit quan “ja no podia més”; de vegades, els pares, estaven esgotats i havien de “fer guàrdia” un dels dos, per aquest motiu.

Comentaven que mai havia plorat per anar-se’n a dormir, però des de feia unes setmanes, no volia anar al llit. La mare pensava que tenia por. Havia llegit que no és bo passar per aquesta experiència i per això “aguantaven” fins que s’adormia al saló i, llavors, el portaven a l’habitació. Feia unes nits què es despertava plorant i acabava dormint al llit dels pares. La mare creia que no era bo que s’acostumés a dormir amb ells, però no volia que el fill passés por, ja que quan ella era petita i inclús en l’actualitat, no pot dormir sola. Si el seu marit no hi és, ha de deixar encesa la televisió.

De l’alimentació, explica que menja molt bé i de tot. Quan se li demana que expliqui com ho fa, diu que als 8 mesos va introduir la fruita i que s’ho pren tot en biberó. No accepta la cullera i la mare li dóna el menjar en braços. El nen, no agafa el biberó i, només beu en got l’aigua. Al preguntar-li per aquest aspecte, li criden l’atenció les preguntes i ens planteja si havia de menjar d’altra manera. Se li pregunta si ha pensat en algun moment oferir-li el menjar amb cullera i/o a trossets, sense triturar. Respon que no, per que el pediatre li ha dit que el més important és que mengi la quantitat què està estipulada i que no es preocupi per que ja canviarà i menjarà correctament més endavant.

Relata que ha llegit el llibre de “Mi niño no me come” i que està d’acord en no forçar ni obligar al nen a acceptar el què no li agrada. S’estima més que mengi d’igual manera per que se n’assegura que no perdrà pes. Insisteix en que menja bé i que no ha pensat en cap moment fer-ne canvis. Aquí es mostra, de manera evident, que la mare fa seva la concepció organicista respecte l’alimentació què em nombrat anteriorment.

Podem constatar que a la escassa autonomia motriu s’hi afegeixen altres símptomes, relacionats amb la manera de ser educat el nen. I, també, el que, en un primer moment, semblava adequat en la relació entre pares i nen, posteriorment, quan els pares havien d’ensenyar al fill a afrontar els canvis, a acceptar les dificultats i encarar les frustracions (o haver d’assumir alguns riscos per si mateix), no prenen una funció orientadora, no deixen que el fill es trobi amb les dificultats per que cerqui recursos per a superar-les i li deixen prendre decisions què no li són pròpies. Per això presenta dificultats per a separar-se i per a fer front als canvis i als aprenentatges.

La intervenció amb la mare va consistir en que se’n pugues adonar de les dificultats que presentava el seu fill per a independitzar-se i fer-se autònom, no solament en l’aspecte motriu , si no també en d’altres del seu desenvolupament. Semblava que en el moment en què el nen mostrava dificultats en la separació, no el podessin sostenir i ajudar a créixer. Per una banda, no li demanaven que fes un esforç i, per altra, no li posaven límits per no sentir-lo plorar. Quan el veien plorar, els recordava la situació de fragilitat en el moment de néixer, situació què havien intentat passar per alt i donar per oblidada.

El poder-ne parlar i relacionar els diferents símptomes què presentava el nen: el comportament d’exigència cap a la mare, el fet de no dir-li mama, que no respongués quan se’l demanava, que no obeís , la indisposició per assumir un cert risc i aconseguir el desplaçament sense ajut, el no poder dormir sol i que li passés com a la mare, que no acceptés menjar com un nen de la seva edat i rebutgés els canvis en l’alimentació..., relacionar aquests símptomes amb la manera de fer i de ser dels pares, va ser el què va permetre assumir una posició diferent envers el seu fill.

Poder dir que no al nen quan aquest es mostra exigent amb ells, demanar-li una certa renúncia a les seves comoditats, presentar-li les coses de manera que les pogués abordar, va permetre la resolució de determinats conflictes: l’autonomia per anar a dormir, menjar com a ells, començar a caminar i l’aparició de les primeres paraules.
La situació va anar canviant i la mare, al cap d’uns mesos, va demanar parlar amb el psicòleg per a qüestionar les seves pors, què li provocaven una gran paràlisi en d’altres situacions de la seva vida.
Dir “no”, implica una renúncia per part del nen a una aparent seguretat, pròpia de la relació d’exigència-dependència, però acceptar aquesta renúncia li permet pensar, rectificar i aprendre.

El fet que els nens puguin expressar la incomoditat que els hi representa haver d’assumir els límits, les negatives, les prohibicions, els pot ajudar a sentir-se compresos i escoltats. Però escoltar el seu malestar no implica, per part del que escolta, una permissivitat.

Alguns pares, amb el ideal de ser pares modèlics, volen estalviar als fills qualsevol frustració, qualsevol adversitat i fan una interpretació precipitada del què veuen en el nen. De vegades, volen que el fill no passi per les mateixes dificultats que ells han sofert i li volen estalviar el suposat patiment. Llavors, s’anticipen, amb la seva intervenció, a que el nen disposi del seu temps per a trobar-se amb la dificultat. El nen requereix un temps per a veure què en pot fer amb els obstacles que se li presenten i assajar alguna solució. Requereix fer la seva experimentació per a poder gestionar les coses a la seva manera, i si no se’n surt, expressar les seves necessitats i demanar, no exigir, la ajuda de l’altre. Això, implica una espera per part dels pares. Una espera què els pot ajudar a tenir més elements per a entendre el que li passa al fill i veure de quina manera poden respondre-li, no tant en funció del que els pares li suposen si no a partir dels elements què el fill presenta.

La espera dels pares, el no anticipar-se al nen, pot donar lloc a la espera del nen i que el nen se’n faci càrrec de les seves coses. També hi la espera dels professionals. Una espera que permeti escoltar, i no precipitar-nos en diagnosticar, interpretar i curar, encara que això soni de manera contradictòria amb els temps actuals en els què impera la exigència de solucionar-ho tot i al moment.

La espera d’uns i d’altres, implica assumir un no en relació a no practicar un intervencionisme en el terreny de l’altre i propiciar la delimitació i respecte de l’àmbit de cadascú. Cadascú se’n pot fer càrrec del que li correspon. És la manera d fer-se responsable. És la manera de passar d’una relació marcada per la exigència a una relació regulada per la co-responsabilitat i respecte per l’altre.

En aquest cas, quan els pares van poder iniciar el treball de reflexionar, pensar en la seva implicació en els símptomes que presentava el seu fill, van poder diferenciar entre ells i el fill, el què ells havien viscut i la situació conflictiva en què es trobava el fill en aquest moment. Un cop reconeguda aquesta diferència, van poder pensar les coses relacionades amb el fill des d’una altra perspectiva. Al diferenciar entre ells i el seu fill, assumien el no invadir el terreny del fill i al mateix temps li podien dir “no” al fill, “no” a la seva exigència què li permetés fer front a les seves pors i, en el fons, a assumir el seu desig.

Les preguntes del professional, han estat l’eina principal amb la què ha intervingut aquest per a propiciar que els pares podessin reflexionar sobre la seva implicació en els conflictes diversos en la educació del fill. Amb la pregunta, el professional no passa a donar la resposta què ha de ser la solució del problema. La pregunta ha de provocar que siguin els pares els què trobin les pròpies respostes. El treball del professional està en saber formular i argumentar unes preguntes què donin peu als pares a elaborar unes respostes, o intentar buscar-les, a partir de les què poden abordar d’altra manera els problemes que es presenten en la relació amb el fill. En aquest cas, al mare, a partir de l’abordatge de la fisioterapeuta, amb les seves preguntes i intervencions, va poder demanar ajuda al psicòleg per a treballar en aquesta direcció.

Gràcies per la vostra atenció.


Miquel Gòmez Marcillas. Psicòleg clínic del CDIAP Mollet
Ascensión Martín Diez. Fisioterapeuta-psicomotricista del CDIAP Mollet