Per la constitució subjectiva de la persona es important que hagi un límit. En un primer moment aquest límit marcaria una separació entre una mare i el seu fill i això permetria a la mare i al nen tenir-se en compte l’un a l’altre, de forma individual i no confondre’s entre ells. Tenir a l’altre considerat com un ser individual es poder-lo pensar com a diferent de un mateix, amb desitjos i apetències propis i això fa que se l’hagi d’escoltar i de tenir en compte fent possible així un diàleg entre dos que pugui arribar a la comprensió, al pacte, a la espera, a cedir als diferents desitjos, etc.
Aquest límit-separació entre el nen i la mare obra la porta a la introducció de la funció paterna i com a conseqüència també a la relació amb els altres. El subjecte ja no se sent tan subjectat per la mare, es pot sentir més lliure i a la vegada més responsable de les seves accions.
El pare, amb les seves funcions més socialitzadores també serà l’encarregat de posar certs límits als desitjos, demandes o exigències del petit. El pare i també la mare li hauran d’ensenyar les limitacions que comporta el fet de la vida mateixa, que no tot es possible, que no es pot fer tot, que no es pot tenir tot, que les coses no poden ser o fer de qualsevol manera, etc. S’entrarà així en el valor del límit en una qüestió més normativa.
Però ens preguntem els professionals que treballem amb l’atenció precoç: Que passa avui dia que el major nombre de demandes al nostre servei son per dificultats en el comportament i el que es deriva d’això?.
Què passa amb la dificultat dels pares de posar límits i exercir l’autoritat amb els fills?
Sembla que és la època en la que vivim la que no ens facilita limitar aquest gaudi (en la seva versió mes malèvola ) que implica el posar límits.
Fins als anys 80 als nens els valia l’autoritat del pare per obtenir un reconeixement o una desqualificació, però l’autoritat paterna avui dia, diu Vicente Verdú en el seu llibre “El estilo del mundo” es jubila per endavant. Deixar fer implica la no renuncia a un gaudi (entès com un plaer no beneficiós) per atendre al que ens reclama la responsabilitat.
El mon està canviant tan depressa que els referents com els còdigs i conductes que es tenien abans i que un podia escollir com a punts d’orientació estables i per els quals es podia guiar ja no serveixen en l’actualitat. Les pautes ja no son predeterminades i no resulten evidents. Els patrons de conducta inculcats ens ajudaven a saber actuar i prendre decisions i la rutina protegia però, actualment, la absència de normes fa quasi impossible el saber que fer o que es el millor a fer i això afecta, sobretot als infants.
En la actualitat la societat s’ha individualitzat i ha fet que les persones depenguem cada vegada més dels nostres propis recursos per satisfer els nostres propis desitjos el que ha fet que el pes de la responsabilitat recaigui també de forma individual provocant una por que ens paralitza davant del risc i el fracàs. La societat ja no ens empara i fa que els referents es busquin en els altres segons el que ens imaginem que li passa al veí i intentant aplicar el mateix per arribar a una solució.
Amb la caiguda de la religió han caigut també certes referències sobre el be i el mal i eliminades aquestes creences la vida es presenta com la única ocasió per disfrutar però això també fa que el subjecte, com que la idea de culpa, de condemna i de penediment ja no hi es, pugui caure fàcilment en la auto-reprovació i l’auto-despreci.
L’autoritat ha deixat d’existir i ara es el nombre de seguidors de determinades creences o formes de fer el que la defineixen. La falta de referents que limitin o pautin condicions normatives fa que les coses es puguin barrejar amb facilitat i fins i tot semblar lo oposat portant a cada vegada més confusions.
L’excés de possibilitats i oportunitats també recau en l’individu portant-lo a més incertesa i més insatisfacció per la pèrdua de control dels seus límits i les seves capacitats.
El desig deixa de ser l’objecte de satisfacció per la pròpia compulsió a consumir i es converteix en l’objectiu del consumidor que es seguir consumint. Això fa que fa que no hagi satisfacció possible i la compulsió segueixi sent insaciable forçant el consum de manera ambiciosa i vehement fent aparèixer desitjos i anhels cada vegada més grans.
En la qüestió de la salut el important es arribar a un diagnòstic estadístic que es pugui tractar amb un medicament que acabi de forma ràpida i eficaç amb el símptoma i ens retorni de nou a la felicitat sense qüestionar res més.
S’intenta eliminar les diferències i anar cap a la homogeneïtat, però cada vegada la diferència apareix més com una amenaça i la angoixa cap a l’estrany apareix d’una manera més intensa. Els vincles socials, degut a la major estimació per la individualitat dels subjectes, son cada cop més fràgils i es perd el diàleg, la negociació i el compromís mutu.
Els conceptes de temps i espai queden devaluats per la instantaneïtat i per els “moments” com a punts sense dimensions i sense límits. El subjecte busca la gratificació immediata però evita les conseqüències i la responsabilitat que aquestes conseqüències porten. La velocitat es lo important tot i que no permet el pensament perquè el pensament requereix temps.
Les modes venen i van a gran velocitat, els objectes es tornen obsolets abans d’haver-los gaudit, el treball no ofereix un lloc segur ni durador, la incertesa per la falta d’expectatives a la vellesa i als perills de la vida urbana per la manca de protecció del que eren abans els hàbits rutinaris i les expectatives conegudes, etc. Fa que el subjecte demani cada vegada més seguretat a estaments que no li la poden garantir si no s’arriba a les fonts primordials de la incertesa i la inseguretat.
La preocupació pel propi cos ha augmentat en la lluita per la seguretat, la certesa i la protecció, que sembla garantida amb la millora de la nostra imatge que ens assegura l’èxit i la longevitat en un mon on sembla que la mort real no te cabuda.
Els signes de malestar, en la nostra societat son molts i evidents i no resulta estrany amagar-se de la responsabilitat buscant una simplificació a un estat de confusió personal i refugiant-se en l’Altre (la mare) com a refugi primordial. Però els psicoanalistes podem dir que, més enllà del que passa amb la nostra societat i les dificultats que el subjecte té per sobreviure en ella, aquest pateix de les causes més íntimes, del gaudi que li aporta el plus de satisfacció en el malestar que no esta disposat a sacrificar ni a prendre mesures per reduir-lo. El pensar que per allò que li preocupa no hi ha alternativa, o el no voler adonar-se’n que d’allò que li passa malgrat tot ell és el màxim responsable el segueix mantenint en aquest gaudi-queixa que l’emmalalteix i, podem dir que la societat actual no ajuda a que el subjecte es faci un plantejament d’aquestes característiques per combatre, al menys, una part del seu malestar.
Regina Debón
Psicòloga del CDIAP
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada