Els entrebancs en l’educació dels joves és un fet conegut des de fa molt de temps, quasi des de sempre, però una preocupant novetat de les últimes dècades, en contrast amb el que ha passat al llarg de la història, és que les dificultats apareixen cada cop més precoçment. Els nens petits són cada vegada més difícils de manegar, i els pares i les mares, i el personal docent, no saben com adreçar-los ni com contenir-los.
La explosió de síndromes com el suposat dèficit d’atenció (i altres) s’inscriu de ple en aquesta dinàmica.
Fa temps quan les mares anaven a recollir als nens i nenes a la sortida de l’escola bressol ó del col·legi els hi preguntaven “T’has portat bé?”.
Què els hi pregunten ara (en el 2008) quan els recullen: “T’ho has passat bé? T’has divertit?”. Si us fixeu bé, és un canvi radical. Ens hem passat d’un extrem a l’altre. Potser hi hauria un virtuós punt mig que podria expressar-se en la pregunta: “Has aprés moltes coses? Has fet coses interessants?”.
És només un exemple, i com a tot exemple té les seves limitacions, però reflecteix bé aquest moment tant particular de la cultura occidental en el que allò prioritari sembla el passar-s’ho bé i prou.
Hem passat en poc temps d’un paradigma que ens deia que havíem vingut a aquest món a patir (una vall de llàgrimes) a un altre, foscament entrellaçat amb els imperatius de la societat de consum, que ens diu que hem vingut a aquest món a passar-ho bé, a gaudir sense límits. I constatem dia a dia els que ens dediquem a la clínica i a això que es diu “salut mental” com aquesta paradoxal exigència de gaudir a tota costa està tenint efectes clínics indiscutibles en moltes persones, tant adultes com criatures. Al mateix temps els progressos de la tècnica i la globalització ens impulsen a la pràctica de la avidesa: tot s’ha de tenir a l’abast i tot ha de ser més ràpid, més gran i més espectacular que mai.
Els límits i el “no” són fonamentals ja que permeten la constitució de l’infant com a subjecte diferenciat de l’adult. També l’ajuden a prendre consciència de l’espai i del temps.
No sempre hem de complaure en tot als nostres fills. Una de les claus de la educació rau precisament en que les criatures aprenguin que no tot és possible, que no tot es pot aconseguir de manera immediata, i que no sempre hem de tenir accés directe a tot allò que volem.
Des d’una perspectiva psicoanalítica podem dir que en l’actualitat estem educant nens i nenes per al gaudi de la immediatesa, però no pel desig, i això és una veritable llàstima. La dinàmica del desig és molt important de cara a la vida adulta; saber desitjar és saber projectar-se, saber tenir perspectives, plans, fantasies...
La bona utilització del “no” és una magnífica vacuna psíquica, una inversió a llarg termini que els fills ens agrairan algun dia.
La psicoanàlisi ajuda a que tothom es faci responsable de la part que li pertoca en les dificultats que se li presenten a la vida. Quan ens arriben pares i mares desbordats pels seus infants i des de la nostra escolta apel·lem a la responsabilitat dels propis subjectes i de les famílies, això no ha d’implicar una culpabilització. És el retret que se’ns fa en ocasions, i no és així. Hem de ser prudents en aquest punt, però decidits alhora. Responsabilitzar-se vol dir poder donar respostes particulars, íntimes, de com cadascú està concernit e implicat en allò que el fa patir.
L’escolta analítica ofereix als subjectes un espai únic en el que poder desplegar les raons i les causes que no remeten solament a la biologia o a l’Altre social, sinó a allò que Freud anomenava l’altra escena: l’inconscient.
Reconèixer la responsabilitat que cadascú té del seu gaudi i dels seus símptomes és un pas alliberador, malgrat que no sempre sigui fàcil. Des d’aquesta perspectiva és important preguntar-se: Per què a molts pares i mares els hi costa tant posar límits i dir que no?.
La por a perdre la estimació dels fills és una de les raons, però heu de saber que encara que els fills estiguin contrariats ó enfadats per que no els heu deixat fer una cosa determinada, això no vol dir ni molt menys que us hagin deixat d’estimar.
També està influint d’alguna manera el fet de que en les darreres generacions de pares i mares molts han volgut exercir la maternitat i la paternitat de forma oposada a com van rebre l’educació per part dels seus propis pares i mares. Si creuen que van patir un excés d’autoritat ó unes normes excessivament arbitraries i repressives, tracten de fer-ho exactament a l’inrevés sense aturar-se a pensar massa quines són les veritables necessitats educatives, i confiant d’una manera simptomàtica en allò que cada cop se sent més de que “l’important és que sigui feliç”.
Amb la col·laboració silenciosa de tots, la nostra societat està fabricant “petits tirans” que en molts casos es vindran avall amb la primera dificultat que la vida els hi plantegi.
En aquests temps alhora frívols i dramàtics que ens està tocant viure, escoltem també amb freqüència una apel·lació a la anomenada “autoestima” com a suposada clau de superació de tots els malestars. Encara i amb el risc de que se’ns acusi als psicoanalistes de ser uns “aguafiestas” ó de voler nedar a contracorrent, convé advertir que no sempre el més adequat és incrementar aquesta mitificada autoestima, ja que, en alguns casos l’únic que així aconseguim és alimentar encara més el sinistre narcisisme amagat en la gran majoria dels subjectes.
L’educació dels nostres fills i filles ha d’adreçar-se també cap al respecte i l’estima pels altres, i no és possible una estimació real dels altres sense una incorporació adequada dels límits.
Manuel Baldiz
Psiquiatre i psicoanalista
Supervisor del CDIAP de Mollet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada