Enguany, la Marató de TV3 va destinada a les "Malalties mentals greus". Hem d'agraïr que es tingui en compte la salut mental i que s'hi dediqui aquesta campanya. En el què no n'estem gaire d'acord és amb alguns dels criteris què es mostren en la campanya divulgativa. Considerem que se'n pot fer una crítica constructiva i per això recolzem l'escrit què la Plataforma per a la Defensa de les Pràctiques Psicoanalítiques, ha dirigit als responsables de la campanya de la Marató de TV3, què és el següent:
Sr.Albert Sáez
President del Patronat de la Fundació La Marató TV3
Sr. Xavier Abad
Director de La Marató TV3
Ganduxer 117
Barcelona 08022
Senyors,
Des de la Plataforma per a la Defensa de les Pràctiques Psicoanalítiques volem mostrar la nostra preocupació i malestar per l’enfocament que es vol donar a les malalties mentals greus en la Marató 2008, que enguany hi està dedicada.
També volem fer constar les nostres reflexions en la confiança de què siguin considerades pels seus responsables i evitar així els efectes adversos que es puguin produir sobre els usuaris i les seves famílies.
Des de la nostra perspectiva, la campanya de difusió de la propera Marató de TV3, “Malalties mentals greus” està basada en un conjunt de premisses discutibles i problemàtiques:
- El títol fa referència a l’existència de malalties mentals greus. Ara bé, com saben els professionals de la salut mental, inclosos els components del consell assessor de la Marató, actualment no s’utilitza el terme “malaltia” ja que planteja molts problemes epistemològics, els quals encara no s’han pogut resoldre. Per aquesta raó, el DSM III, publicat l’any 1980, va renunciar explícitament a emprar aquest terme i el va substituir pel de “trastorn”. És així com els manuals i textos de psiquiatria parlen de “trastorns mentals” i no de malalties mentals.
- En segon lloc, el títol utilitza l’adjectiu “greus”; que implica no solament gravetat clínica sinó també consum de recursos sanitaris i socials i considerables repercussions en la vida dels pacients i de les seves famílies. Ara bé, un dels problemes inherents a l’estigmatització és considerar que totes les “esquizofrènies”, o la major part, tenen mal pronòstic i, a més, que aquest es deriva de la pròpia naturalesa del trastorn. No obstant, les coses són més complexes ja que, en moltes ocasions, el pronòstic és molt més optimista, sobretot si les modalitats de tractament tenen en compte els propis recursos del pacient i la seva subjectivitat
- D’altra banda, col·locar en el mateix calaix les esquizofrènies, les depressions i les ansietats, com problemes greus constitueix un error ja que les distorsions del judici de realitat que es poden donar en les primeres, no es donen en les depressions ni en les ansietats. Pel que fa al camp de la infància, considerar el TDAH com un problema greu al costat dels autismes també és un error ja que es tracta de trastorns molt diferents tant per la seva naturalesa com pel seu pronòstic.
- En tercer lloc, la Marató posa molt d’èmfasi en els aspectes neurobiològics i genètics però deixa de banda els aspectes socials i familiars, molt rellevants també en la gènesi dels problemes mentals. Cal tenir present que des del camp de les neurociències es ve assenyalant que l’era del genoma ja s’ha acabat i que ara s’inicia l’era de l’ambioma, és a dir, l’era que estudia els aspectes de l’entorn que contribueixen a desencadenar molts problemes de salut mental. A més, els aspectes de prevenció es centren bàsicament en les dinàmiques de l’entorn del pacient, cosa que no solament s’emfatitza des de la psicoanàlisi sinó també des d’altres models teòrics. Es tracta d’aspectes en els que disciplines com la psicologia social, la sociologia i l’antropologia estan fent aportacions de gran interès.
- Finalment, i fent-nos partícips de les inquietuds de les famílies i dels propis usuaris, hi ha un aspecte ètic que no es pot menysprear: els trastorns mentals, greus o no greus, són sempre causa de patiment i de soledat, tant pel propi pacient com per la seva família. Banalitzar o crear espectacle potser pot contribuir a augmentar els nivells d’audiència però, alhora, pot ferir la sensibilitat dels pacients i dels seus familiars. Entenem que el respecte està per sobre de qualsevol altra consideració i és en aquest sentit que considerem la necessitat inexcusable de mostrar el problema del trastorn mental també en la seva dimensió dramàtica i de patiment pel subjecte, tot recordant que hi ha moltes persones que, malgrat la “gravetat” del seu problema han pogut mobilitzar els seus propis recursos psicològics i assolir una sortida digna. Aquesta sí que és una manera de dissoldre l’estigmatització.
Ben cordialment,
Plataforma per a la Defensa de les Pràctiques Psicoanalítiques.
Desembre de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada