dilluns, 3 de novembre de 2008

Text de la conferència: El "no" i els límits: ingredients fonamentals en la construcció de la subjectivitat.


Manuel Baldiz Foz
Psiquiatra i psicoanalista
Supervisor del CDIAP de Mollet

Vull dir-vos, abans de tot, que és un honor i alhora un plaer el fet d’estar aquí, en aquesta jornada, i vull agrair als organitzadors que hagin comptat amb mi.

En el moment de començar a organitzar aquesta jornada vàrem tenir clar que en l’actualitat és cada cop més urgent i necessari reflexionar a fons sobre el paper que juguen els límits en l’educació i en la vida.
Molts pares i mares, i també molts educadors i educadores, es fan preguntes al voltant de la importància de posar límits, però molt sovint no tenen massa clar com fer-ho, quan fer-ho i per què fer-ho.
En aquesta jornada pretenem reflexionar sobre aquest assumpte, pensant (des de diverses perspectives) en el què suposa per als professionals, i també per als nens i per els pares i les mares, poder dir “No” a determinades exigències i demandes, i les conseqüències del “No” i dels límits en el desenvolupament dels infants i en la seva futura salut mental.

Us llegiré ara tres frases
1- “La nostra joventut és afeccionada al luxe i mal educada, no fan cas a les autoritats i no tenen el més mínim respecte per la gent gran. Avui en dia els nostres fills són uns tirans i no s’aixequen quan entra una persona anciana”

2- “El nostre món ha arribat a un punt crític. Els joves ja no escolten als seus pares. La fi del món no pot estar massa lluny”

3- “Els joves d’avui son malfactors i ociosos. Ja no seran mai com el jovent d’abans”

Aquestes tres frases, malgrat ser una mica apocalíptiques, podrien ser signades per molts ciutadans actuals, fins i tot per alguns de nosaltres mateixos.
I sabeu de qui son?. La primera és de Sòcrates, filòsof grec nascut quatre-cents anys abans de Crist. La segona, d’un altra grec il·lustre, Hesíode, set-cents anys abans de la nostra era. I la última es tracta d’una inscripció trobada en un got d’argila a les runes de Babilònia amb una antiguitat aproximada de 3 mil anys.

Amb aquestes referències, i amb d’altres semblants, es podria sostenir que les dificultats entre les generacions han existit sempre i que la educació, com ens deia Freud, no deixa de ser una tasca amb un punt d’impossible. Alguns fan servir referències com aquestes per concloure un missatge que diria més ó menys: “pares i mares, relaxeu-vos per què sempre ha estat així”.

És cert?. Depèn. S’imposen algunes precisions importants. Hem de tenir present que els textos que he llegit es refereixen fonamentalment als adolescents i els joves, però potser la gran novetat de les últimes dècades, en contrast amb el que ha passat al llarg de la història, és que les dificultats apareixen cada cop més precoçment.
Els nens petits són cada cop més difícils de manegar i els pares i les mares -i els mestres i les mestres- no saben com adreçar-los i contenir-los. Nens i nenes que porten de corcoll als pares i els educadors, que imposen com si fossin dictadors el que volen menjar i el que no, que cada nit és un esforç quasi sobrehumà dur-los al llit perquè volen quedar-se veient la televisió; alguns es comporten amb agressivitat amb els companys de classe, d’altres insulten constantment fins i tot als propis pares, etc...
Un dels símptomes més significatius d’aquest fenomen contemporani és l’explosió espectacular de casos diagnosticats com a dèficit d’atenció amb hiperactivitat, que en alguns casos s’està convertint en una mena de “calaix de sastre” en el que es fiquen tota mena de trastorns de la relació entre els nens i els pares. Un altre símptoma molt curiós són aquests programes televisius com la “Super-Nanny”i d’altres semblants en els que una suposada experta es fica a casa d’una família i –després d’observar les interaccions familiars- els suggereix una sèrie de pautes de conducta per a tractar de contenir a les disbauxades criatures.
Moltes circumstàncies socials estan incidint clarament en aquest canvi. Tot i que en algunes de les ponències es parlarà de com els canvis culturals incideixen de manera directa en les creixents dificultats en relació a la criança i l’educació, voldria dir també algunes coses al respecte.
Fa temps quan les mares anaven a recollir als nens i nenes a la sortida del “cole” ó de l’escola bressol els hi preguntaven “T’has portat bé?”. Què els hi pregunten ara quan els recullen: “T’ho has passat bé? T’has divertit?”. Si us fixeu bé, és un canvi radical. Ens hem passat d’un extrem a l’altre. Potser hi hauria un virtuós punt mig que podria expressar-se en la pregunta: “Has aprés moltes coses? Has fet coses interessants?”.
És només un exemple, i com a tot exemple té les seves limitacions, però reflecteix bé aquest moment tant particular de la cultura occidental en el que allò prioritari sembla ser el passar-s’ho bé i prou.

Els límits i el “no” permeten la constitució de l’infant com a subjecte diferenciat dels altres. Li ajuden a construir una identitat pròpia i a prendre consciència de l’espai i del temps.
Sabem que el nen ó la nena, en una primera etapa de la vida, estableix un vincle molt estret amb la mare, un vincle que podem qualificar de “narcisista” sense que hagi cap connotació negativa en aquest terme en aquesta etapa primitiva del desenvolupament. Però de manera progressiva aquest vincle tant fusional i primerenc s’ha d’anar trencant i donant pas a la socialització a través del que, teòricament, definim com a “funció paterna” tot i que és una funció que pot ser exercida per molt diverses persones....
No sempre hem de complaure en tot als nostres fills. Una de les claus de la educació rau precisament en que les criatures aprenguin que no tot és possible, que no tot es pot aconseguir de manera immediata, i que no sempre hem de tenir accés directe a tot allò que volem.
Des d’una perspectiva psicoanalítica podem dir que en l’actualitat estem educant nens i nenes pel gaudi de la immediatesa, però no pel desig, i això és una veritable llàstima. La dinàmica del desig és fonamental de cara a la vida madura i adulta; saber desitjar és saber projectar-se, saber tenir perspectives, plans, fantasies...
La bona utilització del “no” és una magnífica vacuna psíquica, una inversió a llarg termini que els fills ens agrairan algun dia.

Per què a molts pares i mares els hi costa tant posar límits i dir que no?.
La por a perdre la estimació dels fills és una de les raons, però heu de saber que encara que els fills estiguin contrariats ó enfadats per que no els heu deixat fer una cosa determinada això no vol dir ni molt menys que us hagin deixat d’estimar.
També està influint molt el fet de que en les darreres generacions de pares i mares molts han volgut exercir la maternitat i la paternitat de manera oposada, contrària, a com van rebre l’educació per part dels seus propis pares i mares. Si van patir un excés d’autoritat ó unes normes excessivament arbitraries i repressives, tracten de fer-ho exactament a l’inrevés sense aturar-se a pensar massa quines són les veritables necessitats educatives, i confiant d’una manera simptomàtica en allò que cada cop se sent més de que “l’important és que sigui feliç”.

Una carta al director d’un prestigiós diari deia el següent:
“Com a mare que sóc de tres fills petits, escric aquesta carta per a denunciar la nova religió de la nostra societat: el culte al nen com a bé suprem. Cada dia em costa més aplicar als meus fills els criteris d’educació raonable que els meus pares em van aplicar i que m’han estat molt útils: amor i disciplina a parts iguals, combinats amb unes dosis de sacrifici i de treball. Si faig un cop d’ull al meu voltant em quedo perplexa: famílies amb dificultats serioses d’arribar a fi de mes però que porten els seus fills a Eurodisney i amb vestits de marca; festes d’aniversari sense cap mena de mesura per a nens que son gairebé nounats, mares que totes les tardes fan els deures dels seus fills (sí, els “fan”, que no és el mateix que “ajudar a fer”), regals a dojo i de preus d’escàndol, primeres comunions que semblen casaments, avis i àvies en edat de descansar i gaudir de la jubilació però que estan mig esclavitzats a causa dels néts i les netes, etcètera etcètera...
Diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits, però és que ja fa temps que molts pares s’han deixat portar i han perdut completament el rumb. I així, amb la col·laboració silenciosa de tots, la nostra societat està fabricant petits tirans que es vindran avall amb la primera dificultat que la vida els hi plantegi”.
És difícil dir-ho amb més claredat.
I davant d’aquest “panorama” la psicoanàlisi ens ajuda a reflexionar com tots i totes estem concernits, com tots i totes en som una mica responsables.
I és el moment idoni per aclarir que quan apel·lem a la responsabilitat dels propis subjectes, o de les famílies, respecte dels seus malestars i dels seus símptomes, això no ha d’implicar una culpabilització. És el retret que se’ns fa en ocasions. Per tant, hem de ser prudents en aquest punt, però decidits alhora. Responsabilitzar-se vol dir poder donar respostes particulars, íntimes, de com cadascú està concernit e implicat en allò que el fa patir. L’escolta analítica ofereix als subjectes un espai únic en el que poder desplegar les raons i les causes que no remeten solament a la biologia o a l’Altre social, sinó a allò que Freud anomenava l’altra escena: l’inconscient. Reconèixer la responsabilitat que cadascú té del seu gaudi i dels seus símptomes és un pas alliberador malgrat que no sempre sigui fàcil. Reconèixer com les nostres contradiccions han influït decisivament en els problemes de comportament dels nostres fills és un pas essencial per a començar a modificar la situació que ens atormenta.

El psicoanalista més important després de Freud, Jacques Lacan, va predir un fenomen cada cop més evident i el va anomenar “el declivi de la funció paterna”. En l’actualitat bastants sociòlegs descriuen també una clara caiguda del model clàssic d’autoritat paterna. En aquest declivi i aquesta caiguda han influït enormement el moviment d’alliberament de la dona i també el progrés de la ciència (penseu per exemple en les tècniques de reproducció assistida que fan esclatar el model tradicional de família, i ja no diguem-ne quan s’estenguin les tècniques de clonació).
Respecte de la famosa caiguda dels ideals de la que es parla tant, hem de intentar precisar. El que sembla estar succeint no es tant la desaparició dels ideals si no més aviat una pluralització dels ideals.
Hem passat en poc temps d’un paradigma que ens deia que havíem vingut a aquest món a patir (una vall de llàgrimes) a un altre, foscament entrellaçat amb els imperatius de la societat de consum, que ens diu que hem vingut a aquest món a passar-ho bé, per gaudir. I constatem dia a dia els que ens dediquem a la clínica i a això que es diu “salut mental” com aquesta paradoxal exigència de gaudir a tota costa està tenint efectes clínics indiscutibles en moltes persones, tant adultes com criatures. Al mateix temps els progressos de la tècnica i la globalització ens impulsen a la pràctica de la avidesa: tot s’ha de tenir a l’abast i tot ha de ser més ràpid, més gran i més espectacular que mai.

La nostra posició com a experts del psiquisme i de l’anomenada “salut mental” no ha de ser ni totalment pessimista i alarmista ni totalment tranquilitzadora. No ens hem d’instal·lar en la paràlisi del pessimisme però tampoc podem enganyar-nos creient que vivim el millor dels móns possibles.
Respecte del declivi de la funció paterna, no es tracta evidentment de tornar al passat. No ens hem de fer còmplices d’aquests moviments socials neo-conservadors que reivindiquen la tornada a un pare fort i repressiu (moviments sobre tot nord-americans, però –com sempre passa- acabaran tard ó d’hora per arribar a casa nostra).

No hem de confondre mai l’autoritat amb l’autoritarisme. L’autoritarisme acostuma a ser un exercici d’autoritat completament arbitrari que, en el fons, amaga el fet de que no es basa en una veritable autoritat.
Pel contrari, una veritable autoritat és aquella que no s’exerceix des del caprici ó des del poder absolut, és aquella que suscita respecte en comptes de por o rebuig.
Però des de fa uns anys s’ha produït una mena de desprestigi de l’autoritat tan fort que ens obliga a tornar a pensar els seus fonaments. Hem de dignificar un altre cop el bon exercici de l’autoritat, fer-ho més digne, com quan per exemple diem que una persona és una “autoritat” en alguna matèria, és a dir que sap molt d’alguna cosa...
Els pares i les mares són, d’alguna manera, els “autors” de la existència dels nens i les nenes, almenys en les primeres etapes de la vida. Això no vol dir, evidentment, que l’esmentada condició els doni carta blanca per a poder desenvolupar l’autoritat amb els fills de qualsevol manera. Però tampoc podem oblidar que en molts moments, sobre tot quan els fills son molt petits, estan obligats a decidir-ho tot pels fills.
Alguns autors (no psicoanalítics) classifiquen als pares d’acord a les maneres d’exercir l’autoritat i proposen quatre tipus diferents (que també podríem aplicar als docents i els que s’ocupen de l’ensenyament): autoritaris, permissius, “passotes” i “autoritatius”. En algunes èpoques recents, i sobre tot en certs àmbits socials i culturals, es creia que el millor model era el dels permissius ó fins i to els dels passotes, però les dificultats creixents que estem tenint amb els adolescents contemporanis han posat seriosament en dubte aquesta idea. El quart tipus, els anomenats “autoritatius” (que és un neologisme, una paraula nova inventada a partir del anglès “authoritative”) es suposa que son aquells que conjuguen harmoniosament la fermesa i la tendresa, el foment de la independència i alhora el respecte per les normes.
Com és obvi, els defensors d’aquesta classificació consideren que aquest model és el millor, el més beneficiós per als fills. Des de la psicoanàlisi podem fer, no obstant, alguna matisació. Per regla general no existeixen formes pures en les famílies reals, és a dir que es donen mixtures dels diferents estils, formes barrejades. Els éssers humans som éssers complexos, plurals, contradictoris fins i tot, i això fa que un mateix pare (ó una mateixa mare) pugui ser a la vegada molt permissiu en determinades qüestions i molt intolerant en d’altres, per raons personals no del tot conscients ó no del tot elaborades subjectivament.
No hi ha pares perfectes. La perfecció no existeix, i menys encara en una tasca tan peculiar i complicada com és l’ofici de ser mare ó pare. Els pares “autoritatius” no deixen de ser un ideal, molt bonic sens dubte, però impossible d’abastar al cent per cent malgrat que molts pares i educadors intentin honestament d’apropar-se al màxim. No és casual que aquests teòrics s’hagin inventat una paraula que no existia per tractar d’anomenar aquesta modalitat idealitzada de fer de pare.
L’experiència psicoanalítica ens demostra que fins i tot en les persones adultes que en la seva infantesa van tenir una bona relació amb els seus pares, quan parlen de les seves experiències, inevitablement apareixen algunes queixes ó alguns laments retroactius, referits a alguna vivència d’un “massa” (massa rigidesa, massa por, massa control, massa sobreprotecció) ó bé d’una manca, d’alguna petita insuficiència (d’autoritat, d’expressions d’afecte, de comunicació en determinats temes, de protecció, etc...).
Que quedi clar: no existeix la perfecció en l’ofici de la paternitat, per molt que alguns llibres que circulen pel món prometen ensenyar als adults uns quants consells de sentit comú (generalment d’un estil molt nord-americà) amb el propòsit d’arribar a l’excel·lència en la funció paterna i educativa.
Per últim, podríem assenyalar també com en aquests temps una mica frívols que ens està tocant viure, escoltem amb freqüència una apel·lació a la anomenada “autoestima” com a clau de superació de quasi tots els malestars. És un terme que s’ha convertit en una mena de fetitxe ó d’emblema de la post-modernitat, però no sempre s’utilitza d’una manera adient. Encara i amb el risc de que se’ns acusi als psicoanalistes de ser uns “aguafiestas” ó de voler nedar a contracorrent, convé advertir que no sempre el més adequat és incentivar l’autoestima ja que, en alguns casos, l’únic que així aconseguim és alimentar encara més el sinistre narcisisme amagat en la gran majoria dels subjectes.
L’educació dels nostres fills i filles ha d’adreçar-se també cap al respecte i l’estima pels altres, el que podríem anomenar “hetero-estima” (no en el sentit de la “heterosexualitat”, òbviament, si no en el sentit d’una veritable obertura cap als demés, d’un deixar de mirar-se tant el melic), i em de tenir ben clar que no és possible una estimació autèntica dels altres sense una incorporació adequada dels límits.

Gràcies per la vostra atenció