dilluns, 3 de novembre del 2008

Text de la comunicació: Dir "no" per poder créixer.

Exposició de Pietat Abizanda

Adoración Granados escenifica el conte "No, no y no".


El procés de desenvolupament durant la primera infància passa per diferents etapes evolutives. El pas d’una a l’altra es dóna gràcies a la integració d’uns límits normatius que promouen la necessària separació i diferenciació de l’infant respecte a l’adult. És així com assoleix l’autonomia necessària per evolucionar, créixer i aprendre.

Tots els que tractem amb infants petits hem pogut comprovar infinites situacions en què comencen a utilitzar “el No”. Observem que, al principi, ho fan de forma exagerada amb un to obstinat i tossut que de vegades pot fer gràcia, però també pot arribar a ser esgotador.

El concepte de la negativitat i la seva incidència en el comportament humà ha estat estudiat des de les diferents teories de la psicologia i la psicoanàlisi. Són de destacar les aportacions de Sigmund Freud, que en el seu article sobre “la negació” li dóna un paper molt rellevant en el mecanisme de la repressió i de l’inconscient com a estructura bàsica del psiquisme humà.

René Spitz, des de les seves investigacions sobre les primeres etapes evolutives, destaca l’aparició del “No” semàntic com un gran organitzador psíquic que marca l’inici de la consciència de “sí mateix” i la gènesi de la comunicació humana.

El psicoanalista J. Lacan, fa especial esment en la incidència del llenguatge en l’estructuració de la personalitat, doncs considera al subjecte humà com un “efecte de llenguatge”.

François Doltó, psicoanalista d’infants, assenyala l’aparició del “No” com una etapa absolutament necessària, destacant la importància de l’entorn familiar en el desenvolupament global del nadó. Mare i fill es configuren, des d’un principi, com una unitat simbiòtica d’intima relació dual. Doltó preconitza la necessària alternança entre la presència i l’absència materna per assegurar l’aparició del llenguatge en l’infant, i el paper imprescindible del pare com a element separador que facilitarà aquest procés.

Sabem que els primers “Nos”, que normalment apareixent en el 2n any de vida, s’interpreten com les primeres manifestacions de voluntat pròpia i conscient. No obstant, quan això succeeix, encara cal que l’infant faci un trànsit maduratiu i simbòlic perquè els seus ”Nos” arribin a ser una veritable expressió de desig subjectiu i autònom.

Així doncs, els primers “Nos”tenen més la intencionalitat de voler oposar-se a l’altre per reafirmar-se en la pròpia identitat, que no pas la manifestació d’un autèntic desig. Per tant cal ser tolerants a les manifestacions verbals del “No” infantil i respectar la seva expressió que, en cap cas, no vol dir consentir a la seva voluntat. Els nens petits tenen dret a expressar-se, però és cosa de l’adult decidir.

El fet que l’infant creixi desenvolupant una subjectivitat pròpia que li permeti créixer i evolucionar amb normalitat depèn, en gran mesura, de com sigui el seu trànsit per aquesta etapa i que ve marcada també per la relació emocional que s’estableix des del primer moment amb el seu entorn familiar.

Les primeres experiències de satisfacció entre mare i fill són molt determinants per la seva futura personalitat. Així doncs, les vivències traumàtiques d’angoixa i desemparança que suposen la pèrdua precoç d’una presencia materna durant el primer any de vida, poden marcar-lo molt.

Però també sabem que si la mare està massa present i disponible a satisfer d’immediat les demandes del seu fill, vol dir que poques vegades li dirà que “No” i poques vegades el farà esperar. En aquest cas, la demanda de l’infant es transforma en ordre per a ella que ha de complir d’immediat sense poder-s’hi oposar. Aquest fet crea una dinàmica en què ni la mare ni el nen poden separar-se emocionalment i les possibilitats que finalment això derivi en un vincle angoixant d’extrema dependència són molt altes, amb efectes desfavorables tant per la mare com pel seu fill.

Els progenitors també fan demandes educatives a l’infant. Quan creuen que és el moment, li poden demanar p.e.que controli les seves necessitats fisiològiques, que aprengui a utilitzar els coberts, que es vesteixi tot sol, etc.

Totes aquestes demandes fan necessària la introducció de límits normatius en forma d’ordres o de prohibicions les quals comporten inevitablement l’ús del “No”.
L’infant pot respondre dins de tot un ventall de possibilitats com són: consentir-hi, negar-se, transgredir, resistir-se, fer-se esperar, etc.

També des dels adults poden haver diferents respostes als “Nos”de l’infant: des de la mare que, a la primera negativa del seu fill, desisteix en el seu intent i se sotmet fàcilment a la voluntat de “Sa Majestat”, fins la que, pel contrari, li exigirà el compliment immediat i ineludible de la seva ordre impossada sense tenir en compte al seu fill com a persona, reduint-lo a ser un objecte sotmès a la seva voluntat .

Sabem que hem de desconfiar de suposades formules màgiques que a vegades ens proposen, per educar bé als nostres fills, però sí que podem afirmar que el més saludable és fugir d’actituds radicals o extremes, fora de tota mesura.

És així com la majoria de pares troben les seves particulars maneres, que normalment es recolzen en els models parentals que han tingut en la seva infància i que sovint actuen des de l’inconscient individual de cada progenitor.

Cal dir, també que, en l’actitud de l’infant, no tot és “educable” ja que es troba determinada pels efectes emocionals produits per l’existència d’una transmissió de pares a fills de caràcter simbòlic que es va expressant dia rera dia i que sovint també és de caire inconscient.

Així doncs, paraules, missatges, valors, gestos i formes d’interpretar la realitat, van passant de pares a fills i de generació en generació. Tot aquest bagatge té un caràcter molt determinant en la configuració dels vincles afectius i en la formació de la personalitat infantil. Evidentment aquesta “herència simbòlica” té efectes en el comportament del nen més enllà de les actuacions educatives que, amb més o menys encert puguin realitzar els pares.

Molts dels trastorns de causa psíquica que apareixen en la infància tenen el seu origen en processos inconscients que alteren i dificulten les relacions afectives i simbòliques que tenen lloc en l’entorn familiar.

Així doncs, conflictes familiars no resolts, patiments psíquics enquistats i dificultats de relació no verbalitzades, poden repetir-se i actualitzar-se de forma inconscient en la relació entre pares i fills i causar problemes. Però, com deia la François Doltó, el problema no és haver petit psíquicament sinó no haver pogut donar sortida i expressió el dolor psíquic.

Per això un dels eixos del treball en Atenció Precoç correspon el d’afavorir l’expressió parlada i la presa de consciència d’aquells continguts emocionals inconscients que estan pertorbant la qualitat dels vincles familiars. Aquest treball té com objectiu provocar efectes terapèutics en l’infant que n’ha quedat afectat.

Per últim volem destacar la importància del llenguatge i més concretament del “No”, com a eina psicoterapèutica. Durant el curs d’un tractament sovint cal dir ”No” al patiment psíquic que causa molts dels trastorns del desenvolupament infantil. És a través d’un ús determinat del llenguatge i sobretot del “No” que, com a paraula i acte, permet la sortida verbalitzada de continguts inconscients i promou les rectificacions subjectives necessàries per assolir la resolució dels trastorns emocionals.

A continuació us presentarem unes diapositives d’un conte infantil, molt adequat per l’ocasió, titulat “No, no i no!”. Es tracta d’una adaptació per poder exemplificar una situació típica de l’experiència infantil (el primer dia d’escola) on es visualitzen diferents versions del “No” i de com s’articulen amb el procés de separació entre mare i fill. També hem volgut mostrar la conflictivitat subjectiva que es produeix, exemplificada en el contrast entre el que diuen i el que pensen els protagonistes del conte.

Octubre-2008
Adoración Granados, Fuensanta Morales, Gemma Barnés i Pietat Abizanda.



Bibliografia treballada per la comunicació realitzada per Dora, Fuen, Gemma i Pietat:

-Juan D. Nasio “GRANDES PSICOANALISTAS” Introducción a las obras de Freud, Ferenczi, Groddeck, Klein,Winnicott, Doltó i Lacan. Edit. Gedisa
-S. Freud: LA NEGACION (1925) Obras Completas.
-P.H. Mussen, J.J. Conger i J. Kagan: DESARROLLO DE LA PERSONALIDAD EN EL NIÑO. Edit. Trillas
-Rene A. Spitz: “NO Y SI. SOBRE LA GENESIS DE LA COMUNICACIÓN HUMANA” Edit. Hormé SAE
-J. Lacan: “NOTA SOBRE EL NIÑO”
De la revista “El Analiticón” Edit. Correo-Paradiso
-Antonio de Ciaccia: “NOTA SOBRE EL NIÑO Y LA PSICOSIS EN LACAN”. Revista “El Analiticón” Edit. Correo-Paradiso
-FrançoiseDoltó: “LA DIFICULTAD DE VIVIR”. Edit. Paidós.
-FrançoiseDoltó: “SEMINARIO DE PSICOANALISIS CON NIÑOS”. Edit. Paidós
-FrançoiseDoltó: “PSICOANALISIS Y PEDIATRIA” Edit. Paidós.